Programa Apollo

De la Viquipedia, l'enciclopedia lliure

<<Apollo>> redirigeix aqui. Vegeu-ne altres significats a <<Apol*lo (desambiguacio)>>.

Programa Apollo

Pais d'origen	Estats Units d'America
Organitzacio	NASA
Proposit	aterratge lunar
Estat	Finalitzat
Historia del programa
Cost	25.400 M$
Durada	1961 -- 1972
Primer vol no tripulat	27 octubre 1961
Primer vol tripulat	11 octubre 1968
Ultim vol	19 desembre 1972
Missions	Apollo 1 Apollo 4 Apollo 5 Apollo 6 Apollo 7 Apollo 8 Apollo 9 Apollo 10 Apollo 11 Apollo 12 Apollo 13 Apollo 14 Apollo 15 Apollo 16 Apollo 17
Reeixits	32
Fracassos	2
Lloc(s) de llancament	Centre Espacial John F. Kennedy White Sands Missile Range Complex de llancament 34

El programa Apollo,^[1][2] de vegades programa Apol*lo^[3][4][5] (angles: Apollo program), fou un projecte espacial dels EUA desenvolupat durant els anys 1960 i 70. Va culminar els dos projectes estatunidencs anteriors, el Programa Mercury i el Programa Gemini. L'objectiu era col*locar un home sobre la superficie de la Lluna. El coet llancador fou l'immens Saturn V, que tenia una alcada de 110 metres i un pes de 2.000 tones. Els sis primers vols de l'Apollo foren llancaments de prova no tripulats.

Els plans inicials es van veure modificats el 25 de maig de 1961 amb l'anunci del president John F. Kennedy d'enviar i dipositar un home sobre la Lluna, i portar-lo de tornada fora de perill abans que finalitzes la decada. Aquest objectiu es va aconseguir el 20 de juliol de 1969, quan Neil Armstrong i Edwin Buzz Aldrin a bord de l'Apollo 11 van allunitzar al Mar de la Tranquil*litat. Aquesta fita historica es va retransmetre a tot el planeta des de les instal*lacions de l'Observatori Parkes (Australia).

Al principi, el passeig lunar anava a ser retransmes a partir del senyal que arribes a l'estacio de seguiment de Goldstone (California, Estats Units), pertanyent a la Xarxa de l'Espai Profund, pero davant la mala recepcio, es va optar per utilitzar el senyal de l'estacio Honeysuckle Creek, propera a Canberra (Australia).^[6] Aquesta va retransmetre els primers minuts, despres dels quals el senyal de l'Observatori Parkes va ser utilitzada de nou durant la resta del passeig.^[7]

Les estacions de seguiment de Maspalomas (Gran Canaria), Estacio Apolo, Fresnedillas de la Oliva i Robledo de Chavela (Madrid), les dues primeres pertanyents a la Xarxa de NASA de Vols Tripulats, (avui desapareguda), i la tercera pertanyent a la Xarxa de l'Espai Profund actualment denominada MDSCC van participar en totes les missions del Projecte d'una forma primordial.^[8][9]

El Projecte Apollo va ser un dels triomfs mes importants de la tecnologia moderna. Sis missions van aconseguir posar-se sobre la superficie lunar (Apollo 11, 12, 14, 15, 16 i 17) amb una sola fallada: la missio Apollo 13 no va poder concretar la seva meta per l'explosio del tanc d'oxigen liquid del modul de servei, pero la tripulacio va tornar fora de perill.

Previ a les missions amb descens projectat a la superficie de la Lluna, es van provar els sistemes de vol en diversos llancaments automatics (vegeu Apollo 2, 3, 4, 5 i 6), i despres va haver-hi dues proves tripulades en orbita terrestre (Apollo 7 i 9), i dues missions solament orbitals (sense allunatge) a la Lluna (Apollo 8 i 10). En 1973, una vegada finalitzat el programa lunar, tres naus Apollo van ser usades per enviar tripulacions a l'estacio espacial Skylab (missions SL-2, SL-3 i SL-4) i en 1975 va ser llancada l'ultima nau Apollo, per a la missio Apollo-Soiuz.

Una altra de les novetats d'aquest programa va ser la implementacio d'un sistema de trobada i acoblament amb una altra nau en orbita lunar, batejat Lunar Orbit Rendezvous o LOR (<>), que fos ideat per John C. Houbolt, un enginyer espacial de la NASA. Malgrat els riscos que implicava el seu us, el LOR va permetre a la NASA reemplacar el descomunal coet <<NOVA>> originalment planejat per a aquest tipus de missions, la qual cosa va portar a un significatiu estalvi de diners.

El modul lunar (LEM) Apollo va ser la primera nau dissenyada per volar en el buit sense cap capacitat aerodinamica. El modul estava unit al modul de comandament i al modul de servei, i se separava d'aquests en l'orbita lunar per emprendre el seu descens a la Lluna amb dos astronautes a bord. Tenia unes potes tan febles que no podrien carregar el pes del modul en gravetat terrestre, pero si en la lunar (aproximadament un sise de l'anterior). Al final de la seva estada a la superficie, l'etapa superior del modul lunar desenganxava per tornar a unir-se als dos moduls en orbita lunar.

La forma del modul de comandament Apollo era diferent de les capsules Mercury i Gemini; tenia espai per a una tripulacio de 3 astronautes i estava fixat al modul de servei que proveia de proveiment i contenia el motor del sistema de propulsio de servei que situava a la nau dins i fora de l'orbita lunar.

Per a que les naus Apollo arribessin a la seva destinacio va ser necessari la construccio del coet Saturn V, el mes gran mai construit per la NASA, que mesurava 110,64 m d'altura. El Saturn V ple de combustible pesava unes 2.700 tones al moment de l'enlairament. El vehicle tenia tres etapes: S-IC, S-II i S-IVB. L'ultima etapa s'activava per enviar a la nau Apollo fora de l'orbita terrestre i situar-la en cami a la Lluna. El disseny del Saturn V va estar a carrec del cientific alemany Wernher von Braun i el seu equip.

El combustible de l'etapa S-IC del Saturn V era RP-1 (refined petroleum, petroli refinat), que era una combinacio d'oxigen i querose. La S-IC constava de cinc motors F-1. Les ultimes dues etapes, S-II i S-IVB, utilitzaven una combinacio d'oxigen liquid (LOX) i hidrogen liquid (LH2) que eren cremats per sis motors J-2; cinc eren usats en la segona etapa i el sise en l'ultima.

Les missions Apollo van complicar les activitats exercides pels operadors en terra, ja que en aquest cas havien de controlar les trajectories de dues naus. L'entrenament dels astronautes va ser molt extens, prop de 84.000 hores (gairebe 10 anys). Aquest entrenament va incloure diverses activitats, des de simulacions de la gravetat lunar, expedicions de geologia en diferents regions de la Terra, fins a pilotar el vehicle d'entrenament per a l'aterratge lunar.

El primer vol tripulat del programa Apollo fou l'Apollo 7. El llancaren l'11 d'octubre de 1968 i estigue a l'espai exterior durant onze dies. Tripulat per Schirra, Eisele i Cunningham, la seva missio era fer proves en la capsula i diverses maniobres d'encesa del motor principal de l'SPS. Per llancar aquest Apollo, es feu servir el Saturn IB, un coet mes petit que el Saturn V, encara que el coet Saturn IB no s'utilitzaria posteriorment en el programa d'exploracio lunar. El motiu era que l'Apollo 7 nomes havia d'orbitar al voltant de la Terra.^[10]

El 21 de desembre de 1968, es llanca l'Apollo 8 per tal d'estudiar les possibilitats d'un allunatge. El tripulaven Borman, Lovell i Anders com a comandant, pilot del modul de comandament i pilot del modul lunar respectivament, tot i que aquest darrer nomes era un pilot hipotetic, ja que -en ser aquesta missio una prova- la nau no portava aquesta etapa. Tres dies mes tard, la nau queda satel*litzada en una orbita lunar estabilitzada a 112 quilometres de la superficie, que orbitaren 10 vegades durant 20 hores i, procedint a l'encesa de l'SPS, sortiren de l'orbita lunar per retornar a la Terra el dia 27, despres d'haver estat 147 hores a l'espai.

El mes de marc de 1969, entre els dies 3 i 13, l'Apollo 9 feu les proves del modul lunar al voltant de la Terra. El modul lunar, tripulat per McDivitt i Schweickart se separa del modul de comandament. Tot seguit, per tal de simular l'enlairament des de la Lluna, se separaren els dos components del modul lunar i, finalment, es feu la unio de la part superior del modul lunar amb el modul de comandament, on es trobava l'astronauta Scott, i es reuniren tots tres en aquesta nau.^[11]

El 26 de maig de 1969, es llanca el darrer vol de prova abans del que seria el punt culminant del programa Apollo. Els astronautes Stafford, Young i Cernan partiren amb l'Apollo 10 per fer l'assaig general. Stafford i Cernan descendiren fins a 15 quilometres de la Lluna. Situats en aquest punt, es varen desfer de la fase descendent i tornaren a pujar per unir-se al modul de comandament, com si tornessin de la superficie lunar.^[12]

L'Apollo 11 -llancat el 16 de juliol- fou el primer que diposita dos essers humans sobre la Lluna. Neil Armstrong i Buzz Aldrin foren els elegits, mentre que Collins es queda al modul de comandament, orbitant la Lluna. Els dos astronautes allunaren al mare Tranquillitatis i posaren el peu sobre la superficie lunar el dia 20 de juliol de 1969.

Armstrong i Aldrin recolliren 20 quilos de roques lunars, muntaren una camera de televisio per retransmetre imatges des de la Lluna a milions de teleespectadors, muntaren un panell reflector per tal de mesurar la distancia exacta entre la Terra i la Lluna i hi deixaren un sismograf per mesurar possibles moviments sismics.

Despres de fer tot aixo, els astronautes tornaren al modul lunar per descansar una estona abans de reunir-se amb el modul de comandament. En total, els astronautes romangueren 21 hores i mitja a la Lluna. Despres retornaren a la Terra on foren rebuts com herois. Com a mesura de precaucio, els tres astronautes varen estar tres setmanes en quarantena, per si de cas haguessin tornat amb microorganismes extraterrestres. Pero un cop demostrat que la Lluna es esteril, es va suprimir aquest protocol en les successives missions.^[13]

L'Apollo 12 fou llancat el 14 de novembre de 1969 i alluna el dia 19 sobre l'Oceanus Procellarum. Conrad, Bean i Gordon recolliren 34 quilos de roques lunars i a mes, anaren fins a la nau Surveyor 3 (enviada el any 1967) que era molt a la vora del punt d'aterratge, dipositada alli dos anys i mig abans. Com a record, en desmuntaren algunes peces i se les emportaren.^[14]

L'11 d'abril de 1970 s'enlaira l'Apollo 13, tripulat per Lovell, Haise i Swigert. A causa d'una explosio al modul de servei, aquesta missio no arriba a allunar i la vida dels tres astronautes va estar en greu perill. L'explosio s'esdevingue a uns 280.000 quilometres de la Terra i la nau continua endavant amb el proposit de fer la volta per la cara posterior de la Lluna i tornar a la Terra, cosa que feren gracies al fet que el modul lunar havia quedat intacte. Els astronautes se n'aprofitaren per extreure'n l'electricitat i l'oxigen que necessitaven per al seu retorn a la Terra, cosa que finalment aconseguiren.^[15]

L'Apollo 14 alluna on ho hagues hagut de fer l'Apollo 13, a la regio de Fra Maur. Fou llancat el gener de 1971 i tripulat per Roosa, Shepard i Mitchell. Aquests dos, romangueren a la superficie lunar durant 33 hores i mitja, efectuant dues sortides de la nau.^[16]

L'Apollo 15 marca l'inici d'una nova fase de l'exploracio lunar tripulada. Llancat el juliol de 1971, per primera vegada utilitza un vehicle lunar mogut per electricitat que va permetre els astronautes explorar una zona mes extensa del que havien fet altres missions. Scott i Irvin, varen allunar prop de la depressio Hadley, recorregueren 27 quilometres amb el vehicle recollint tantes mostres com totes les missions anteriors juntes. En total varen romandre 66 hores sobre la superficie lunar.^[17]

L'abril de 1972 fou llancat l'Apollo 16, el modul lunar, tripulat per John Watts Young i Charles Duke, es posa prop del crater Descartes, portant de retorn mes mostres lunars. Varen portar terme diversos experiments i recorregueren 26,7 quilometres amb l'ajut d'un vehicle lunar. Varen llancar un minisatel*lit dissenyat per estudiar les particules i el camp magnetic solar.^[18]

El programa Apollo fou dissenyat per arribar a 20 missions, pero havent assolit l'objectiu de ser els primers d'arribar a la Lluna, el public nord-america considera que continuar amb el programa era un malbaratament economic, i es cancel*la el programa amb l'Apollo 17, missio que tanca el programa amb una precisio total i absoluta. El comandant de la missio, Cernan, i el geoleg Schmitt, allunaren sobre una vall propera a les muntanyes Taurus, a l'extrem sud-oriental del mare Serenitatis, i varen batre diferents records, com el de permanencia sobre la Lluna, el de distancia recorreguda i el del pes de les mostres lunars portades de retorn.^[19]

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

• Pons Fernandez, X.; Arcalis Planas, A. Diccionari terminologic de teledeteccio. Institut Cartografic de Catalunya, 2012. ISBN 978-84-393-9008-4.

Obtingut de <<https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Programa_Apollo&oldid=35929283>>

Categoria:

• Programa Apollo

Categories ocultes:

• Pagines amb enllac commonscat des de Wikidata
• Control d'autoritats