Marxisme

El marxisme es el conjunt de doctrines politiques, economiques i filosofiques encunyades pels pensadors alemanys Karl Marx i Friedrich Engels. La multitud d'aspectes que aquesta compren fa que practicament no existeixi branca de les ciencies humanes sense la seva escola de pensament marxista. L'analisi marxista es caracteritza per un enfocament materialista i dialectic del mon. L'aplicacio d'aquesta doctrina en el camp del Socialisme inicia un nou corrent ideologic anomenat socialisme marxista, que cresque durant tota la segona meitat del segle xix i s'ana situant al poder al llarg del segle xx, tant a traves de les seves multiples versions socialdemocrates com comunistes.

El marxisme te com a element central de les seves construccions la filosofia i metodologia dialectica de Hegel, fortament historicistes i deterministes, segons les quals no creem les idees que tenim, sino que aquestes son una consequencia de les anteriors. Cada corrent de pensament surt en resposta (en oposicio) a les contradiccions de l'anterior, i es forma aixi una tesi i una antitesi, de les quals ha de sorgir una sintesi.

Karl Marx aplica aquesta teoria al camp social i l'adapta al materialisme, de forma que en comptes que les idees formin les condicions materials, aixo sigui a la inversa: els marxistes opinen que es el mon material el que condiciona les idees, i que les contradiccions d'aquestes son reflex de les contradiccions materials.

Aixi, sorgeix un metode d'interpretacio de la historia, l'anomenat materialisme historic, segons el qual el desenvolupament de les forces productives es el fonament de les diferents fases historiques per les quals ha passat la humanitat, sobre el qual es desenvolupa la lluita de classes. Les persones, segons la seva posicio dins les relacions socials de produccio, formen diferents classes socials, amb interessos diferents i, a vegades, contraposats que s'expressen en la lluita de classes, que es el veritable motor del proces historic.

L'analisi de les classes socials, els seus interessos materials i les relacions d'explotacio permeten no solament una analisi de la historia, sino la creacio de tota una sociologia que permet interpretar el present i intervenir, de manera conscient, en l'organitzacio del futur.

Sota aquest esquema analitic, es realitza una primera "teoria del desenvolupament" que identifica totes les fases historiques de la humanitat:

• El comunisme primitiu, que formaven les tribus de cacadors-recol*lectors.
• La societat esclavista, on una classe era propietaria de l'altra i l'obligava a treballar.
• El feudalisme, on una classe camperola era lligada a les terres d'un senyor que, a canvi, els oferia proteccio militar.
• El capitalisme, fase contemporania a Marx, on la classe privilegiada es propietaria dels mitjans de produccio, la qual cosa obliga l'altra a vendre la seva forca de treball bruta per sobreviure. D'aquesta manera, els capitalistes obtenen una plusvalua que els permet incrementar el seu benefici i acumular mes capital.
• La fase socialista, que hauria d'apareixer quan la classe dominada al capitalisme, el proletariat, es revolti contra el sistema i aconsegueixi la conquesta de l'Estat i la socialitzacio dels mitjans de produccio.
• Retorn al comunisme, una vegada superada la fase de transicio socialista.

Tanmateix, els incisos fets pel mateix Marx sobre el metode de produccio asiatic posen en dubte aquest esquema del desenvolupament, ja que es reconeixen especificitats culturals. Aixo es la causa que gran part dels marxistes actuals considerin que la lluita de classes (i amb ella la historia) te un final obert; es, en consequencia, una escletxa dins el determinisme historic marxista.

Tampoc falten els qui consideren impossible que, dins una logica dialectica, es pugui arribar a una situacio final (la fase comunista), acusant Marx de contradictori i de crear mites amb finalitat propagandistica.

Les tesis economiques de Marx es troben a la seva forma mes perfeccionada dins la inacabada obra El Capital, obra magna del marxisme, on s'analitzen els mecanismes economics i socials de capitalisme, les seves contradiccions i el seu futur.

Per a l'analisi economica, es basa en la teoria del valor-treball, segons la qual el valor d'una mercaderia es equivalent a la feina que costaria de crear-ne una d'igual. Tot i que aquesta tesi era generalment acceptada a la seva epoca, l'autentic terratremol politic que va causar l'obra de Marx ha propiciat la recerca d'altres interpretacions, fins al punt que ara es considerada una teoria antiquada i el principal error del marxisme.

Segons Marx, l'economia capitalista es caracteritza per ser la primera on els diners, en comptes de ser una eina per a aconseguir les mercaderies desitjades, es tornen una finalitat en ells mateixos. Es a dir, originariament el comerc seguia una logica M-D-M', canviar la mercaderia M per la quantitat D de diners, i utilitzar aquests per comprar la mercaderia M'. Al capitalisme, pero, es comenca a fer servir l'esquema D-M-D', que significa la compra amb els diners D d'unes mercaderies M, que posteriorment es venen per la quantitat D' de diners, superior a D. La diferencia entre D' i D es el que Marx anomena plusvalua.

Pero, per tal que es pugui obtenir aquest benefici, no es possible simplement de revendre les mateixes mercaderies que abans s'havien comprat (aquests guanys resulten insostenibles i volatils, de component especulatiu), sino que han de sofrir un proces de transformacio que incrementi el seu valor. Amb la teoria del valor-treball, aixo nomes es possible si hi interve el treball huma.

Per tant, els capitalistes, per seguir l'esquema D-M-D', han de comprar l'unica mercaderia de la qual disposa la classe obrera el -treball- i aportar aquelles que seran objecte de treball -el capital. D'aqui sorgeix una de les contradiccions del capitalisme, entre treball i capital, embrio de la seva propia destruccio.

Durant el proces de produccio, el valor de les mercaderies de capital es transfereix integrament al producte final, i s'hi afegeix, a mes, el valor de la feina socialment necessaria per realitzar aquesta transformacio. Aquesta feina, que els capitalistes "compren", suposa per als treballadors un salari, equivalent a la feina necessaria per perpetuar la seva propia existencia com a classe (es a dir, inclou aliment, educacio, descendencia, etc.). Aixo es el que Marx anomena alienacio en el treball.

Cada treballador necessita un determinat temps de feina per compensar aquest salari. A partir d'aquest punt comenca el plustreball, que suposa un guany net per al capitalista que coincideix amb la plusvalua. Aquest excedent es el que mou el capitalisme i la causa del seu formidable increment de la produccio industrial.

El concepte anteriorment esmentat, de "socialment necessari", significa el temps mitja que la societat necessita per obtenir una determinada mercaderia. Aquest terme va ser utilitzat per Marx per dos motius: primer, perque era conscient que el treball innecessari no genera valor; i segon, perque els capitalistes, per tal d'augmentar la seva taxa de benefici, sovint apliquen avancos tecnics que estalviaven treball. Aixo suposa que, durant un temps, poden vendre una determinada mercaderia a un preu molt superior al de la feina que per a ells suposa, fins que aquest metode de produccio es generalitza.

Pero la progressiva substitucio de forca de treball per maquinaria, que permet aquests guanys extraordinaris temporals, te a llarg termini un efecte depressiu sobre el benefici, cosa que ocasiona les crisis cicliques del capitalisme.

En substituir la forca de treball per maquinaria, s'incrementa la relacio entre el capital que s'ha d'aportar i el benefici que s'obte del plustreball. Per aquest motiu, cada vegada menys capitalistes es troben en condicions de competir, es concentra la propietat, i s'augmenta la taxa d'explotacio de la classe treballadora (es a dir, s'augmenten les hores de plustreball). Aquesta tendencia aguditza les contradiccions del capitalisme, i te com a consequencia inevitable que la classe treballadora s'aixequi contra la Burgesia, per apropiar-se dels mitjans de produccio.

Despres d'aquesta revolucio inevitable, el proletariat implantaria una dictadura i gestionaria els mitjans de produccio de forma col*lectiva a traves d'un estat proletari. Ni Marx ni Engels concretaren la forma que tendria aquest nou sistema economic, cosa que duu a diverses diferencies entre els corrents ideologics marxistes.

La Revolucio d'Octubre de 1917, encapcalada pels bolxevics (les figures principals eren Vladimir Lenin i Lev Trotski) va ser el primer intent a gran escala de posar en practica les idees socialistes d'un Estat obrer.

Se succeeixen una altra serie de governs o dobles poders obrers de relativament breu durada, impulsats per revoltes proletaries amb activa participacio dels partits comunistes locals, inspirats en el model de republica de consells obrers. La majoria d'aquests son aixafats per les forces de la reaccio capitalista dels diferents governs i potencies burgeses i fracassen. Son el cas de la Revolucio de novembre de 1918, encapcalada pels espartaquistes a Alemanya, la Republica Sovietica Hongaresa de 1919, la Republica Sovietica Bavaresa de 1919, el bienni vermell o moviment de consells de fabrica al nord d'Italia de 1919 a 1920, el Soviet de Napols, la Republica Socialista Sovietica de Galicia a 1920, la Republica Popular Sovietica de Bukhara de 1920 a 1925, la Republica Socialista Sovietica de Persia o Republica Sovietica de Gilan, de 1920 a 1921, etc.

Despres de morir Lenin, Iossif Stalin s'havia emparat d'una gran concentracio de poder a les seves mans en el si del Partit Comunista i de l'Estat sovietic, el qual es va anar enfortint en detriment dels mateixos soviets (ja de per si debilitats durant la fam, la fallida economica i les massacres ocasionades per la Guerra Civil Russa). Fins a la seva mort, nombroses purgues es van viure a la URSS, sota consignes com ara la "lluita contra el trotskisme", "els sabotatges", o "els agents del feixisme", en que es va aconseguir desactivar els principals elements critics del PCUS i la societat sovietica, molts d'aquests comunistes, testimonis directes de la Revolucio i opositors en major o menor mesura a la deriva burocratica i la concentracio de poders que s'estava generant en si de la URSS, encarnada en una casta de funcionaris i burocrates del partit, la divergencia d'interessos respecte a la classe treballadora i el perill que comportaven per a la revolucio obrera comencen a manifestar-se des de la primera meitat dels anys 20, ja en vida del mateix Lenin. Aquestes purgues nomes aconsegueixen enfortir el poder de la nova direccio del PCUS, encapcalada ara per Stalin, i aviat s'estendran a les seccions nacionals del Komintern, que, a escala internacional, comenca a ser dirigit des del comissariat d'afers exteriors en Moscou.

Encara que van dur a terme petites aportacions teoriques al marxisme, Stalin i els seus seguidors es caracteritzen per haver donat cobertura ideologica als seus metodes i posicionaments tactics i politics, encaminats a l'enfortiment del control sobre els mitjans de produccio i administracio de l'Estat per part de la burocracia i direccio central del partit, a traves de la falsificacio o l'adaptacio dels principis ideologics del marxisme i del leninisme als seus propis fins. Aixo derivara en un sistema de govern i pensament formulat sota el nom de marxisme-leninisme i la teoria del socialisme en un sol pais, tambe anomenat estalinisme, considerat pels seus critics marxistes com un allunyament o distorsio dels postulats i principis de la tradicio marxista i pensadors com Marx, Engels o Lenin; particularment insistents en aquesta postura son aquells corrents basats en els plantejaments de Trotski i Lenin (trotskisme) i les de l'anomenat comunisme d'esquerra, el marxisme llibertari o el comunisme de consells, tambe critics en aquest sentit amb l'anomenat corrent del leninisme (i per tant el trotskisme). Arran de la mort de Stalin, aquesta burocracia acaba per acaparar el poder i afermar-se en l'anomenada nomenklatura. Aquesta comencara a mitja termini un proces de progressiva liberalitzacio de l'economia, que culminara amb la perestroika.

Al final de la Segona Guerra Mundial es va produir una expansio, per la via militar, del poder politic de la Unio Sovietica, que es va consolidar mitjancant l'establiment dels anomenats estats satel*lits o del Pacte de Varsovia, en els paisos de l'Est que van quedar sota la seva zona d'influencia despres dels acords de Ialta i de Potsdam. Aquests Estats van reproduir estructures politiques i socials i tipus d'economia i de govern molt similars als de la Unio Sovietica. Van ser governats mitjancant la formacio de Partits Comunistes, enquadrats en la Komintern, i adscrits a les formules del marxisme-leninisme oficial. Alguns dels partits adscrits a la Internacional Comunista que van arribar a formar-se per si mateixos, van aconseguir a la fi prendre el poder a traves d'insurreccions guerrilleres i, en alguns casos, amb bastant suport popular, i establir un estat que seguia el model marxista-leninista oficial. Aquestes nacions comprenien a la Xina, Vietnam, Corea del Nord, Iugoslavia, Albania, Etiopia, Iemen del Sud, Angola, i altres. Despres de la invasio militar per part del Vietnam de Kampuchea Democratica, governada pels khmers rojos, un govern d'estructura similar a aquell sera establert en Cambodja.

A Cuba despres de la promulgacio de la constitucio socialista de 1976, la Republica de Cuba es va definir com a republica socialista. Aquesta constitucio va ser reemplacada per la constitucio socialista de 1992, la constitucio actual, que declara que es basa en les idees de Jose Marti, i les idees politiques de Karl Marx, Friedrich Engels i Lenin.^[1] La constitucio tambe descriu el paper del Partit Comunista de Cuba (PCC) com l'"avantguarda organitzada de la nacio cubana" i la "forca dirigent superior de la societat i de l'Estat que organitza i orienta els esforcos comuns cap als elevats fins de la construccio del socialisme i l'avanc cap a la societat comunista". El primer secretari del Partit Comunista, Fidel Castro, que va ser primer ministre de 1959 a 1976, i despres president fins al 2008. El seu germa, Raul Castro, es el segon secretari del partit, i alhora el president del Consell d'Estat de Cuba i l'actual president de la Republica. El president de Cuba es elegit per l'Assemblea Nacional, per un mandat de cinc anys, amb reeleccio indefinida. La potestat legislativa recau sobre l'Assemblea Nacional del Poder Popular, l'organ suprem de poder amb 609 membres electes per un mandat de cinc anys. La Cort Suprema de Cuba es la branca judicial mes elevada del govern, i la cort d'ultim recurs per a les apel*lacions de les corts provincials.

A Xile el govern de la Unidad Popular, encapcalat per Salvador Allende, que va durar des de 1970 fins al cop d'estat de 1973, tenia una forta inspiracio marxista. Si be va canviar radicalment les formes de lluita conegudes en concretar un govern per la via electoral, la revolucio a la xilena buscava la transformacio de la societat amb mires cap al socialisme. Al mateix temps, la coalicio que va portar Allende al govern estava construida sobre la base de la unio del Partit Comunista i el Partit Socialista, ambdos declarats marxistes-leninistes en aquest temps.

El 1991, la Unio Sovietica es va dissoldre i el nou Estat rus ja no es va identificar amb el marxisme. Altres nacions del mon van seguir el mateix cami. Avui dia el socialisme cientific ha deixat de ser una forca politica prominent en la politica mundial. A la Xina, on governa el Partit Comunista Xines, van abandonar el marxisme el 1978 essent substituit pel capitalisme, el que s'anomenaria un estat capitalista on el control ferri de l'economia esta en mans de l'Estat.

Des del comencament de la democracia a Espanya, el 1974, el PSOE es va presentar a les eleccions com un partit marxista, proclamant-se primera forca d'oposicio en el govern fins que el 1982, amb Felipe Gonzalez al cap, van abandonar la seva postura marxista, guanyant les eleccions.

A Catalunya el 23 de juliol de 1936 en el Bar del Pi a Barcelona va ser fundat el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com a resultat de la fusio de la Unio Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Catala Proletari i la Federacio Catalana del PSOE. La idea de la fusio de les forces obreres en un sol partit pren forca a partir del desenllac dels fets del sis d'octubre de 1934 i de l'experiencia unitaria de les aliances obreres. Constituida una comissio d'enllac, acorden els principis del PSUC: partit nacional i de classe, d'ideologia marxista-leninista i adscrit a la Internacional Comunista, essent el primer cop que aquesta accepta dos membres d'un mateix estat. Va esser escollit com a secretari general Joan Comorera, i va establir la seva seu central a l'Hotel Colon, requisat pel sindicat UGT, a la centrica Placa Catalunya de Barcelona. Durant la guerra civil va formar part del govern de la Generalitat, en aplicacio de la seva consigna d'unitat de forces antifeixistes. El PSUC i la Generalitat van perseguir el Partit Obrer d'Unificacio Marxista (POUM), i alguns grups anarquistes per la seva participacio a rebel*lio de maig de 1937 a Barcelona. En l'exili frances col*laboraren en la resistencia contra l'ocupacio nazi, i alguns dels seus dirigents, com Josep Miret i Muste, moriren en camps de concentracio.

El marxisme ha sigut tradicionalment oposat a totes les religions. Marx va escriure respecte d'aixo que la religio es l'opi del poble (el text complet: "La miseria religiosa es, d'una banda, l'expressio de la miseria real i, per l'altra, la protesta contra la miseria real. La religio es el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un mon sense cor, aixi com es l'esperit d'una situacio sense esperit. Es l'opi del poble.") . El fonament filosofic del rebuig de la religio ha sigut desenvolupat pel materialisme dialectic d'autors com Engels i Lenin.

En tot cas, hi ha hagut diversos teorics autodenominats marxistes que consideren que ser marxista i religios es compatible. Dins d'ells es pot assenyalar l'irlandes James Connolly, diversos autors dins de la teologia de l'alliberament com Camilo Torres. Pero la critica teorica cap a qualsevol religio es basa en el fet que es concebuda com el resultat de la produccio de la superestructura de la societat, es a dir, de la fabricacio d'idees ideologiques que es fa una societat sobre els seus propis modes de produccio economics. Aixi, la religio sempre es una concepcio d'idees politiques que tendeixen a reafirmar l'estructura economica existent. Els textos marxistes on es pot trobar informacio sobre la concepcio marxista de la religio son: La ideologia alemanya de Karl Marx i Federico Engels i La Filosofia com a arma de la revolucio de Louis Althusser. Marx descriu a la religio com un ens alienador, el qual li posa com a meta aconseguir a Deu, situacio impossible per a un huma perque Deu es l'essencia humana es a dir la humanitat li ha donat les seves millors caracteristiques a Deu. La religio fa conformista l'home i l'obliga a no lluitar en aquest mon, perque aquest es nomes un preludi del vertader.

Els membres de l'escola austriaca van ser els primers economistes liberals a criticar sistematicament l'escola marxista. Aixo va ser, en part, una reaccio a la Methodenstreit (controversia sobre la questio del metode), quan van atacar les doctrines *hegelianas de l'escola historica. Encara que molts autors marxistes han intentat presentar a l'escola austriaca com reaccio burgesa a Marx, tal interpretacio es insostenible: Carl Menger va escriure els seus Principis d'economia gairebe al mateix temps que Marx completava El capital. Els economistes austriacs van ser, no obstant aixo, els primers a enfrontar-se directament amb el marxisme, ja que ambdos tractaven d'assumptes com els diners, el capital, els cicles economics i els processos economics. Eugen von Bohm-Bawerk va escriure critiques extenses de Marx en els anys 1880 i 1890, i diversos marxistes prominents (com Rudolf Hilferding) van assistir al seu seminari en 1905-1906.

Posteriorment va existir un debat entre Ludwig von Mises (deixeble de Bohm-Bawerk), qui considerava que el socialisme era impossible, ja que no existia un mercat que determines els preus, i Oskar Lange, qui defensava una economia socialista amb un mercat estatal en la qual els preus fossin determinats segons un metode d'assaig i error, fins a trobar un preu adequat. La critica de Mises al marxisme es va estendre a la metodologia d'interpretacio historica amb la seva critica al polilogismo classista. El debat entre ambdos economistes va continuar durant diversos anys, fins que Oskar Lange va afirmar que Von Mises tenia rao. No obstant aixo, anys despres va tornar a modificar el seu punt de vista, i va defensar l'economia sovietica assimilant l'aporti de Von Mises a l'analisi de l'accio humana: la praxeologia. La resposta austriaca als arguments d'Oskar Lange es va veure completada amb l'analisi de Friedrich Hayek.

Diversos autors marxistes han ofert en els anys posteriors respostes als arguments liberals. Mentre que alguns defensen models de socialisme de mercat mes refinats que el d'Oskar Lange (per exemple, David Schweickart), uns altres consideren adhuc que es possible establir una economia socialista sense mercat. En aquest ultim grup es pot diferenciar entre els quals sostenen que el metode de calcul en el socialisme ha de realitzar-se segons la teoria del valor treball i els quals sostenen que el valor treballo nomes existeix en les societats capitalistes. Actualment la critica mes refinada de l'escola austriaca al socialisme en totes les seves variants ha estat realitzada per Jesus Horta de Soto en el seu llibre Socialisme, calcul economic i funcio empresarial.

Tambe existeix un grup de socialistes que han donat el seu suport al lliure mercat entre productors. Proposen un socialisme sense planificacio colectivista mitjancant la combinacio d'individualisme i supressio de la propietat privada lockeana. Els seus representants, diversos precursors o representants del mutualisme, son Thomas Hodgskin, Pierre-Joseph Proudhon, Benjamin Tucker, Silvio Gesell, Franz Oppenheimer, i Kevin Carson.^[2]

• Socialisme es el cos teoric central del moviment obrer europeu a partir de la segona meitat del segle xix, nascut de la I Internacional (o AIT), amb una plantejament que defensava la participacio politica de la classe obrera en partits. Marx anomena el corrent de Socialisme que estava forjant Socialisme cientific. El Socialisme marxista fou una tendencia en constant construccio i revisio.
• Austromarxisme es un terme emprat a partir de 1914 per anomenar a una generacio de teorics marxistes austriacs. Van formar part d'aquest moviment teorics com Max Adler, Otto Bauer i Rudolf Hilferding. Eren partidaris de desenvolupar una teoria politica que s'allunyas del reformisme en el que s'havia submergit una part important de la socialdemocracia, pero alhora estaven lluny de la concepcio leninista del partit i de la revolucio.
• Leninisme es el conjunt d'aportacions politiques, economiques i filosofiques desenvolupades pel lider bolxevic Vladimir Lenin dins del marxisme. Una de les aportacions mes importants de Lenin va ser la questio de l'organitzacio comunista. Argumentava que la lluita economica del proletariat nomes el portaria a adquirir una ideologia sindicalista i que la consciencia marxista i revolucionaria havien de ser introduides des de fora. A mes, plantejava que la classe obrera, per dur a terme la seva activitat revolucionaria, hauria de comptar amb un destacament d'avantguarda que dirigis la seva lluita, el Partit Comunista. Segons Lenin, els objectius del partit nomes podrien ser assolits a traves d'una forma d'organitzacio disciplinada coneguda com a centralisme democratic. El Leninisme mante que l'imperialisme es l'estadi mes alt del capitalisme, i que el capitalisme nomes pot ser vencut a traves dels mitjans revolucionaris (qualsevol intent de reformar el capitalisme esta destinat al fracas). Lenin creia en la destruccio de l'Estat capitalista a traves de la revolucio proletaria, i en reemplacar aquest Estat per la dictadura del proletariat (un sistema de democracia dels treballadors, en el qual els treballadors tindrien el poder politic a traves de consells anomenats soviets).

• Trotskisme en termes generals, representa una contraposicio a la visio que va aplicar Stalin de marxisme-leninisme i les seves teories sobre el "socialisme en un sol pais" i la "revolucio per etapes". S'acompanya, com a principal motor teoric i politic, del Programa de Transicio i de la Teoria de la revolucio permanent. Busca, en aquest desenvolupament, reconduir el proces revolucionari sovietic. Un dels seus pilars fonamentals es la teoria de "la Revolucio Permanent" descrita en el llibre del mateix nom de Lev Trotski. Un altre dels documents fonamentals es el Programa de Transicio, escrit tambe per Trotski com a base programatica de la naixent IV Internacional, fundada el 1938. Una de les seves analisis per entendre l'evolucio capitalista en els paisos colonials i semicolonials va ser la teoria del desenvolupament desigual i combinat. Trotski va defensar mesures que buscaven acabar amb el burocratisme dins del Partit Comunista de la Unio Sovietica (PCUS), com la rotacio de carrecs i una major concrecio de les tesis leninistes del centralisme democratic, aplicades a l'estructura i organitzacio internes del partit. Va fer aportacions teoriques sobre el feminisme i l'art, i va defensar l'aprofundiment economic en el socialisme a traves de plans quinquennals, que posteriorment serien aplicats per Stalin.
• Luxemburguisme es refereix al moviment marxista revolucionari creat per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, conegut pel nom de Lliga Espartaquista, que es caracteritzava pel seu rebuig total de la guerra de 1914 i la seva defensa de la democracia obrera enfront de la visio militarista del partit que atribuien a Lenin. La frase de Karl Marx l'emancipacio dels treballadors sera obra dels treballadors mateixos era el punt de partida de les seves idees.
• Estalinisme es el terme utilitzat per referir-se a l'etapa historica de Iossif Vissarionovitx Djugaixvili a la Unio Sovietica. El terme ha estat utilitzat per opositors politics i pensadors critics amb la figura de Stalin (lligats en gran manera, encara que no necessariament, a la tradicio marxista i comunista), en referencia a un tipus de govern o regim de caracteristiques hiperpresidencialistes, sovint identificat amb el bonapartisme. Aixi mateix, i per extensio, amb ell se solen referir al conjunt de sistemes politics amb elements comuns o afins als desenvolupats o implementats durant el mandat de Stalin, associats per aquests a Estats obrers degradats, es a dir, que van experimentar una serie de transformacions o deformacions burocratiques que van reproduir en el seu si noves situacions de dominacio i contradiccio de classes, el que els converteix en radicalment oposats a la filosofia autogestionaria i democratica del socialisme i les propostes o practiques dutes a terme per referents com Lenin i el partit bolxevic.
• Maoisme o Pensament Mao Tse Tung, tambe anomenat Marxisme-leninisme-Maoisme (MLM), es la teoria desenvolupada per Mao Zedong (1893-1976). A la Xina es la doctrina oficial del Partit Comunista Xines. No obstant aixo, despres de les reformes iniciades per Deng Xiaoping a 1978, tendents a una economia de mercat, el socialisme amb caracteristiques xineses ha estat la politica aplicada al pais, i la definicio oficial i el rol del Pensament de Mao Zedong en aquest pais ha estat radicalment modificat, encara que la seva imatge encara presideix la Placa de Tiananmen de Pequin. El terme maoisme mai ha estat emprat oficialment pel Partit Comunista de la Xina, excepte com a paraula derivada. El terme preferit ha estat sempre Pensament Mao Tse Tung. De la mateixa manera, alguns partits maoistes fora de la Xina es denominen de vegades a si mateixos com marxistes-leninistes i Pensament Mao, la qual cosa reflecteix la seva idea que Mao no va modificar substancialment els plantejaments de Lenin, sino que els va desenvolupar i va adaptar a la Revolucio xinesa.

• Juche es la base ideologica de la Republica Democratica Popular de Corea. Una frase atribuida al politic Kim Il-sung defineix Juche de la manera seguent: En poques paraules, la idea Juche significa que els propietaris unics de la revolucio i la construccio posterior son les masses. El pensament Juche es un sistema filosofic i ideologic la formulacio s'atribueix al president Kim Il-sung i el desenvolupament s'atribueix a l'actual lider nord-corea Kim Jong-il. Segons alguns sectors comunistes, el Juche suposa una desviacio del leninisme, del qual sorgeix amb l'objectiu d'adaptar-se a la cultura coreana i les necessitats del mateix govern. La principal idea es que l'home i la dona son els responsables de les seves destinacions. Aquesta maxima en un sistema revolucionari trasllada al conjunt de persones que componen les masses populars l'autoria de la revolucio i el seu desenvolupament. D'aquesta manera, cada corea te la seva part de responsabilitat en el desti de la col*lectivitat. La revista nord-coreanaKorean Reviewassenyala que Juche vol dir adoptar el paper de mestre de la revolucio i reconstruccio del teu propi pais. Aixo significa un procedir independent i creatiu de cada un per tal d'adaptar les solucions als problemes que puguin apareixer en el proces de revolucio i construccio. Aixi s'explica la principal aplicacio practica d'aquesta teoria.
• Nacional-bolxevisme es una variant nacionalista del marxisme-leninisme, que es considera com una teoria que s'emmarca en el socialisme nacionalista i que lluita principalment contra el liberalisme capitalista, tant en la seva visio economica com social. En l'actualitat te moviments actius sobretot a Russia com el Partit Nacional Bolxevic fundat i dirigit per Eduard Limonov (i la seva escissio anomenada Front Nacional Bolxevic de Russia, que es va separar per l'acostament de Limonov cap al Front d'Unio Civil de l'exescaquista Gari Kasparov) i a Alemanya, aixi com en altres paisos europeus entre els quals es troba Espanya, amb el Partit Nacional Bolxevic d'Espanya (PNBE) i el Front Nacional Bolxevic, aquest ultim fidel al corrent que intenta reconciliar nacional-bolxevisme amb els principis nacional-revolucionari si que proposa la ruptura amb el PNB Limonov.
• Comunisme de consells es un corrent proletari-revolucionari sorgida en l'ambit de l'esquerra comunista germano-holandesa dels anys 1920-1930. El seu punt de diferenciacio i ruptura amb la socialdemocracia i el leninisme esta en la critica dels models tradicionals de partits i politiques comunistes. La formulacio primerenca de la teoria comunista-consellista va ser portada a terme per Anton Pannekoek i Otto Ruhle, en el transcurs de la revolucio alemanya. Un teoric de consells posterior i mes jove pero no menys important va ser Paul Mattick.
• Marxisme autonom sorgit des de l'esquerra politica i es en alguns casos part de les interpretacions del marxisme llibertari (principalment) i arriba a coincidir amb alguns postulats de l'anarquisme. Promou un desenvolupament democratic i socialitzant del poder politic, la democracia participativa, l'horitzontalitat, i una constant adequacio de les estrategies i tactiques a les realitats concretes de cada espai. Es caracteritza per criticar i evitar l'avantguardisme i el burocratisme dels partits i els sindicats d'esquerra classics des d'un discurs anticapitalista i antiestatista. Aixo apunta a analitzar, criticar i evitar en la vivencia la determinacio de les estructures de poder de la societat capitalista i estatal per a aixi crear una autodeterminacio de la vida que es basi en la capacitat positiva i productiva dels sectors subalterns dins de la modernitat i aixi tambe determinar a la societat. Els seus partidaris solen ser anomenats "autonoms" o "autonomistes". Tambe hi ha la tendencia important d'emfasitzar la politica prefigurativa, o aquella que en accio ja conte les formes socials que voleu siguin la norma de la societat. Aixi tambe la idea relacionada amb la possibilitat d'experimentacio social i rebel*lia en l'ara i, per tant, la critica a les visions que miren al mon millor nomes capac de fer-se realitat despres de realitzar la revolucio.
• Freudomarxisme es un intent de sintesi entre la psicoanalisi freudia i el marxisme, sent els seus representants principals Wilhelm Reich i Herbert Marcuse. Posteriorment es donaran nous intents per conjugar les dues posicions especialment des de la decada dels setanta.
• Situacionisme seria la denominacio del pensament i la practica en la politica i les arts inspirada per la Internacional Situacionista (1957-1972), si be el substantiu situacionisme sol ser rebutjat pels autors d'aquest. Aquest corrent, el plantejament central es la creacio de situacions, va emergir a causa d'una convergencia de plantejaments del marxisme i de l'avantguarda com la Internacional Lletrista i el Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista (MIBI). El 1968 el moviment va proposar el comunisme consellista com a ordre social ideal.
• Neomarxisme va ser una escola del segle xx que es remunta als primers escrits de Karl Marx abans de la influencia d'Engels, que es va enfocar a l'idealisme dialectic mes que en el materialisme dialectic, rebutjant aixi el determinisme economic percebut en Marx mes endavant, preferint enfocar-se en una revolucio psicologica, mes cultural que politica. Molts neomarxistes com Herbert Marcuse van ser sociolegs i psicolegs. Estava lligat als moviments estudiantils dels 60. El neomarxisme ve sota el lideratge del pensament de la Nova Esquerra. El neomarxisme tambe s'utilitza sovint per a descriure l'oposicio a desigualtats experimentades per paisos en vies de desenvolupament en el nou ordre economic internacional. En un sentit social, el neomarxisme afegeix l'enteniment mes ampli de Max Weber sobre la desigualtat social, en conceptes com ara l'estatus i el poder, a la filosofia marxista.
• Escola de Frankfurt es el nom amb el qual es coneguda la tendencia filosofica representada per un conjunt de pensadors alemanys agrupats entorn de l'Institut fur Sozialforschung de Frankfurt, creat el 1922 a la Universitat de Frankfurt del Main. El projecte de l'Institut consistia a renovar la teoria marxista de l'epoca, posant l'accent en el desenvolupament interdisciplinari i en la reflexio filosofica sobre la practica cientifica, i va agrupar estudiosos d'altra banda molt diferents. Va ser la primera institucio academica d'Alemanya que va abracar obertament el marxisme; es va traslladar a l'exili estatunidenc durant el regim nazi, per a tornar a Frankfurt despres de la victoria aliada. Encara que l'Institut continua actiu avui sota la direccio d'Axel Honneth, habitualment es considera Jurgen Habermas l'ultim membre de l'Escola de Frankfurt propiament dita.

• Bourne, Peter G. Fidel: A Biography of Fidel Castro. Nova York: Dodd, Mead & Company, 1986.
• Callinicos, Alex. The Revolutionary Ideas of Karl Marx. Bloomsbury, London: Bookmarks, 2010. ISBN 978-1-905192-68-7.
• Castro, Fidel; Ramonet, Ignacio (interviewer). My Life: A Spoken Autobiography. Nova York: Scribner, 2009. ISBN 978-1-4165-6233-7.
• Coltman, Leycester. The Real Fidel Castro. New Haven and London: Yale University Press, 2003. ISBN 978-0-300-10760-9.
• Green, Sally. Prehistorian: A Biography of V. Gordon Childe. Bradford-on-Avon, Wiltshire: Moonraker Press, 1981. ISBN 0-239-00206-7.
• Lenin, Vladimir. Karl Marx: A Brief Biographical Sketch with an Exposition of Marxism. Peking: Foreign Languages Press, 1967 [Consulta: 17 juny 2014].
• Marx, Karl. Wage Labour and Capital. Germany: Neue Rheinische Zeitung, 1849 [Consulta: 17 juny 2014].
• Trigger, Bruce G. A History of Archaeological Thought. 2a edicio. Nova York: Cambridge University Press, 2007. ISBN 978-0-521-60049-1.
• Avineri, Shlomo. The Social and Political Thought of Karl Marx. Cambridge University Press, 1968.
• Dahrendorf, Ralf. Class and Class Conflict in Industrial Society. Stanford, CA: Stanford University Press, 1959.
• Jon Elster, An Introduction to Karl Marx. Cambridge, England, 1986.
• Michael Evans, Karl Marx. London, 1975.
• Stefan Gandler, Critical Marxism in Mexico: Adolfo Sanchez Vazquez and Bolivar Echeverria, Leiden/Boston, Brill Academic Press, 2015. 467 pages. ISBN 978-90-04-22428-5.
• Kolakowski, Leszek. Main Currents of Marxism. Oxford University Press, 1976.
• Parkes, Henry Bamford. Marxism: An Autopsy. Boston: Houghton Mifflin, 1939.
• <>. A: David R. Henderson (.). Concise Encyclopedia of Economics. 2nd. Library of Economics and Liberty, 2008.
• Robinson, Cedric J.: Black Marxism: The Making of the Black Radical Tradition, 1983, Reissue: Univ North Carolina Press, 2000
• Rummel, R.J. (1977) Conflict In Perspective Chap. 5 Marxism, Class Conflict, and the Conflict Helix
• Screpanti, E; S. Zamagna. An Outline of the History of Economic Thought, 1993.
• Shenfield, S.D. Vladislav Bugera: Portrait of a Post-Marxist Thinker
• McLellan, David. Marxism After Marx. Basingstoke: Palgrave Macmillan, 2007.

• Ecosocialisme
• Comunisme marxista
• Religio laica
• Marxisme als Paisos Catalans

• Enciclopedia del Marxisme
• Index d'obres marxistes
• Index d'autors marxistes

• Marxisme

• Articles amb la plantilla Webarchive amb enllac wayback
• Articles amb referencies sense format
• Articles amb enllacos externs no actius
• Pagines amb enllac commonscat des de Wikidata
• 1.000 articles fonamentals
• Societat (Els 1000 de META)
• Control d'autoritats