Estat sobira

S'ha argumentat que una rao potencial de la controversia que envolta l'existencia dels estats es el fet de no tenir cap lloc clar a la tradicio dualista platonica sobre allo concret i abstracte. Mes especificament, els objectes concrets son els qui posseeixen una posicio a l'espai com al temps (i que manca als estats, perque malgrat que els seus territoris tinguin una ubicacio espacial, els estats no son pas l'equivalent al seu territori); i els objectes abstractes son els qui no tenen posicio ni a l'espai, ni al temps (els estats tenen una posicio de temps, perque poden ser creats en un moment determinat i desapareixer en un temps futur). Els objectes abstractes son tot del tot intrinsecament no-casuals, i aixo tampoc no es una de les caracteristiques de l'estat, a partir del fet que poden actuar al mon real i provocar o causar alguns esdeveniments (encara i aixi, es unicament mitjancant les accions que duen a terme els seus representants).

Per tot plegat s'ha raonat que els estats pertanyen a una tercera categoria, "gairebe abstracta", concepte que lliga amb l'area filosofica de la documentalitat, una teoria ontologica que analitza la funcio dels documents amb la fi d'entendre la realitat social. Els objectes gairebe abstractes, com els estats, poden ser entesos mitjancant els seus actes documentals, i poden igualment ser manipulables, tal com succeeix en assumptes derivats de les obligacions que generen els tractes, fins i tot quan desapareix la documentacio degut a una guerra.

Els experts en relacions internacionals es divideixen en dues escoles diferents quant a l'opinio que genera la caracteritzacio ontologica de l'estat:

• els realistes
• els pluralistes

Els realistes sostenen que el mon es el primer dels estats i, que les relacions internacionals i la identitat de l'estat, es defineixen abans que no pas les relacions internacionals ho fan amb els altres estats. D'altra banda, els pluralistes troben que l'estat no es pas l'unic actor de les interaccions i les relacions internacionals entre estats, de forma que l'estat competeix contra alguns altres mes actors.

Una altra teoria sobre l'ontologia de l'estat es la que soste que es tracta d'una entitat espiritual o "entitat mistica" amb esser propi, diferent a la trobada en alguns altres membres de l'estat. El filosof idealista alemany Georg Hegel /1770-1831) va ser en aquest sentit el mes important, potser, defensor d'aquesta teoria. La definicio hegeliana de l'estat es: "la idea divina tal com existeix a la terra".

Generalment, els Estats son entitats permanents, malgrat que sigui possible fer-los desapareixer, vulgui ser voluntariament o per la imposicio de forces exteriors, com en el cas de les conquestes militars. Ates que els estats no son entitats juridiques fisiques, la seva extincio no es pot dur a terme mitjancant l'us exclusiu de la forca fisica. A la practica, abolir un Estat requereix un seguit d'actes judicials i socials.

Una primera classificacio dels estats fa referencia a llur estructura, amb que es distingeix entre estats unitaris, d'una banda, i, de l'altra, estats d'estructura complexa, que consisteixen, generalment, en federacions o en confederacions, aixi com en altres tipus intermedis.

• L'estat federal es la unio d'un nombre especific de territoris amb personalitat juridica propia (estats federats, regions autonomes, etc.) units en un estat comu i amb institucions "federals" supremes i comunes a tots. En una federacio, l'estatus autonom dels estats federats o regions autonomes que la constitueixen, normalment es establert constitucionalment i no pot ser alterat per decisio unilateral del govern central. Les federacions es conformen usualment per acord entre els estats i/o regions, encara que generalment no gaudeixen del dret a la secessio de manera unilateral; la sobirania, en darrera instancia, resideix en el conjunt i no en les parts. L'estructura constitucional d'una federacio es coneix com a federalisme. Sovint s'aplica a estats multinacionals, com a forma de reconeixement d'aquesta multinacionalitat (com fou el cas de la Unio de Republiques Socialistes Sovietiques); pero tambe pot respondre a una filosofia d'autogovern popular al si d'un estat que es considera mononacional (com ara els Estats Units d'America), o a una combinacio d'ambdos motius a que se suma una llarga tradicio historica (cas de Suissa).

• La Confederacio es un estat format per acord entre estats independents i sobirans que pacten cedir part de la sobirania a les institucions comunes, tot conservant cadascun la sobirania sobre el propi territori i, sovint, forces armades i politica exterior propies, aixi com el dret a abandonar la Confederacio unilateralment; en la Confederacio, la sobirania, en darrera instancia, resideix en les parts i no pas en el conjunt. Actualment no existeix cap confederacio propiament dita (tot i que el mot figura en la denominacio oficial d'algun estat, com Suissa), de manera que avui es tracta d'una possibilitat teorica. Austria-Hongria tenia forca trets confederals; la fundacio de l'URSS parti d'una filosofia mes o menys confederalista.

• L'estat unitari, o estat centralitzat, es aquell estat governat constitucionalment com una sola unitat, sovint amb nomes una assemblea legislativa, nomes un sistema judicial de que formen part les estructures judicials locals, i nomes una constitucio. El poder politic del govern en aquests estats pot ser transferit a nivells inferiors, a les assemblees regionals o locals, als governadors o als batlles per mitja d'un proces de descentralitzacio, pero el poder central conserva el dret de revocar qualsevol poder delegat. La majoria dels estats del mon son estats unitaris. Ates que el poder executiu recau en la totalitat o majoritariament sobre el govern central, el sistema de govern dels estats unitaris sovint es coneix com a centralisme. En el sentit mes pur, tanmateix, tots els estats del mon exhibeixen un grau relatiu de centralisme o una convergencia del poder cap al govern central. L'extrem mes radical del centralisme es la dictadura, en que totes les decisions de govern, de l'estat o de les regions que el constitueixen, son preses per una sola autoritat.

• La ciutat-estat

El dret internacional dona tambe una altra classificacio dels estats segons la seva capacitat d'obrar en les relacions internacionals:

1. D'una banda hi ha els estats amb plena capacitat d'obrar, es a dir, que poden exercir totes les seves capacitats com a estat sobira i independent. En aquest cas es troben gairebe tots els estats del mon.
2. D'altra banda es troben aquells estats amb limitacions en la seva capacitat d'obrar per distintes questions.

Aixi, dintre d'aquesta tipologia es pot observar, al seu torn, una segona classificacio d'aquests:

• Estats neutrals son aquells que s'abstenen de participar en conflictes internacionals. Aquesta neutralitat s'ha anat adaptant en funcio de:

1. si posseeix neutralitat absoluta per disposicio constitucional. Es el cas de Suissa. Tambe Suecia entre 1807 i 1993 va mantenir una neutralitat absoluta en assumptes internacionals.
2. si es un estat neutralitzat. Son estats neutrals respecte d'algu i d'alguna cosa concreta. Es una neutralitat imposada per un tractat internacional, una disposicio constitucional o per sancio internacional. Va ser el cas d'Austria, que en 1956, despres de la retirada de les forces ocupants de Franca, Regne Unit, Estats Units i l'URSS, hi van redactar una constitucio on es va disposar que Austria havia de ser neutral respecte a les quatre potencies signants.

• Estat sobira que renuncia a exercir les seves competencies internacionals. Son estats dependents en materies de relacions internacionals. Sol ser el cas de microestats que cedeixen les relacions internacionals a un tercer estat, be circumdant, be amb els quals mantinga bones relacions. Es el cas de San Marino, que encomana les relacions internacionals a Italia; de Liechtenstein, que les cedeix a Suissa, o Monaco a Franca.

• Estat lliure associat. Es un estat independent pero en el qual un tercer estat assumeix una part de les seves competencies exteriors, aixi com altres materies tals com la defensa, l'economia o la representacio diplomatica i consular. Es el cas de Puerto Rico respecte als Estats Units.

• Estats sota administracio fiduciaria. Son una especie d'estat tutelat d'una forma semblant al que foren els mandats, no possibles actualment, i els protectorats. La Societat Internacional protegeix o assumeix la tutela d'aquest estat com a mesura cautelar o transitoria en temps de crisi. Va ser el cas de Namibia fins a 1998.

• Estats sobirans no reconeguts internacionalment. Son estats sobirans i independents pero que, en no ser reconeguts per cap altre estat, tenen molt limitada la capacitat d'obrar. La manca de reconeixement pot deure's, be a una sancio internacional, be a pressions d'un tercer estat (cas de Taiwan, no reconegut per evitar enfrontaments amb la Xina continental, encara que mante una gran activitat internacional, i fins a 2019, tambe de l'oposicio grega al reconeixement de Macedonia, l'actual Macedonia del Nord), be per desinteres (cas de Somalilandia). Un altre cas referent a aixo van ser els bantustans, unicament reconeguts per Sud-africa i rebutjats per la resta de la comunitat internacional.

La primera l'aporta el funcionalisme, principalment surt dels treballs del socioleg frances Emiles Durkheim (1858-1917). La formacio de l'estat s'explicaria per la divisio del treball propia a tot sistema capitalista i que s'instaura al Neolitic amb la vida agricola i sedentaria.^[13] L'antropologia hi afegeix la demografia. Es a dir, el mode de vida sedentari multiplica obligatoriament el nombre d'habitants del poblet que aviat deixa de tenir aspecte de poble i dona aspecte de ciutat. Dins seu les dinamiques de la tribu ja no poden ser tot del tot incloses perque generen friccio social. La tribu es l'origen de l'herencia i aquesta neix amb el sedentarisme. Com mes augmenta el nombre d'habitants, mes dificil es garantir l'herencia a patir d'un parentesc comu perque la poblacio es demograficament massa gran i la propietat s'ha d'anar privatitzant mes i mes.^[13]

A les tribus, la propietat era de tothom i de ningu mes que el cap de la tribu. Si tenim una poblacio de 30.000 habitants en una ciutat, dificilment podrem deixar la propietat en mans d'un unic parent. A mes a mes, el lligam amb el pare inicial deixa de fer sentit i hom organitza la seva vida a l'entorn d'una familia nuclear, estreta i petita, desconnectada del parent originari. Per tant, el reconeixement passa a les categories socials, que son el fruit de la divisio mateixa del treball.^[13]

La segona explicacio per a l'origen de l'estat prove de Karl Marx. Els seus treballs son de gran utilitat pero cal descartar-ne tot el contingut de l'ens malevol que voldria oprimir la classe treballadora ates que l'estat no es fruit de cap manipulacio volguda per part d'unes elits dominants.^[13] Tanmateix, el treball de Marx ens permet apropar-nos als motius del desenvolupament d'aquest estat. Es a dir, si l'estat sorgeix de la divisio del treball, la demografia i la impossibilitat de mantenir el model de tribu, hi ha d'haver algun interes en desenvolupar-lo i l'antropologia combinada amb el corrent marxista n'aclareixen els punts.^[13]

Aixi l'estat es per als treballs marxistes una superestructura sobre la qual rau un ordre determinat i expressat en mode d'institucions. Les institucions es regeixen mitjancant un aparell d'estat, es a dir, l'administracio o burocracia. Aquesta es jerarquica. L'antropologia ens ensenya que l'esser huma es per definicio dominant i egoista. Es mou si treu beneficis en una dinamica de cost-profit. Coopera quan li conve.^[13] La divisio del treball s'acaba formant a copia d'aquest cost-profit. Dit altrament, qui treballa per l'administracio, ho fa perque en treu profit, no pas per benevolencia. La necessitat de dominar, propia a l'esser huma, porta uns membres de l'administracio a manar sobre uns altres i aixi successivament. Es forma una burocracia jerarquitzada.^[13]

Un fet aixi provoca la creacio de classes antagoniques. Com mes es puja, mes poder patrimonial s'associa al carrec. Com mes es baixa, menys poder patrimonial s'associa al carrec. Es en aquest ambit quan sorgeix allo que Marx anomena el producte de la classe dominant. L'estat s'organitza de tal forma que es treballi en profit dels mes dominants.^[13]

Democracia animal: cal saber relativitzar aquesta inherencia de l'esser huma a dominar i ser egoista. En efecte, hi ha comportaments democratics al mon animal. S'ha trobat processos de decisio democratics entre bandes de peixos, ocells, bisons, cavalls o cervols.^[14] Fins i tot en grups d'animals que funcionen propiament mitjancant una estricta jerarquitzacio com els babuins s'hi ha trobat comportaments democratics.^[14] D'aquesta forma tambe s'ha trobat societats humanes que s'organitzen mes democraticament com els celtes i les seves reunions a l'opidium.

El corrent culturalista, forca representat pel noruec Stein Rokkan, aporta a aquestes dues explicacions sobre l'origen de l'estat, el component que fa moure la superestructura. L'estat sorgiria quan la religio ha deixat de tenir prou forca per cohesionar el grup i es torna necessari un aparell administratiu que instauri i faci respectar unes regles que evitin la friccio entre la poblacio mateixa. D'aqui la definicio classica que l'estat es el detentor legitim de la violencia.^[13]

L'antropologia ens tornaria a dirigir cap a la demografia alhora que el funcionalisme ens parlaria del rol central de la divisio del treball perque aixo es produeixi d'aquesta manera.^[13] El socioleg Immanuel Walerstein afegeix que l'estat hauria d'haver sorgit de ben segur davant l'economia de mercat perque amb l'intercanvi de bens i serveis cal algun arbitre. Es a dir, la religio ja no pot fer funcio de cohesio i cal un tercer, l'estat, que aporta l'element arbitral.^[13]

Per aquest motiu l'historiador estatunidenc Charles Tilly troba que la genesi de l'estat es la guerra. L'estat hi seria perque hi ha friccio social i cal una gestio comuna dels problemes que genera l'intercanvi de bens i serveis. Es llavors que neix la politica. Aixi segons Norbert Elias, l'estat acumula inicialment la legitimitat de la violencia per fer respectar l'ordre, i els tributs per fer funcionar aquesta policia. L'una sense l'altra no s'explica. De resultes d'aixo, l'estat "civilitzaria" la poblacio, es a dir, la tornaria mes docil en un principi de benefici comu.^[13]

Entre l'1 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815 se celebra el Congres de Viena, conferencia entre ambaixadors de les majors potencies d'Europa amb el proposit de redibuixar el mapa politic del continent despres de la derrota napoleonica. En l'acta final d'aquest nomes es reconeixen trenta-nou estats sobirans en el sistema diplomatic europeu, establint-se, de manera ferma, que els futurs estats nous haurien d'esser reconeguts per altres estats, la qual cosa significava, en la practica, el reconeixement d'aquests per part d'una o mes de les grans potencies.^[15]

La teoria constitutiva es va desenvolupar al segle xix per definir el que es i no es un estat. Amb aquesta teoria, l'obligacio d'obeir el dret internacional depen del reconeixement d'un nou estat per part d'altres estats. A causa d'aixo, els nous estats no poden, immediatament, formar part de la comunitat internacional o quedar obligats pel dret internacional i els estats ja reconeguts no es veuen obligats a respectar el dret internacional en les seves relacions amb ells.^[16]

Una de les principals critiques d'aquesta norma es la confusio causada quan alguns estats reconeixen una nova entitat mentre que altres no ho fan, situacio que la teoria no desenvolupa. Hersch Lauterpacht, un dels principals defensors de la teoria, va suggerir que es deure de l'estat garantir la concessio del reconeixement com a possible solucio. No obstant aixo, un estat pot utilitzar qualsevol criteri per jutjar si s'ha de donar el reconeixement o no d'un nou estat, i no tenen cap obligacio entorn dels criteris a emprar. Molts estats nomes tendeixen a reconeixer un estat nou si es per a benefici propi.^[16]

En tot cas, segons el Dret internacional, la mera proclamacio d'un Estat independent ja converteix en Estat i, per tant, en subjecte del Dret internacional.,^[17] independentment del fet que altres estats el reconeguin o no; aixi i tot, en la practica, el reconeixement internacional es politicament vital per als estats naixents.

Un dels criteris mes comunament citat per les micronacions pel que fa a la dificultat per aconseguir el reconeixement internacional es la Convencio de Montevideo (convencio sobre drets i deures dels estats), un tractat internacional signat a Montevideo (Uruguai), el 26 de desembre de 1933, en el marc de la Setena Conferencia Internacional dels Estats Americans. Aquesta convencio va ser signada pels Estats Units, Hondures, El Salvador, Republica Dominicana, Haiti, Argentina, Venecuela, Uruguai, Paraguai, Mexic, Panama, Bolivia, Guatemala, el Brasil, l'Equador, Nicaragua, Colombia, Xile, el Peru i Cuba, pero no ha rebut mai el consens internacional.^[18]

La Convencio de Montevideo compta quatre condicions que ha de complir una entitat per tal de convertir-se en estat:

• Una poblacio permanent
• Territori definit
• Govern
• La capacitat d'establir relacions amb altres estats

La majoria dels estats sobirans son estats de iure i de facto (es a dir, que existeixen tant juridicament com en la realitat). No obstant aixo, a vegades els estats nomes existeixen com a estats de dret; en aquest cas, es reconeix una entitat com a sobirana i dotada de governacio legitima d'un territori sobre el qual no te cap control real. Molts estats de l'Europa continental mantingueren governs a l'exili durant la Segona Guerra Mundial, els quals continuaren mantenint relacions diplomatiques amb els aliats, tot i que els seus paisos estaven sota l'ocupacio nazi.

Altres estats poden tenir la sobirania sobre un territori, pero no tenir reconeixement internacional, fet que els converteix en estats de fet pero no de dret. Somalia i Taiwan son dos exemples d'aquest fet.