Religio

De la Viquipedia, l'enciclopedia lliure

Antropologia
Arees d'estudi
Antropologia fisica * Antropologia social * Antropologia cultural * Etnologia * Arqueologia * Antropologia economica * Antropologia de la religio * Ciberantropologia * Antropologia del parentiu * Antropologia filosofica * Antropologia forense * Paleoantropologia * Antropologia genetica * Sociologia * Antropologia de la societat contemporania * Linguistica * Antropologia de l'art * Simbologia
Escoles, pensament i historia
Funcionalisme * Culturalisme
Metodes d'investigacio
Quantitativa * Qualitativa * Historic * Computacional * Xarxa-analitica * Observacio * Immersio * Etnografia
Conceptes
Cultura * Modernitat * Control social * Genere * Canvi social * Familia * Rol * Societat * Treball * Conflicte * Ordre * Estigmatitzacio * Edat * Estereotip * Poder * mes
Portal d'antropologia

Una religio es el conjunt de creences i practiques comunes d'un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepcio del mon i codificada en l'oracio, els rituals i les lleis morals. La religio pot incloure tambe tradicions culturals ancestrals, escriptures, historia i mitologia, aixi com la fe personal i l'experiencia mistica. El terme "religio" es refereix tant a les practiques personals relacionades a la fe comunitaria com als rituals i la comunicacio grupal que emana de la conviccio que comparteixen els membres.

La religio sovint es descriu com el sistema comunitari que envolta la creenca en un pensament, un esser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, divi o que conte la maxima veritat. Els codis morals, les practiques, els valors, les institucions, les tradicions, els rituals i les escriptures s'associen de manera tradicional amb la creenca basica i sovint coincideix amb alguns conceptes seculars de la filosofia.

El desenvolupament de la religio ha pres diverses formes segons les diverses cultures. La "religio organitzada" es refereix a l'organitzacio de persones que practiquen una religio segons un conjunt prescrit de creences. Altres religions creuen en la revelacio i en la responsabilitat personal. Sovint, la paraula "religio" es fa servir de manera intercanviable amb "fe" o "sistema de creences".

La paraula "religio" prove del llati religio,^[1] que al seu torn s'ha definit com a "reverencia per Deu o els deus, una meditacio curosa de les coses i de la pietat".^[2]

Historicament van ser proposades diverses etimologies per l'origen del terme llati de religio. Cicero, en la seva obra De natura deorum (45 aC), afirma que el terme es refereix a relegere, "rellegir", ja que era caracteristic que les persones religioses prestessin molta atencio a tot el que es relacionava amb els deus, rellegint les escriptures.^[3] Aquesta postura etimologica subratlla el caracter repetitiu del fenomen religios, sobretot com a aspecte intel*lectual. Mes tard, Lactanci (segle iii dC) rebutja la interpretacio de Cicero i afirma que el terme prove de religare, "relligar", argumentant la religio es un lligam de pietat que serveix per relligar els homes amb Deu.

En el seu llibre La Ciutat de Deu, Sant Agusti (segle IV), afirma que religio es deriva de religere, "reelegir"; per mitja de la religio, la humanitat reelegia una altra vegada Deu, ja que se n'havia separat. Mes tard, en la seva obra De vera religione, Agusti repren la interpretacio de Lactanci i el seu concepte de "relligar". Finalment, Macrobi (segle IV) considera que religio es deriva de relinquere, quelcom que ens ha estat deixat pels avantpassats.

La paraula "religio" va ser usada durant molts segles en el context cultural d'Europa, marcat per la presencia del cristianisme que s'apropia del terme llati de religio. En altres cultures no existeix cap paraula equivalent. L'hinduisme antic feia us de la paraula rita que feia referencia a un ordre cosmic del mon, dins el qual tots els essers humans havien d'estar harmonitzats i a la correcta execucio dels ritus dels bramans. Mes tard, el terme va ser substituit pel de dharma, que actualment tambe es usat pel budisme i que expressa la idea d'una llei divina i eterna.

La religio s'ha definit de diverses maneres. La majoria d'explicacions proven de trobar un equilibri entre el maxim de precisio i les ambiguitats generals. Algunes fonts han provat d'usar definicions formals o doctrinals, mentre que d'altres emfasitzen els factors experiencials, emotius, intuitius, morals i etics. La majoria de les definicions, tanmateix, inclouen:

• una nocio de la transcendencia o de la divinitat, sovint, pero no sempre, en forma de teisme.
• un aspecte cultural i de comportament del ritual, la liturgia i l'adoracio organitzada que sovint inclou un sistema de sacerdoci i normes de moral.
• un conjunt de mites o de veritats sagrades reverenciades pels creients.

Tant el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans com el Gran Diccionari de la llengua catalana defineixen religio com "el conjunt de creences i conviccions, d'actituds i sentiments i de maneres de comportament, o practiques que vinculen una persona o un grup huma amb allo que hom reconeix com a sacre, misterios o transcendent, i sovint identificat amb un o mes deus o el divi".^[1][4]

Les definicions anteriors, tanmateix, requereixen que hom defineixi altres conceptes com ara "sacre". Una cosa "sagrada" o "sacra", sovint es defineix com quelcom relacionat, d'alguna manera, amb la divinitat, la religio i els seus misteris, i que suscita una actitud complexa de reverencia, d'admiracio, d'atraccio i sovint de terror.^[5] Per evitar una definicio circular -en que la paraula "religio" es troba en la definicio de "sacre"- altres definicions sobre el que es sacre prefereixen presentar-la com "una manifestacio misteriosa de poder i presencia que s'experimenta de manera primordial i transformadora, inspirant sorpresa i atencio total".^[6]

En general, les definicions sobre religio han de ser amplies, per poder incloure totes les practiques o filosofies que en l'actualitat es consideren religions. Per exemple, les definicions que inclouen com a condicio indispensable la creenca en un deu, una deessa o mes d'un deu que siguin responsables de la creacio de l'Univers i la seva operacio, exclouen automaticament les religions no teistes com ara el budisme.^[7] Alhora, una definicio massa amplia, que inclogui qualsevol concepcio del mon i les practiques humanes en relacio amb ell inclourien disciplines com ara la cosmologia i fins i tot l'ecologia;^[7] de fet, definicions amplies sobre la concepcio del mon i l'origen de l'Univers han estat usades pels defensors del creacionisme per argumentar que l'evolucio, com a teoria sobre la concepcio del mon, es una religio.^[8]

Ja que les religions han evolucionat socioculturalment de manera distinta en les diverses civilitzacions del mon, es clar que el concepte tradicional de la religio, a l'Occident, s'ha derivat de la nocio cristiana.^[9] Des de la Il*lustracio, i sobretot en l'epoca anomenada "postcristiana" del segle xx, es distingeix entre la religio publica--aquella oficial i institucional-- i la religio privada--o religiositat, l'apreciacio o apropiacio personal de la fe o creenca.^[9] D'igual manera, i a partir de la Modernitat, hom distingeix entre la religio natural--definida segons la rao humana-- i les religions historicopositives--les configuracions historiques de la religio natural.^[9] Les religions historiques son objecte d'estudi en una investigacio comparativa per la historia de les religions.

Els sociolegs i antropolegs veuen la religio com un conjunt abstracte d'idees, valors o experiencies desenvolupades a partir d'una matriu cultural. Per exemple, en la Naturalesa de la Doctrina, de Lindbeck, la religio no es refereix a la creenca en "Deu" o en un Absolut transcendental: Lindbeck la defineix com "una estructura o mitja cultural i/o linguistic que estructura completament la vida i el pensament i que, com si fos un idioma, permet la descripcio de les realitats, la formulacio de les creences i l'experimentacio de sensacions i sentiments intims."^[10] Segons aquesta definicio, la religio es una visio essencial que es te del mon que regeix els pensaments i les accions personals.

Altres estudiosos proposen una definicio que evita el reduccionisme de les diverses disciplines sociologiques i psicologiques, que redueixen la religio als seus factors integrants. La religio pot ser definida com la creenca en allo que es reconeix com a sacre o sant. Per exemple, en el llibre The Idea of the Holy ("La idea de la Santedat") de Rudolf Otto, escrit el 1917, es defineix l'essencia de la consciencia religiosa com una combinacio especifica entre por i fascinacio davant del divi. Friedrich Shleiermacher, a finals del segle xix, va definir la religio com un "sentiment de dependencia absoluta".

Des del punt de vista cientific, definir la religio es encara mes complicat, ja que els processos psicologics no sempre corresponen a la realitat observable; es a dir, el cientific ha d'entendre el comportament religios no com a mite ans ha d'estudiar per que els essers humans fan i pensen d'una manera determinada.^[11] Des del punt de vista economic, la religio es un comportament racional -malgrat que l'home es relacioni amb actors i/o processos no observables-, ja que hom experimenta recompenses socials i materials en la seva participacio de les activitats religioses.^[12] Des del punt de vista psicologic, la religio s'explica com una manera de resoldre la necessitat de proveir consol, una figura paternal i d'explicar les coses dificils d'entendre, entre elles la mort.^[11]

Segons Anthony F. C. Wallace^[13] i Olivier Herrenschmidt, ^[14] la religio es una activitat social que posa de manifest l'existencia de creences en essers o realitats sobrenaturals, aquesta activitat es declara mitjancant practiques rituals que tenen com a objectiu establir relacions entre els participants i aquelles forces sagrades. Les creences tenen com objecte de la seva fe potencies o essers divins i transcendents, i les practiques rituals que substantiven aquesta relacio son radicalment diferents d'altres comportaments socials: son estrictament formals (estilitzades, repetitives i estereotipades), i a diferencia d'una representacio, els participants s'ho prenen amb la plena serietat de tenir la creenca d'estar fent quelcom performatiu.^[13]

Bronislaw Malinowski^[15] adverteix que cal no confondre la religio amb la magia. Des de la cultura de l'home primitiu, religio i magia ja tenien funcions diferents: la magia es practica, tecnica, de creenca senzilla, primordial, mitja per un fi, en mans d'especialistes amb obscures iniciacions i amb resultats immediats, mentre que la religio no mostra una utilitat directe ni s'aprehen amb conjurs, el mon sobrenatural a que fa referencia es complex i integra la vida futura en una cosmogonia teleologica, es un fi moral en si, es un assumpte de tots i es concelebra en comunitat i la seva funcio ultima apunta a establir, fixar i intensificar actituds que cohesionin a la societat.^[15] Igualment proposen de fugir de certs paranys que una visio euro o cristiano-centrica pot parar, renunciant a assignar a la religio idees com ara: nomes els homes, i no els animals, tenen anima; existeix una separacio absoluta entre el profa i el sagrat; el monoteisme es el model o meta, sent el politeisme residual; i allunyar-se, finalment, d'una certa fenomenologia de la religio, que preten que les religions no son sino el fenomen d'una essencia incognoscible.^[14]

Donada la universalitat de la seva expressio, no es pot parlar de religio, sino de religions, amb una concrecio historica definida. Aquesta existencia historicament definida permet parlar de diferents rols de la religio: des d'aquell que va permetre a l'home primitiu adaptar-se a l'esfereidora realitat reflexiva que li enfronta a la seva propia mort fins al de ser eina de control social o de creacio de comunitat social, o el d'actuar com una eina d'ecologia, en tant que adaptacio cultural a un entorn rude o canviant, o un instrument de canvi social, tant si es de progres com si es de regressio.^[13]

Cadascuna d'aquestes funcions ve emmarcada en un discurs religios; un discurs que estableix una relacio entre el coneixement incorporat al discurs i el poder de la seva possessio. Aquest discurs te una dependencia amb l'organitzacio social on es desenvolupa,^[14] de tal manera que determinats tipus de societat tendiran a generar un tipus de religio, el discurs de la qual, en el seu sentit axiologic i pedagogic, voldra instaurar intencionadament un determinat sentit de l'existencia i de la realitat.^[14]

Finalment s'ha de tenir en compte l'existencia de dues formes d'entendre la relacio religiosa amb l'objecte de culte: la mediata i la immediata. La relacio immediata, menys atractiva per l'antropoleg, esta basada en la unio mistica del creient amb la divinitat. La relacio mediata, que es la base de la practica col*lectiva i ordinaria, esta basada en l'existencia d'un intermediari.

Les definicions sobre religio que provenen de les religions mateixes tambe son variades. El cristianisme, en el Nou Testament defineix la religio com a activitat: "tenir cura dels orfes i de les viudes en llurs necessitats, i guardar-se de la contaminacio mundana."^[16] Segons l'Alcora, la religio es l'islam mateix,^[17] es a dir, la submissio de l'individu a Deu (Al*la).^[18]

Vegeu tambe: Historia de les religions

Les religions se solen classificar en aquests quatre grups principals,

• Animisme
• Dualisme
• Monoteisme
• Politeisme

Conceptual i historicament, la primera religio es l'animisme, que es la nocio consubstancial a l'anima humana segons la qual tota la resta d'objectes de la natura tenen igualment una anima homologable a aquesta. La creenca en les "forces de la natura", propia de l'animisme, cristal*litza en la divinitzacio d'aquestes, es a dir en el teisme, que utilitza el concepte de Deu, be sigui en plural politeisme o be sigui en singular monoteisme. D'altra banda el conjunt de teoria i practica de l'animisme ha evolucionat fins a donar lloc a creences molt mes ben estructurades, com es el cas del xintoisme japones, o a les religions-filosofies, de les quals destaquen l'hinduisme i el budisme. Finalment, un altre pensament religios, present des de l'antiguitat grega, es justament la negacio de la possibilitat de demostrar tant l'existencia d'una realitat sobrenatural com la seva inexistencia: l'agnosticisme; o be la seva negacio absoluta: l'ateisme.

Des de finals del segle xix i en especial des de la segona meitat del segle xx, el paper de la religio, aixi com el seu nombre relatiu d'adherents, s'ha alterat profundament. Alguns paisos, la tradicio religiosa dels quals estava lligada amb el cristianisme, en especial els paisos d'Europa, han experimentat un declivi significatiu en el sentiment i la practica religiosa aixi com en el nombre de persones que escullen abracar una vida monastica o sacerdotal.

Per contra, als Estats Units, l'America Llatina i en l'Africa subsahariana, la religio encara te un paper important en la vida social, tot i que el nombre de persones sense cap religio tambe hi ha crescut. A l'America Llatina s'ha observat que si be el catolicisme encara es la religio majoritaria, el protestantisme te un creixement accelerat, mentre que els catolics creixen a taxes inferiors a les del creixement poblacional.

Les tradicions religioses es poden classificar segons la religio comparativa d'acord amb llur origen historic i llur influencia mutua:

• Les religions abrahamiques son el grup mes nombros, integrat pel cristianisme, l'islam i el judaisme (i de vegades s'hi inclou el bahaisme). El nom del grup prove del patriarca Abraham, personatge fonamental de les tres religions, i el tret comu es llur monoteisme estricte. En l'actualitat al mon hi ha 3.400 milions de persones que s'adscriuen a alguna religio abrahamica.
• Les religions indies, que comparteixen diversos conceptes com ara el dharma i el karma. Llurs seguidors son localitzats principalment al subcontinent indi, a l'est i al sud d'Asia i en algunes regions aillades de Russia. Les religions principals d'aquest grup son l'hinduisme, el budisme, el sikhisme i el jainisme. Les religions indies s'influenciaren forca l'una a l'altra.
• Les altres religions asiatiques que fan us del concepte del dao (del xines) o do (en japones o corea). Aquest grup inclou el taoisme, el confucianisme, el xintoisme, el chondogyo, el caodaisme, el yiguandao i altres versions del budisme.
• Les religions iraniques, que inclouen el zoroastrianisme, el yazdanisme, i les tradicions historiques del gnosticisme.
• Les religions de la diaspora africana, practicades a America, importades com a resultat del comerc d'esclaus dels segles XVI al XVIII, combinant les diverses tradicions del sud, centre i oest d'Africa.
• Les religions indigenes o tribals de tots els continents, com ara les religions tradicionals africanes, el xamanisme africa i les religions indoamericanes i australianes.
• Els nous moviments religiosos, un grup heterogeni que va emergir des del segle xix, sovint a partir del sincretisme i la reinterpretacio de les tradicions antigues (com ara la Fe baha'i, l'ayyavazhi i altres).

Les religions, i mes concretament les diverses confessions religioses, enteses com a part intrinseca de les cultures i civilitzacions, en particular com a concepcio social i grupal, presenten una geografia i fronteres clares. Tanmateix, a causa dels processos historics dels ultims dos segles, de la globalitzacio i el fenomen migratori mundial -primerament d'Europa cap al Nou Mon i en l'actualitat dels paisos en vies de desenvolupament als paisos desenvolupats-, la majoria dels Estats contemporanis, amb l'excepcio de la majoria dels Estats islamics, presenten una varietat multicultural i alhora multireligiosa en llur composicio demografica amb la presencia de nombroses religions minoritaries. Tot i aixi, sovint la religio historica del pais segueixi essent majoritaria.

De manera general, el cristianisme es la religio majoritaria dels Estats europeus i americans -el protestantisme en les regions septentrionals d'ambdos continents, i el catolicisme en les regions meridionals, llevat de l'Europa oriental on el cristianisme ortodox es majoritari, i de Surinam on les religions indies son majoritaries. A l'Africa del Nord, l'Orient Proxim i Indonesia, l'islam es la religio majoritaria i sovint la religio d'Estat, llevat del cas d'Israel, on el judaisme es la religio d'Estat i majoritaria. A l'Africa subsahariana el cristianisme hi es majoritari, tot i que la presencia de religions tribals es considerable. El budisme, el xintoisme, el confucianisme, aixi com d'altres religions xineses, son majoritaries en els diversos estats de l'est de l'Asia, mentre que a l'India, hi ha nombroses religions autoctones.

Definim fet religios com el conjunt de la practica de totes les religions mes tot allo que envolta aquesta practica. Per exemple, un fet religios seria una catedral (arquitectura religiosa) o determinat tipus de bibliografia o de musica.

El fet religios requereix pluralitat de disciplines:

• Es un fet universal, ates que es present en qualsevol indret.
• Es un fet viu, ates que en l'actualitat encara continua manifestant-se i, fins i tot, creen nous grups.
• Es un fet complex que incideix en aspectes personals, culturals i historics.
• Es un fet plural: Existeixen fenomens antics (el jueu, cristia, musulma, etc.) i nous fenomens (com les sectes). Fins i tot, hi ha diferencies notables dins d'una mateixa religio (per exemple els cristians poden ser ortodoxos, catolics, protestants, etc.)
• Es un fet dinamic que va evolucionant en el temps. Per exemple, fins fa unes decades cap papa no havia sortit de la seva seu mentre que en Joan Pau II (qui fou papa fins al 2005) va fer mes de 200 sortides.

A partir d'aquestes cinc caracteristiques es dona una consequencia: el fet religios es tan ampli i complex que calen diverses disciplines per encabir-lo (historia, sociologia, psicologia, antropologia, teologia, etc.)^[20]

Certs pensadors del segle xix i principis del xx, influits per l'humanisme dels segles anteriors, van reaccionar criticament davant el fet religios i han influit i influeixen en la societat contemporania.

Se'ls coneix com a mestres de la sospita perque amb els seus escrits van crear un clima de sospita i dubte envers tot el que es refereix a Deu i a la religio. Quan critiquen la religio en realitat critiquen el cristianisme, per dos motius:

• Era allo que coneixien
• Pensen que es la que mes enganya la humanitat i que desemmascarar el cristianisme desemmascarara la resta de religions.

Ludwig Andreas Feuerbach (1804 - 1872) fou un filosof alemany, que tingue gran influencia en Karl Marx i altres filosofs. Feuerbach, qui va estudiar teologia, fa la critica de la religio des d'una visio filosofica, antropologica i psicologica, coneixent-se com el pare de l'ateisme.

L'home religios creu que no s'ha de preocupar de res perque en l'altra vida sera il*limitat. D'aquesta manera, deixa que un esser superior (Deu) li solucioni tot, confiant en Ell sense avancar. Si es nega Deu l'home ha d'avancar per si mateix per intentar aconseguir les seves fites. Si afirmem Deu neguem l'home.

Max Weber

(...) - Biografia.

Per a Max Weber la religio es converteix en un proces de raonabilitat. D'una banda, existeix un mon real, empiric, que es perceptible pels sentits, i per una altra, un mon invisible, pero igualment real, que es captat pels ideals religiosos, i que es molt important per a comprendre i mantenir en ordre el mon visible. El seu metode es analitzar els fenomens desde fora cap a dintre.

Aquesta visio imparcial i distant de la religio representa la practica objectiva i modernista de la perspectiva sociologica de la religio contemporania. Introdueix l'acte de donar sentit com a element constructiu de l'experiencia religiosa i utilitza el metode comprensiu. Segons Weber, la religio constitueix l'unica forca que capacita a l'esser huma per a redefinir el proposit de la seva vida, adquirint aixi un potencial per a transformar la societat.

Un dels seus treballs mes influents sobre el tema de la religio va ser "L'etica protestant i l'esperit del capitalisme", una obra publicada en 1904 i revisada en 1920. En considerar la religio en el sentit cientific, buscava objectivitat, intentava ignorar els judicis de valor i entendre la religio com aquestes respostes que donen significat als problemes inevitables de l'existencia. Establir un connexio entre la religio i la economia va ser una de les aportacions mes destacades de Weber.

La creenca en que Deu recompensaria a aquells que visquessin d'acord amb la seva voluntat va portar a una mentalitat de treball dur, d'estalvi i reinversio de guanys, que va impulsar el creixement economic i l'acumulacio de riquesa. Tambe exposa que l'etica protestant va portar a una actitud racional i calculadora cap a la vida, en la qual es buscava maximitzar el benefici. Weber desenvolupa el seu argument a diversos capitols de l'obra. Els capitols mes rellevants en que s'aborda la relacio entre la religio i la transformacio social inclouen:

• Capitol II: "Les relacions amb les conviccions religioses de l'etica confuciana i de les sectes ascetiques de l'India i del judaisme antic". En aquest capitol, Weber explora les creences religioses i etiques en diferents tradicions religioses, assenyalant la seva influencia en la manera com els individus i les societats es relacionen amb el treball i la riquesa.

• Capitol III: "La doctrina calvinista de la predestinacio i de l'etica economica". Aqui, Weber se centra en el calvinisme i la seva concepcio de la predestinacio, argumentant com aquesta creenca religiosa va influir en la mentalitat i l'etica dels individus, promovent el treball dur, la disciplina i l'acumulacio de riquesa com a signes de la gracia divina.

Un altre concepte que relaciona Weber amb la religio es el 'desencantament del mon', on a les societats premodernes, la religio i la magia proporcionaven una explicacio al mon, i els individus el veien ple de misteri i encant. La religio i la magia eren fonamentals per comprendre i donar sentit a la realitat. Tot i aixo, amb la creixent racionalitzacio de la societat moderna, es va produir un proces de desencantament, en el qual la ciencia i la racionalitat van substituir cada vegada mes les explicacions religioses i magiques.

Aquest desencantament implica el rebuig o la disminucio de la creenca en poders i forces sobrenaturals, i la cerca d'explicacions racionals i cientifiques per als fenomens naturals i socials. Weber va argumentar que a mesura que la racionalitat s'expandia, les creences religioses perdien influencia i les institucions religioses enfrontaven desafiaments

significatius. La religio ja no era el principal marc de referencia per explicar i donar sentit al mon.

En canvi, la visio cientifica del mon, que cercava explicacions causals i empiriques, va comencar a prevaldre. A mesura que la religio perdia terreny, els individus experimentaven una perdua de sentit de transcendencia i un buit existencial. En lloc de trobar significat en allo sagrat i sobrenatural, la vida moderna es caracteritzava per la racionalitat, l'eficiencia i la recerca de fins mundans.

Tot i aixo, va reconeixer que la racionalitzacio i l'avenc cientific havien portat molts beneficis per a la societat moderna, com ara el desenvolupament tecnologic, el progres economic i l'expansio del coneixement.

Tambe va advertir sobre les consequencies negatives del desencantament, com l'alienacio, la perdua de sentit i la deshumanitzacio en la vida moderna:

• Debat sobre el llegat de la religio: El concepte del desencantament del mon ha portat a debats sobre si aquest proces representa un progres positiu o una perdua cultural significativa. Alguns critics argumenten que el desencantament ha portat a la deshumanitzacio i a una perdua de sentit a la vida moderna, mentre que altres veuen la racionalitzacio com un alliberament de les restriccions religioses i una oportunitat per al desenvolupament huma.

• Interpretacions en el context global: No es aplicable a totes les societats i cultures. La religio continua exercint un paper vital en moltes societats arreu del mon, i les explicacions religioses i magiques poden continuar sent predominants en algunes comunitats.

Karl Heinrich Marx (1818 - 1883) va ser un filosof, economista politic, socioleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i es conegut, sobretot, per la seva analisi de la historia en termes de lluita de classes, resumida en l'encapcalament del Manifest Comunista: "La historia de totes les societats es la historia de la lluita de classes".

Marx va ser el pare teoric del Socialisme marxista i del Comunisme i junt amb Friedrich Engels, es considerat una figura historica clau per entendre la societat i la politica contemporania.

Les critiques de Marx envers les ideologies han sigut molt influents en el mon actual, un fort defensor de rebuscar sempre el significat ocult a les paraules, i no pot ser diferent amb la religio, degut majoritariament a que aquesta es basa en la creenca en textos sagrats, per sobre de veritables proves o actes comprovables.

Marx es un autor reconegut a escala mundial, creador d'obres com "Tesis Sobre Feuerbach",^[21] un escrit en col*laboracio amb Engels, on es pot veure ja una relacio entre Marx i la religio. En aquest mateix llibre, encara que no es el mes representatiu de la relacio de Marx amb la religio, podem trobar idees clares: la seva descripcio d'aquesta com no mes que un conjunt d'idees creades per la humanitat, pero que en ser poc versemblant alienem la religio; i, per tant, Deu; de nosaltres per allunyar-ho i donar-hi mes pes. Aqui es pot veure un dels conceptes clau de Marx, no nomes amb la religio sino amb tot el seu pensament.

Aquest concepte anteriorment mencionat d'alienacio del que parla a "Manuscritos economico-filosoficos",^[22] que te origen en la seva manera de veure la religio seria posteriorment un punt central en tota la seva filosofia, des del mon capitalista on s'emporta a l'extrem l'alienacio del treball per a posar per sobre de l'individu en la seva propia produccio fins i tot en la politica, on es posen els representants politics com una opinio mes important que la teva propia.

Sent una de les seves contribucions mes famoses, la frase: "la religio es l'opi del poble",^[23] es un punt rellevant per entendre el seu pensament envers la religio. Aquesta frase fa referencia directa a la problematica presentada al paragraf anterior, ja que tracta d'explicar com la religio, des del seu punt de vista, no es mes que una "droga" per ajudar a les persones a adaptar-se a aquest mon miserable.

Aquesta manera de veure les religions, que s'expandira mes endavant, es degut en part a la influencia que Feuerbach mateix va tenir sobre ell, veient la religio com la projeccio de caracteristiques humanes en un esser superior, un deu, donant a entendre que realment no es com plantegen moltes religions:

Marx segueix el cami contrari al que fan les religions. Segons ell no es un deu i la seva creacio, l'home; sino tot el contrari, l'home i la seva creacio, deu, un esser superior mes enlla del que l'esser huma es si mes no capac d'imaginar i que va donar vida a la seva especie (en unes certes religions la realitat en si mateixa).

D'aquesta manera alienem com a especie la religio, la separem de la nostra naturalesa humana, per a poder donar-li un poder i un pes molt superior sobre les nostres vides del qual podria tenir si s'entengues la religio com a creacio humana i no del contrari.

A la religio no nomes podem veure els seus conceptes d'alienacio, sino tambe de canvi. A tota l'obra de Marx es pot apreciar una visio de transformacio, un desig que marca tota la seva obra i que tambe es pot veure envers la religio. Per a Marx, la transformacio de la societat de dependre quasi totalment de la religio com passava a l'epoca medieval, a un altre lliure dels dogmes i les restriccions amb els que aquesta ofega al proletariat per a poder controlar-ho, es un pas important cap al desenvolupament com a especie.

Marx, centrat en la millora de la classe treballadora, tambe relaciona la condicio que tenia aquesta en la seva l'epoca amb la religio. Per a Marx, a mes de l'anteriorment mencionat sistema de control basat en el punt central de la religio, els dogmes i el bon-dolent comportament, la religio afecta la societat general, encara que no la practiquis per culpa de la pressio grupal que exerceixen els practicants sobre el no practicants. Aquest efecte produeix en l'individu una falsa consciencia, que es basa en els valors que aporta la religio majoritaria i que proporcionen un medi mes per controlar el proletariat, un dels principals conceptes de l'autor.

Marx no nomes critica la religio, sino tambe proposa una solucio a aquesta problematica. Per a superar com a societat l'existencia de la religio no serveix nomes amb deixar anar les nostres creences, sino tambe superar les condicions materials i socials que van fer apareixer aquesta en el seu moment, gracies a la seva necessitat puntual. Aquesta necessitat de superar el context socioeconomic del moment esta molt mes desenvolupat en altres de les seves obres, com son "Salario, precio y ganancia" o "El capital".^[24]

Marx realment mai va fer cap mena de treball ampli centrat nomes en la religio, encara que si que parla puntualment en algunes obres com les mencionades amb anterioritat, perque per ell era molt mes important la societat o l'economia. Per aixo, avui dia es limitada la informacio sobre el punt de vista de Karl Marx envers la religio.

Una de les grans teories sociologiques de la religio la va fer Emile Durkheim en el seu llibre "Las formas elementales de la vida religiosa" (1912). En aquesta obra fa una distincio entre dues formes d'organitzacio religiosa.

Les formes elementals, propies de la solidaritat mecanica (Durkheim 1893), on es diferenciaven en societats primitives i es caracteritzen per la connexio directa entre l'individu i la societat sense intermediaris. Existeix un sistema organitzat de creences i sentiments comuns a tots els membres del grup, la qual cosa genera una idea forta de comunitat i de consciencia col*lectiva.

Les formes complexes, propies de la solidaritat organica (Durkheim 1893), on es diferenciaven en societats modernes i es caracteritzen per la diferenciacio i interdependencia social, per tant l'individu depen de la societat com a consequencia d'un sistema de funcions diferenciades que uneixen els individus entre ells amb la societat.

En aquesta obra analitza la religio com a fet social, exposant que la religio, com a fet social, es mes poderosa que els seus practicants. Durkheim a traves de l'estudi de diverses religions amb l'objectiu de definir-la en termes sociologics va determinar que existeixen elements comuns a totes les religions. "Dejando de lado toda concepcion de la religion en general, consideremos las religiones en su realidad concreta y tratemos de aislar lo que tienen en comun; pues la religion no se puede definir sino en funcion de caracteres que se encuentran en todos los casos en los que aparece una religion" (p.34).

A traves de la identificacio d'elements comuns va diferenciar les creences i ritus com a formes essencials que constitueixen una religio. Es aqui on introdueix dos nous conceptes com son allo sagrat i allo profa.

"La cosa sagrada es por excelencia, aquella que lo profano no puede, no debe tocar con impunidad. Sin duda, esta prohibicion no puede llegar hasta el grado de hacer imposible toda comunicacion entre los dos mundos, pues si lo profano no pudiera de manera alguna entrar en relacion con lo sagrado, este ultimo no serviria para nada" (p.59)

Partint de la base que allo sagrat i allo profa son dos pols oposats, Durkheim considera que totes les religions tenen coses, essers o entitats sagrades que per la seva propia naturalesa son diferents i estan separades de les coses, essers o entitats profanes. Es aixi com la principal caracteristica d'allo sagrat es que esta rodejada de prohibicions que la protegeixen i l'aillen de les coses profanes.

Per a Durkheim, la formacio d'una religio depenia d'un sistema per classificar lo sagrat i lo profa, aixi com d'una serie de rituals i creences que constitueixen una religio.

"Las creencias religiosas son representaciones que expresan la naturaleza de las cosas sagradas y las relaciones que sostienen ya sea entre si, ya sea con las cosas profanas. Por ultimo, los ritos son reglas de conducta que prescriben como debe comportarse el hombre en relacion con las cosas sagradas" (p.60)

Finalment, Durkheim defineix la religio com "...un sistema solidario de creencias y de practicas relativas a las cosas sagradas, es decir separadas, interdictas, creencias y practicas que unen en una mima comunidad moral, llamada Iglesia, a todos aquellos que se adhieren a ellas" (p.70)

En aquesta definicio estableix tres dimensions importants de la religio:

1. La religio es un fenomen cultural, ja que es relaciona amb les creences, valors, normes, rituals i cerimonies que conjuguen la identitat col*lectiva d'un grup de persones.
2. La religio comporta un conjunt de ritus, com costums, cerimonies i regles per al culte religios, als quals participen els membres d'una comunitat religiosa on s'identifiquen.
3. La religio proveeix als seus membres confianca en que la vida te un significat essencial que els ajuda a comprendre la totalitat d'aquestes, establint diferencies entre lo sagrat i lo profa i les seves relacions.

Un altre fet sociologic de Durkheim que es pot relacionar amb la religio es el suicidi. En la seva obra El Suicidio (1897) va plantejar el suicidi com un fet social, i com a tal ha de ser explicat per altres fets socials. Trobem una definicio de fet social en la seva obra Les regles del metode sociologic (1985).

"Es fet social tota manera de fer, fixe o no, que pot exercir una coercio exterior sobre l'individu, que es general en tot l'ambit d'una societat donada i que, alhora, te una existencia propia, independent de les seves manifestacions individuals". (p.68).

Per tant, els fets socials son externs a l'individu, son coercitius i col*lectius.

En El Suicidi va observar, mitjancant les estadistiques, que el suicidi era un fenomen generalitzat pero amb diferencies entre individus i paisos en la taxa de suicidis. Es aixi com va diferenciar dues corrents sucidiogenes.

La integradora, que fa referencia als vincles de l'individu amb la societat, relacionats amb la moral, els valors o la religio.

La reguladora, que fa referencia a un grau massa elevat de normes o prohibicions sobre l'individu.

Gracies a aquesta diferenciacio va concloure en, d'entre d'altres aspectes socials, la relacio que les persones sense una afiliacio religiosa es suiciden mes que aquells que actuen dins d'una religio. Aquesta dinamica es la consequencia del sentiment de pertinenca a un grup i de pensar que hi ha alguna cosa mes enlla.

Tambe diferencia entre 4 tipus de suicidi, com son:

1. El suicidi egoista
2. El suicidi altruista
3. El suicidi anomic
4. El suicidi fatalista

Es sobre aquesta diferenciacio on podem trobar relacio entre el suicidi egoista i l'altruista amb la religio. Defineix el primer com a consequencia de manca de sentiment de pertinenca a la societat amb una consciencia individual desvinculada dels valors. D'altra banda argumenta que el suicidi altruista es dona quan l'individu te una integracio social molt forta i, per tant, existeix un exces de lligams socials.

Tant les formes d'organitzacio religiosa com les corrents i tipus de suicidis son dos fets socials que treballa Durkheim en les seves obres i podem observar una relacio directa amb la religio. Li dona un caracter huma a aquesta i l'envolta de diferents variables que fan que una cosa tant abstracte com la religio tingui un seguit d'estructures i condicionants gracies a la construccio dels individus pertanyents a una societat.

Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844 - 1900) fou un filosof alemany, considerat actualment com un dels mes influents en el pensament del segle xx.

Nietzsche va fer una critica exhaustiva de la cultura, la religio i la filosofia occidental, mitjancant la desconstruccio dels conceptes que els integren, basant-se en l'analisi de les actituds morals (positives i negatives cap a la vida). D'aquesta manera, fent critica des d'una visio filosofica, Nietzsche defensa que ser persona significa gaudir de la vida i que el cristianisme va en contra d'aquest fet, ja que nega la vida. Una religio on el model de vida sigui la mort no et pot deixar gaudir de l'existencia, ja que suposa donar-te als altres mentre tu et buides i mors.

Sigmund Freud (1856 - 1939) fou un neuroleg austriac considerat el pare de la psicoanalisi. Diu que la religiositat esta relacionada biologicament amb el prolongat desemparament i la continua necessitat d'assistencia que pateixen els infants. Quan aquests nens i nenes ja son adults, perceben la seva feblesa davant les forces de la vida i busquen en la religio la proteccio que en la infancia van rebre dels pares. La persona no creient ha d'enfrontar-se sola a aquesta tasca.^[25]

La llibertat religiosa o llibertat de culte es la que permet que els individus practiquin la religio de llur eleccio sense temer cap repressio. Aquesta idea es va adoptar el 10 de desembre del 1948 en la Declaracio dels Drets Humans, pels 58 Estats que aleshores eren membres de l'Assemblea General de les Nacions Unides. L'article 18 d'aquesta declaracio especifica que "Tota persona te dret a la llibertat de pensament, de consciencia i de religio; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religio o de creenca, i la llibertat, individualment o col*lectivament, en public o en privat, de manifestar la seva religio o creenca per mitja de l'ensenyament, la practica, el culte i l'observanca."^[26]

Segons aquesta declaracio, la llibertat religiosa ha de ser una garantia del govern dels Estats. Si un pais te una religio d'Estat, la llibertat religiosa s'enten com aquella que atorga el govern per practicar qualsevol altra religio o culte que no sigui l'oficial. La llibertat religiosa esta relacionada, pero no es el mateix que la tolerancia religiosa, la separacio de l'Esglesia i l'Estat i la laicitat. La llibertat religiosa, en la majoria dels Estats del mon, es un concepte relativament nou. Fins fa poques decades, la intolerancia religiosa va produir genocidis i massacres massives de grups o pobles amb religions minoritaries. En l'actualitat, la intolerancia religiosa encara esta present, en diversos graus, en alguns estats islamics o comunistes.

En l'ambit individual, la tolerancia religiosa es defineix com una actitud d'acceptacio de les religions dels altres individus. Aquesta tolerancia no implica que la persona consideri que les altres religions son valides o igualment valides sino que cada ciutada atorgara als altres el dret de tenir i practicar llur religio o creenca de preferencia.

El coneixement de la religio, segons els seus propis practicants, s'obte a partir dels liders religiosos, dels texts sagrats o per mitja de la revelacio personal. Algunes religions consideren que el coneixement religios es il*limitat i capac de resoldre qualsevol pregunta, mentre que d'altres li atorguen un paper mes restringit que ha de ser acompanyat per l'observacio dels fenomens fisics. El llenguatge religios per transmetre aquest coneixement no esta exempt de polemica.

En les religions, sovint s'han desenvolupat estudis filosofics per tal d'aclarir o conciliar les aparents contradiccions entre la doctrina religiosa i la percepcio del mon fornida per la rao humana. En les religions teistes aquest desenvolupament s'anomena teologia, o la disciplina dedicada a l'estudi de Deu. A Orient, la filosofia i la religio estan molt entrellacades. De fet, sovint la filosofia no existeix com a disciplina separada de la religio mateixa. Aquests desenvolupaments filosofics recullen els diversos aspectes de la doctrina religiosa, de la veritat o de la deitat que presenten.

• El panteisme es el punt de vista filosofic en que tota la realitat te una naturalesa divina: es la creenca que el mon i Deu son el mateix; per tant, es rebutja la idea d'una entitat sagrada o un deu personal. Filosofs com Spinoza s'adheriren al panteisme, identificant Deu amb la naturalesa. Les religions orientals, com ara el xintoisme japones o el daoisme xines son, en gran manera, panteistes.
• El monisme es un punt de vista filosofic que subratlla la unitat de tot el que existeix, afirmant lleis subjacents en la realitat que en neguen qualsevol divisio. Els origens del monisme remunten als filosofs grecs com ara Tales de Milet, Pitagores, Parmenides o Empedocles. Tambe es tracta d'una visio forca comuna de tot el pensament oriental.
• El gnosticisme afirma la dualitat inherent de la manifestacio del sagrat. La materia i l'esperit, el be i el mal i altres conceptes apareixen com a oposats que han de ser resolts dins l'individu, donant primacia a una via de coneixement molt experiencial. El gnosticisme va tenir una influencia destacada en els primers desenvolupaments del cristianisme, restant present en les branques cristianes orientals.
• El fonamentalisme, com a concepte filosofic, afirma el caracter literal de les escriptures o d'altres escrits sagrats rebutjant els significats simbolics o psicologics. Per exemple el creacionisme biblic, expressat durant l'ultim segle en oposicio a la teoria de l'evolucio, es presenta de dues maneres: la negacio total de la teoria de l'evolucio i l'acceptacio de la doctrina de la creacio en set dies; o l'equiparacio dels set dies de la creacio com a etapes de l'evolucio.
• L'ateisme afirma la inexistencia de deitats, o be les admet pero els nega un paper directament actiu amb la persona. L'ateisme existeix en el budisme i el daoisme. En algunes variants del budisme existeix el culte a les deitats tot i que tenen un paper psicologic, ritual o simbolic, pero sempre provisional. El daoisme observa dues variants unides pero diferenciades: la filosofica i la religiosa (anomenada daojiao). En aquesta ultima les deitats tradicionals xineses han estat absorbides com a elements simbolics en les practiques de caracter psicofisic.
• El determinisme es una doctrina filosofica que afirma que tots els esdeveniments, incloent-hi el pensament huma i les accions, son predeterminats per una cadena de causa i consequencia. En les religions, aquesta postura filosofica s'emmarca dins de la doctrina de la predestinacio. Aquest punt de vista suposa que una deitat omnipotent o una llei absoluta no deixa res a l'atzar. En l'hinduisme o el budisme la creenca en la reencarnacio pot ser vista com a expressio d'aquesta doctrina.
• El sincretisme es una filosofia que concilia els punts de vista distints o oposats, o que prova d'incorporar o adoptar els elements de dues o mes religions. El sincretisme ritual ha estat present en l'evolucio de les religions a traves de llur historia quan han estat en contacte les unes amb les altres. Actualment es consideren religions sincretiques diversos cultes caribenys i americans que mesclen el catolicisme amb les practiques ancestrals de les religions tribals. A l'Orient s'ha fet un sincretisme en l'ambit popular unint el daoisme o el budisme amb les practiques de culte als avantpassats.

Vegeu l'article principal Relacio entre ciencia i religio

De manera conceptual, la religio i la ciencia assagen de trobar respostes sobre l'home i l'Univers -com ara els seus origens. Des del Renaixement, epoca que produiria una allau de coneixements cientifics basats en el metode cientific, hom ha tendit a separar aquestes dues arees, pero no sempre de manera excloent. Isaac Newton, en el seu llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica va dir, "Aquest molt bell sistema del sol, els planetes i els cometes, nomes pot procedir del consell i el domini d'un esser intel*ligent i poderos".^[27] Altres cientifics tambe professaven llur fe sense detriment ni aparent contradiccio amb els seus coneixements i descobriments, com ara Nicolau Copernic, Francis Bacon, Johannes Kepler, Rene Descartes, Robert Boyle, Michael Faraday, Gregor Mendel, Max Planck i Albert Einstein.^[27] Einstein, de fet, ponderava en les limitacions del metode cientific que "no pot ensenyar-nos res mes que no sigui com es que els fets es relacionen i es condicionen els uns als altres... no vull minimitzar els assoliments dels esforcos heroics de l'home en aquest ambit. Tanmateix, es igualment clar que el coneixement del que es no obre pas la porta directament al que hauria de ser... El coneixement objectiu ens proveeix d'instruments poderosos per l'assoliment d'alguns fins, pero l'ultima meta mateixa i el desig per aconseguir-la han de venir d'una altra font."^[28]

No obstant aixo, segons un article de la revista Nature dels Estats Units, el nombre de cientifics teistes s'ha reduit considerablement des de principis del segle xx, data en que el 40% deia creure en Deu. En una enquesta duta a terme el 1998, nomes 7% va respondre que creu en un "Deu personal", el 72,2% va dir que no hi creu i el 20,8% va dir que dubtava o que era agnostic.^[29]

Existeix un conflicte entre els punts de vista religiosos teistes i la ciencia, sobretot en arees molt especifiques com ara l'evolucio i l'accio i la participacio divina en el mon, en especial en el pensament cristia. A l'extrem del conflicte es troben les persones que defensen el relat biblic de la creacio com a explicacio literal de l'origen de l'Univers i de l'altra banda, els defensors de la teoria de l'evolucio com a fet comprovable. No obstant aixo, hi ha d'altres que assagen de trobar un equilibri entre les dues posicions, com ara els proposants de la ciencia de la creacio, que consideren el relat biblic del Genesi com una explicacio simbolica i no pas literal, en que els set dies de la creacio corresponen als processos evolutius.^[30] El bahaisme, per altra banda, proposa que la ciencia i la religio han d'estar en harmonia. El seu fundador va declarar que la religio i la ciencia no poden oposar-se i que per tant els ensenyaments religiosos que son contradits per la ciencia no han d'acceptar-se, ja que Deu va atorgar la capacitat de raonar a la humanitat perque aquesta trobes la veritat.^[31]

Altres cientifics adopten a una filosofia naturalista. El naturalisme proposa que la naturalesa es tot el que hi ha, que no hi ha cap esser "sobrenatural". Aquesta posicio, pero, requereix definir allo que es la naturalesa i que son els essers "sobrenaturals",^[32] una tasca filosoficament complicada, ja que, per exemple, a partir de la descoberta de la mecanica quantica, distingir el que es organic d'inorganic ha esdevingut una tasca dificil.^[33] En un sentit encara mes estricte, el naturalisme cientific rebutja l'existencia de qualsevol entitat que no hagi estat coneguda per la ciencia contemporania.^[32]

Segons la tesi del secularisme, la ciencia i la tecnologia per una banda, i la religio per l'altra, es relacionen de manera inversa; es a dir que en augmentar la primera, la segona disminueix. Tot i aixi, Alving Plantinga, del Departament de Filosofia de la Universitat de Notre Dame, posa en dubte aquesta tesi, ja que durant el segle xx, segle en que la ciencia i la tecnologia han crescut rapidament, tambe s'ha constatat l'augment del sentiment religios en diverses parts del mon.^[32] Aquest fenomen, tanmateix, podria ser explicat per altres causes.

La religio, com a element present en totes les societats, ha jugat historicament un paper rellevant en l'estructura i l'organitzacio politica dels diversos paisos i imperis. El terme teocracia designa el govern exercit directament per una divinitat, o per una persona l'autoritat de la qual se li atribueix per una condicio de divinitat o de relacio especial amb aquesta.^[34] La primera referencia a la paraula teocracia sembla que prove de Josep (personatge del Genesi), que hauria explicat i contrastat la forma de govern historica jueva amb la resta de formes de govern de l'epoca: la monarquia, l'oligarquia i la republica.^[35] La teocracia es va presentar en moltes civilitzacions de l'antiguitat; l'antic Egipte n'es un exemple, on s'atribuia als faraons la condicio de divinitat o semidivinitat. En altres cultures, com ara la civilitzacio asteca, la classe sacerdotal tenia un paper important en la presa de decisions i en l'educacio, tot i que l'emperador asteca no n'era membre.

A Europa, durant l'edat mitjana i fins al segle xix, la religio va tenir un paper important en la politica, tenint en molts Estats un caracter d'oficialitat i proteccio on, per exemple, els codis morals religiosos -aixi com algunes obligacions per l'Esglesia com ara el pagament del delme^[36]- feien part de les lleis civils o constitucionals. Els Estats Units van ser la primera nacio que va formular una separacio explicita entre Esglesia i Estat, en la primera esmena a la constitucio. Aquesta denominacio es atribuida a Thomas Jefferson, que en una carta dirigida a un grup de baptistes, i en la qual parlava de la primera esmena, va dir:

"En creure amb vosaltres que la religio es un afer exclusiu entre l'Home i el seu Deu, que [l'home] no ha de retre comptes a cap altra persona per la seva fe o la seva adoracio, que els poders legitims del govern assoleixen nomes accions i no pas opinions, jo contemplo amb suprema reverencia l'acte de tot el poble america que va declarar que el seu congres no ha de fer mai una llei amb respecte l'establiment d'una religio ni la prohibicio de practicar-ne una, aixi doncs construint un mur de separacio entre l'Esglesia i l'Estat".^[37]

Aquest concepte de separacio entre Esglesia i Estat varia segons els paisos, amb diversos graus de llibertat i tolerancia religiosa en conjuncio amb cada cultura politica especifica. Al Regne Unit hi ha una religio constitucionalment oficial, pero es permet la practica de qualsevol religio dins del territori. A Noruega, el rei es tambe el lider de l'Esglesia de l'Estat i l'article 12 de la seva constitucio estableix que mes de la meitat dels membres del Consell Noruec d'Estat n'han de ser membres, tot i que el segon article garanteix la llibertat de religio. Hi ha alguns paisos on un membre de l'Esglesia es cap d'Estat o de govern. Dos exemples en son la Ciutat del Vatica, en que el cap d'Estat i de govern es el lider de l'Esglesia Catolica i Andorra, en que un dels caps d'Estat es el bisbe de la Seu d'Urgell, un poble localitzat a Catalunya; com a coprincep d'Andorra, el bisbe gaudeix de poder politic -majoritariament simbolic- per ratificar lleis. Per contra, tres exemples de separacio activa d'Esglesia i Estat son Franca, Mexic i Turquia. El model frances es basa en el concepte de la "laicitat", un model secular que protegeix algunes institucions religioses de la intervencio de l'Estat i alhora limita l'expressio religiosa publica. A Mexic, arran de la Revolucio Mexicana i per evitar la influencia de l'Esglesia en les decisions del poble, cap ministre de culte no pot exercir un carrec public i no es permet la practica d'activitats religioses (com ara la celebracio d'una missa) en llocs publics. Fins i tot, durant forca temps, els ministres de culte i sacerdots no tenien el dret al vot i les propietats de l'Esglesia eren propietats de la nacio. Turquia, amb una poblacio majoritariament islamica, te una tradicio de laicitat des del 1923, i l'exercit te un paper tradicional de defensa de la secularitat de l'Estat.

Malgrat les prediccions de certs politics i intel*lectuals de principis del segle xx, la religio encara te un paper important en la vida publica i politica, fins i tot pel que fa als afers internacionals.^[38] Si als anys 60 John F. Kennedy demanava als americans que consideressin el catolicisme com a irrellevant, uns anys mes tard, el president George W. Bush afirmava esser un cristia "nascut de nou"; a Turquia i a l'India, partits amb forta connotacio religiosa arribaven al poder; molts dels nens d'Israel i Palestina estudiaven que Deu els va atorgar la Terra Santa; i la Xina pot convertir-se en la nacio cristiana i musulmana mes gran del mon.^[38] Igualment, moltes de les guerres de finals dels s. XX i principis del XXI, aixi com diversos actes terroristes, han estat perpetrats "en nom de Deu".

En el proces de formacio de la societat dels Paisos Catalans, hi va intervenir el cristianisme com a factor de cohesio social. Aixo s'accentua al segle xiv amb el proces de depuracio de la religio (Vicent Ferrer), i amb la represalia i expulsio de les minories jueva (segle xv) i musulmana (segle xvi). Amb la Reforma-Contrareforma, la Corona d'Arago queda alineada en el bandol catolic, del qual les monarquies hispanica i francesa foren el referent secular. Tanmateix, el proces de modernitzacio, amb la conseguent secularitzacio, triga molt a arribar, com mostra el cas del mestre solsoni Gaieta Ripoll, que fou executat per la Inquisicio valenciana ben entrat el segle xix. Al segle xx, el monopoli religios catolic s'ha trencat, basicament per un augment de la indiferencia religiosa.

• Espiritualitat
• Deu
• Objectes de culte

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons
	Viccionari
	Viquidites

• Diccionari de religio del TERMCAT
• Roger Carandell. Ciencia i creenca. Barcelona: YouPlanet, 2021.

Aquest article conte una o mes imatges PNG amb text que pot ser traduit al catala. (ajuda)

Obtingut de <<https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Religio&oldid=36787457>>

Categoria:

• Religio

Categories ocultes:

• Articles amb la plantilla Webarchive amb enllac wayback
• Pagines amb enllac commonscat des de Wikidata
• 100 articles fonamentals
• 1.000 articles fonamentals
• Llista d'articles de qualitat
• Control d'autoritats
• Articles amb imatges PNG per traduir
• Articles de qualitat de ciencies socials
• Articles de qualitat dels 1000