Jazz

De la Viquipedia, l'enciclopedia lliure

Jazz

Origens estilistics	Blues, Folk, marxes, ragtime
Origens culturals	Principis de la decada de 1900 a Nova Orleans
Instruments tipics	Saxofon, trompeta, trombo, clarinet, flauta, piano, guitarra, contrabaix, tuba, vibrafon, veu, guitarra electrica, baix electric
Popularitat al Mainstream	Principalment entre les decades de 1920 i 1960.
Formes derivades	Rock and roll, R&B, ska, Reggae, krautrock, drum and bass
Origen	Estats Units d'America
Historia	historia del jazz i origins of jazz (en)
Creacio	1917
Part de	musica popular
Subgeneres
Bebop, Big band, Cool jazz, Free jazz, Gipsy jazz, Latin jazz, Mainstream jazz, Jazz modal, Neo bop, Post bop, Stride, Swing, Jazz tradicional, Jazz vocal,
Generes de fusio
Acid jazz, Afrobeat, Bluegrass, Bossa nova, Deep house, Free Funk, Hard bop, Jam band, Jazz blues, Jazz-funk, Jazz fusion, Jazz rap, Mambo, Mod revival, NoWave, Nu jazz, Nu soul, Post-metal, Roick progressiu, Punk jazz, Reggae, Rhythm and Blues, Ska, Ska jazz, Soul jazz, Ye-ye
Mostra d'audio

El jazz es un estil musical^[1] nascut a Nova Orleans (Louisiana, Estats Units d'America) a principis de la decada del 1900, on es barreja una ritmica propia dels afroamericans dels Estats Units (blues, principalment, pero tambe les work songs, el ragtime, les cancons dels "Minstrels")^[2] amb una instrumentacio i una timbrica genuines de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombo, tuba, baix, bombo i platerets).^[3]

Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituiren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegi el piano. Aquesta era la formacio de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que empra la paraula jazz per primera vegada, el 1917.^[4] Tant per repertori com per instrumentacio, harmonia i sobretot per la improvisacio (base caracteristica del jazz) s'ana evolucionant fins a arribar, a les decades de 1980 i 1990 a una fusio d'estils molt diversos. Aixi, juntament amb cancons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorpora, a partir de 1920, composicions pensades especificament per a ser interpretades per aquests conjunts.

Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxofon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violi. Altres instruments que s'anaren incorporant, foren el vibrafon, els saxofons baritons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussio (conga o tombadora, bongos).^[5] Aixi mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir de la decada de 1930 s'incorporaren al jazz.

Un altre tret distintiu d'aquest genere son les jam-sessions, trobades de musics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals de la decada de 1920 i fins a 1945 triomfa l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (Big Bands) de dotze o catorze instrumentistes.^[6]

Despres de la Segona Guerra Mundial s'inicia l'esclat del be bop que revoluciona les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i tambe el tipus de sonoritat. El bop es la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposicio al mainstream, mes classic, que ha seguit interpretant-se sense interrupcio.^[7] Entre els derivats del bop trobem el cool, tambe l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free-jazz, en que no se segueix cap patro melodic ni harmonic, i nomes importa la timbrica, l'experimentacio amb els instruments i la discontinuitat ritmica.^[8]

Des de la fi de la decada de 1960 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres generes, com el rock, jazz rock o el funky (nu Jazz), que ha fet que sovint s'anomenes a aquesta tendencia fusion.^[9]

Des de l'inici, el jazz s'ha ramificat en molts subestils, cosa que fa dificil una descripcio unica que s'adapti a tots amb fiabilitat. No obstant aixo, es poden fer algunes generalitzacions, tenint en compte que en tots els casos hi ha excepcions.

Els interprets de jazz improvisen dins les convencions de l'estil que han escollit. En general, la improvisacio s'acompanya d'una progressio d'acords d'una canco popular o una composicio original que es repeteixen. Els instrumentistes imiten els estils vocals negres (fins i tot l'us de sons arrossegats d'una nota a una altra), les lleugeres variacions de to (incloent-hi les anomenades blue notes, tons de l'escala del blues desafinades a la baixa en un interval microtonal respecte a l'afinacio occidental), i els efectes sonors (com ara grunyits i gemecs).^[10]

La voluntat de crear un so personal de color tonal -amb un sentit del ritme i forma individual, i amb un estil propi d'execucio- ha portat els musics a la utilitzacio de ritmes que es caracteritzen per l'acte constant d'incloure sincopes en el text musical (els accents apareixen en moments inesperats del compas) i tambe pel swing, un pols ritmic unic del jazz que es manifesta en les complexes relacions entre notes llargues i breus.^[11] Les partitures escrites, si existeixen, es fan servir nomes com a guies de l'estructura dins la qual es desenvolupa la improvisacio. La instrumentacio tipica comenca amb una seccio ritmica, formada pel piano, el contrabaix, la bateria i una guitarra opcional, a la qual es poden afegir instruments de vent. A les big bands, els instruments de vent s'agrupen en tres seccions: saxofons, trombons i trompetes.^[12]

Si be hi ha excepcions en alguns subestils, el jazz, en general, es basa en l'adaptacio d'infinites melodies a algunes progressions de determinats acords. El music improvisa noves melodies que s'ajusten a la progressio dels acords, i aquests es repeteixen tantes vegades com es vulgui a mesura que s'incorpora cada nou solista.^[13]

Si be per a la improvisacio de jazz s'empren peces, les pautes formals de les quals son molt diferents, n'hi ha dues estructures que s'utilitzen amb mes frequencia en els seus temes. Una es la forma AABA de les tornades de les cancos populars, la qual consta de 32 compassos dividits en quatre seccions de vuit compassos cadascuna: la seccio A, la repeticio de la seccio A, la seccio B (el pont, que acostuma a comencar en una tonalitat nova), i la repeticio de la seccio A. La segona forma te arrels fondes en la musica folklorica de la comunitat negra nord-americana: el blues de 12 compassos. A diferencia de la forma de 32 compassos en ABBA, els blues tenen una progressio d'acords gairebe uniforme.^[14]

El jazz enfonsa les seues arrels en l'eclecticisme musical dels afroamericans. En aquesta tradicio sobreviuen les empremtes de la musica de l'Africa occidental, de les formes musicals de la comunitat negra del Nou Mon, de la musica popular i classica europea dels segles xviii i xix, i de formes musicals populars posteriors que han influit en la musica negra o que son obres de compositors negres.^[15] Entre els trets africans es troben els estils vocals, que destaquen per una gran llibertat de coloracio vocal, la tradicio de la improvisacio, les pautes de pregunta i resposta, i la complexitat ritmica, tant en la sincope de linies melodiques individuals com en els ritmes complexos que toquen els diferents membres d'un conjunt.^[16] Altres formes de musica afroamericana son els cants que acompanyaven el treball,^[17] les cancons de bressol i, encara que posteriors, els cantics espirituals i els blues.^[18][19]

La musica europea ha aportat estils i formes especifiques: himnes, marxes, valsos, quadrilles i altres musiques de ball, de teatre, d'opera italiana, aixi com elements teorics -especialment, l'harmonia-, un vocabulari d'acords i la relacio amb la forma musical.^[20]

Entre els elements negres de la musica popular que han contribuit al desenvolupament del jazz s'inclouen la musica de banjo dels minstrel shows (derivats de la musica de banjo dels esclaus),^[21] els ritmes sincopats d'influencia negra procedents de la musica llatinoamericana (que s'escoltava a les ciutats del sud dels Estats Units), els estils de pianola dels musics de les tavernes del Mig Oest, i les marxes i himnes interpretats per les bandes de metalls de negres a la darreria del segle xix. En aquests anys va sorgir un altre genere que va exercir una poderosa influencia: el ragtime. Aquesta era una musica que combinava molts elements, incloent-hi els ritmes sincopats (originaris de la musica de banjo i d'altres fonts negres) i els contrastos harmonics i les pautes formals de les marxes europees.^[22] A partir de 1910 el director d'orquestra William Christopher Handy va prendre una altra forma, el blues, i la va portar mes enlla de la seua tradicio precedent -estrictament oral-, amb la publicacio dels seus originals blues amb la seua companyia discografica fundada el 1917 a Nova York.^[23] A mans dels musics de jazz, els seus blues van trobar a la decada de 1920 a qui seria un dels seus millors interprets: la cantant Bessie Smith, la qual en va gravar molts.^[24]

La fusio d'aquestes multiples influencies en el jazz resulta dificil de reconstruir, ates que aixo fou abans que el fonograf pogues oferir-ne testimonis fiables.

La major part de la musica primitiva del jazz s'interpretava en petites bandes de marxa o la tocaven pianistes solistes. A banda del ragtime i les marxes, el repertori incloia himnes, espirituals i blues. Les bandes tocaven aquesta musica, modificant-la mitjancant sincopes i acceleracions, a les festes campestres, casaments, desfilades i funerals. Era tipic que les bandes toquessin cancons tristes de cami als funerals, i marxes alegres en tornar-ne. Si be el blues i el ragtime van sorgir de manera independent del jazz i van coexistir amb ell, si que van influir en el seu estil i les seues maneres, i van servir de vehicle important per a la improvisacio jazzistica.^[25]

Amb l'inici del segle xx va sorgir el primer estil de jazz documentat, el centre del qual estava a la ciutat de Nova Orleans, a l'estat de Louisiana.^[26] En aquest estil la corneta o la trompeta portava el pes de la melodia, el clarinet tocava florides contramelodies i el trombo interpretava sons ritmics mentre feia sonar les notes fonamentals dels acords o una harmonia simple. Darrere d'aquest trio basic, la tuba o el contrabaix interpretaven la linia del baix, i la bateria l'acompanyament ritmic. L'exuberancia i el volum eren mes importants que la delicadesa: la improvisacio se centrava en el so del conjunt.^[27]

Un music que es deia Buddy Bolden sembla haver estat l'artifex de les primeres bandes de jazz, pero la seua musica i el seu so s'han perdut.^[28] Si be es poden percebre certes influencies del jazz a les poques gravacions primitives en discs, la primera gravacio d'una banda de jazz va haver d'esperar fins a 1917. Aquesta banda, un grup de musics de raca blanca de Nova Orleans, que es deia l'Original Dixieland Jass Band, va tindre un enorme exit tant als Estats Units com a nivell internacional^[4] (el terme dixieland seria emprat per definir mes tard l'estil Nova Orleans interpretat per musics blancs).^[29] Despres apareixerien dos destacats grups, un de blanc i un altre de negre: el 1922 els New Orleans Rhythm Kings^[30] i el 1923 la Creole Jazz Band, aquesta darrera liderada pel cornetista Joe King Oliver. Les gravacions realitzades pel grup d'Oliver son els registres mes significatius de l'estil de Nova Orleans.^[31] Altres destacats musics d'aquesta ciutat van esser els trompetistes Bunk Johnson^[32] i Freddie Keppard,^[33] el saxofonista soprano Sidney Bechet,^[34] el percussionisputata Warren Baby Dodds,^[35] i el pianista i compositor Jelly Roll Morton.^[36] Tanmateix, el music mes influent de l'estil de Nova Orleans va ser el segon trompeta de Joe King Oliver, Louis Armstrong.

Armstrong va ser el primer autentic virtuos de jazz i un sorprenent improvisador, tant en el pla tecnic, com en l'emocional i l'intel*lectual. Va canviar el format del jazz i va posar al solista al capdavant de l'orquestra. Els grups amb els quals va gravar, els Hot Five^[37] i els Hot Seven,^[38] van demostrar que la improvisacio podia ser molt mes que una simple ornamentacio de la melodia i, per aixo, va crear noves variacions basant-se en els acords de la melodia inicial. Tambe va crear escola per a tots els cantants de jazz posteriors, no nomes en la manera d'alterar les paraules i la melodia de les cancons, sino tambe en improvisar sense paraules, emprant tan sols la veu com un instrument (tecnica anomenada scat singing).^[39]

Per al jazz, la decada de 1920 va esser una epoca de gran experimentacio i nombrosos descobriments. Molts musics de Nova Orleans, incloent-hi el mateix Louis Armstrong, van emigrar a Chicago. Alla van exercir la seua influencia sobre els interprets locals i van estimular l'evolucio d'un estil identificable, derivat del de Nova Orleans pero accentuant-hi l'actuacio dels solistes i afegint-hi amb frequencia el saxofon a l'orquestracio.^[40] Aquest subestil tambe es va caracteritzar per ritmes mes tensos i textures mes complexes. Entre els instrumentistes que van treballar a Chicago o que van ser influits per l'estil Chicago s'inclouen el trombo Jack Teagarden,^[41] l'interpret de banjo Eddie Condon,^[42] el bateria Gene Krupa^[43] i el clarinetista Benny Goodman.^[44] A Chicago tambe treballava Bix Beiderbecke,^[45] el lirisme del qual com a cornetista era el contrapunt de l'estil trompetistic d'Armstrong. Molts dels musics de Chicago s'establirien despres a la ciutat de Nova York, un altre centre important de jazz a la decada de 1920.^[46]

Un altre element important en l'evolucio del jazz a la decada de 1920 va esser la musica per a piano. El districte de Harlem, a la ciutat de Nova York, va esdevindre el centre d'un estil molt tecnic, basat en els potents contratemps creats per la ma esquerra del pianista (amb improvisacions molt extenses) i que s'anomenaria stride piano.^[47] El mestre d'aquesta escola de principis de la decada de 1920 fou James P. Johnson,^[48] i un dels seus alumnes, Fats Waller -vocalista i showman de talent- esdevindria l'interpret mes popular d'aquest estil.^[49]

En aquesta decada tambe es va desenvolupar un segon estil pianistic anomenat regada (boogie-woogie en angles). Es tractava d'una forma de blues amb baixos molt marcats que repeteix una vegada i una altra la ma esquerra, mentre la dreta alternava diferents ritmes.^[50] El bugui-bugui es va fer molt popular a les decades de 1930 i 1940.^[51] Entre els seus liders es troben Meade Lux Lewis,^[52] Albert Ammons,^[53] Pete Johnson^[54] i Pine Top Smith.^[55]

Un dels pianistes mes innovadors de la decada de 1920, d'importancia comparable a la d'Armstrong, va ser Earl Father Hines, un virtuos que havia estudiat musica a Chicago, i al qual es considerava posseidor d'una imaginacio exuberant i impredictible. El seu estil, combinat amb l'enfocament mes suau de Waller, va influir en la majoria dels pianistes de la generacio seguent,^[56] en especial en Teddy Wilson,^[57] el qual treballava amb la banda de Goodman a la decada de 1930, i en Art Tatum,^[58] qui va actuar sobretot com a solista i era admirat pel seu virtuosisme i qualitat interpretativa.

Durant la decada de 1920 hi va haver grups de jazz que van comencar a tocar seguint el model de les bandes de ball de societat, formant les anomenades big bands. Van ser tan populars a les decades de 1930 i 1940 que aquest periode es coneix com l'era del swing.^[59] Un dels aspectes mes importants en el naixement de l'era del swing fou un canvi en el ritme que suavitza els compassos en dos temps de l'estil Nova Orleans, emprant un compas mes fluid, de quatre temps. Els musics tambe van desenvolupar l'us d'estructures melodiques curtes (anomenades riffs)^[60] amb pautes de pregunta i resposta. Per facilitar aquest procediment les orquestres es van dividir en seccions instrumentals, cadascuna amb els seus propis riffs, donant l'oportunitat als musics perque toquessin solos o improvisacions extenses.^[61]

El desenvolupament de les big bands com a mitja jazzistic es va deure en gran part a Duke Ellington^[62] i a Fletcher Henderson.^[63] Henderson i el seu arranjador, Don Redman,^[64] van contribuir a la introduccio de les partitures en la musica de jazz, encara que tambe van intentar captar la qualitat improvisatoria que caracteritzava la musica dels conjunts reduits. Per a la consecucio dels seus objectius van comptar amb la col*laboracio de solistes molt dotats, com ara el saxofonista tenor Coleman Hawkins.^[65]

Ellington va dirigir durant la decada de 1920 una banda en el Cotton Club de Nova York i continua dirigint la seua orquestra fins a la seua mort el 1974. Tambe va compondre peces de concert, coloristes i experimentals, amb una durada que podia anar dels tres minuts de Koko (1940) a l'hora de Black, Brown and Beige (1943), aixi com els temes Solitude i Sophisticated Lady. La musica d'Ellington, mes complexa que la de Henderson, va fer de la seua orquestra un conjunt amb solos escrits especialment per a instruments i musics determinats.^[66] Altres bandes en la mateixa tradicio d'Ellington i Henderson van ser les liderades per Jimmie Lunceford,^[67] Chick Webb^[68] i Cab Calloway.^[69] Tambe trobem l'orquestra de Frances Carroll & The Coquettes en aquesta mateixa linia, la qual era formada unicament per dones.

Durant la decada de 1930 es va desenvolupar a Kansas City un estil diferent de jazz per a big bands,^[70] essent-ne el maxim exponent la banda de Count Basie.^[71] La banda de Basie es un reflex de l'emfasi del sud-oest nord-america en la improvisacio, a la vegada que conserva passatges escrits (o memoritzats) relativament curts i simples. Els instruments de vent intercanviaven els riffs de conjunt, i interaccionaven amb grans dosis de ritme i pauses per acomodar-se als extensos solos instrumentals.^[72] El saxofonista tenor Lester Young tocava sobretot amb una llibertat ritmica que rarament es trobava en les improvisacions dels solistes d'altres bandes. La delicadesa del to de Young, les seues melodies fluides, a les que ocasionalment dotava d'un toc avantguardista i d'una mena de jocs de veu en tons aguts, obririen un nou cami,^[73] com va succeir amb la manera de tocar d'Armstrong a la decada de 1920.

Altres figures que van fer escola a la fi dels anys 1930 van ser el trompetista Roy Eldridge,^[74] el guitarrista Charlie Christian,^[75] el bateria Kenny Clarke^[76] i el vibrafonista Lionel Hampton.^[77] Els cantants de jazz de la decada de 1930 van emprar una forma d'interpretar mes flexible i estilitzada. Ivie Anderson,^[78] Mildred Bailey,^[79] Ella Fitzgerald^[80] i, sobretot, Billie Holiday^[81] en foren les figures mes destacades.

Els esforcos pioners d'Armstrong, Ellington, Henderson i d'altres musics van fer que el jazz adquiris una influencia dominant a la musica nord-americana de les decades de 1920 i 1930. Musics tan populars com el director de banda Paul Whiteman van emprar alguns dels recursos ritmics i melodics mes cridaners del jazz, encara que amb menor llibertat i talent improvisador que el que caracteritzava la musica dels principals interprets del genere. En un intent de fusionar el jazz amb la musica lleugera, l'orquestra de Whiteman va estrenar peces simfoniques d'estil jazzistic de compositors nord-americans com a George Gershwin.^[82] Mes a prop de la tradicio jazzistica de la improvisacio i del virtuosisme dels solos es trobava la musica de les bandes de Benny Goodman (el qual va emprar molts arranjaments de Henderson),^[83] Gene Krupa i Harry James.^[84]

Des dels dies del ragtime, els compositors de jazz han admirat la musica classica. Diversos musics de l'era del swing van jazzejar els classics a enregistraments com Bach Goes to Town^[85] (Benny Goodman)^[86] o Ebony Rhapsody (Ellington i d'altres).^[87] Per la seua banda, els autors de musica classica van retre tribut al jazz en obres com Contrasts (1938, encarregada per Goodman) de l'hongares Bela Bartok^[88] i Ebony Concerto (1945, dirigit per l'orquestra liderada per Woody Herman)^[89] del rus Igor Stravinski.^[90] Altres compositors, com el nord-america Aaron Copland^[91] o el frances Darius Milhaud tambe van homenatjar el jazz en llurs obres.^[92]

Un dels musics de jazz mes influents de la decada de 1940 fou Charlie Parker, el qual esdevingue el lider d'un nou estil conegut com a bebop, rebop o bop.^[93] Igual que Lester Young,^[73] Charlie Christian^[75] i d'altres solistes destacats, Parker tocava amb big bands. Tanmateix, durant la Segona Guerra Mundial l'economia de guerra i els canvis en els gustos del public van portar a la dissolucio d'aquestes orquestres.^{[cal citacio]} Aquesta decadencia, en combinacio amb un estil radicalment nou del bebop, va produir una revolucio en el mon del jazz.

El bebop es basava igualment en la improvisacio sobre una progressio d'acords, pero els seus tempos eren mes rapids, les frases mes llargues i complexes, i la gamma emocional mes amplia, fins a incloure sensacions menys agradables que les habituals fins aleshores. Els musics de jazz van prendre major consciencia de llurs capacitats expressives com a artistes i van intentar promocionar llur art mitjancant l'afegit de vocalistes, danses i comedia, tal com ho havien fet llurs predecessors.^[94]

Al centre d'aquest proces de transformacio destacava Parker, el qual podia fer qualsevol cosa amb el saxofon, a qualsevol velocitat i tonalitat. Va crear belles melodies relacionades amb els acords subjacents, pero d'una manera molt elaborada. La seua musica posseia una varietat ritmica infinita.^[95] Els col*laboradors frequents de Parker foren el trompetista Dizzy Gillespie, conegut per la seua formidable velocitat i registre, i pel seu suggestiu sentit harmonic,^[96] el pianista Earl Bud Powell^[97][98] i el bateria Max Roach,^[99] tots dos liders per merits propis. Tambe eren apreciats el pianista-compositor Thelonius Monk^[100] i el trompetista Fats Navarro.^[101] La cantant de jazz Sarah Vaughan va estar relacionada en els inicis de la seua carrera amb els musics de bop, sobretot amb Gillespie i Parker.^[102]

A la fi de la decada de 1940 hi va haver una explosio d'experimentalisme dins del jazz. Les big bands modernitzades van portar al floriment d'artistes de la talla de Gillespie i Stan Kenton, els quals treballaven al costat de petits grups amb musics innovadors com ara el pianista Lennie Tristano.^[103] La majoria d'aquests grups van extreure llurs idees de peces contemporanies signades per mestres com Bartok i Stravinski.

Els experiments mes importants de mitjan segle amb un jazz influit per la musica culta es van donar en les gravacions de 1949-1950 realitzades per un alumne de Parker, el jove trompetista Miles Davis.^[104] Els arranjaments escrits per Davis i per altres eren de sonoritat tranquil*la pero timbrica i harmonicament molt complexos. Molts grups van adoptar aquest estil cool, sobretot a la costa oest dels Estats Units.^[105] Refinat per musics com els saxofonistes tenors Zoot Sims^[106] i Stan Getz,^[107] i el bariton Gerry Mulligan,^[108] el cool jazz va tindre el seu moment culminant a la decada de 1950. En aquell mateix periode el pianista Dave Brubeck (que era un alumne de Milhaud)^[109] i el saxofonista Paul Desmond^[110] van assolir la popularitat amb una barreja de musica culta i jazz.

No obstant aixo, la majoria dels musics, sobretot a la costa oest, van continuar augmentant la tradicio mes estimulant del bebop. Entre les maximes figures del hard bop -estil hereu del bebop a la decada de 1950- es troben el trompetista Clifford Brown,^[111] el bateria Art Blakey^[112] i el saxofonista tenor Sonny Rollins, un dels mes grans talents de la seua generacio.^[113] Una altra derivacio de l'estil de Parker seria el soul jazz,^[114] que tocaven el pianista Horace Silver,^[115] el saxo Cannonball Adderley^[116] i el seu germa, el cornetista Nat Adderley.^[117]

Durant el tercer quart del segle xx es van crear noves tendencies en el jazz. La decada de 1960 rivalitza amb el final de les decades de 1920 i 1940 com un dels periodes mes fertils de la historia del jazz.^[118]

El 1955 Miles Davis va organitzar un quintet que comptava a les seues files amb el saxofonista tenor John Coltrane, l'enfocament del qual contrastava fortament amb les linies melodiques de serenes sonoritats i expressives de Davis. Coltrane abocava torrents de notes amb velocitat i passio, explorant cada cel*lula melodica, sense fer res del seu grau d'exotisme. Pero tambe tocava balades lentes amb aplom i serenitat. En els seus solos revelava un sentit excepcional de la forma i del temps. El 1959 va apareixer en un album llegendari de Miles Davis, Kind of Blue. Juntament amb el pianista Bill Evans, Davis va compondre per a aquest album un grup de peces que pertanyen totes a la mateixa tonalitat, amb un mateix acord i modalitat mantinguts durant 16 compassos cada vegada -d'aci el nom de jazz modal- i que suposava una gran llibertat per a l'improvisador.^[119] Coltrane, negant-se a si mateix, va impulsar en principi la complexitat del bop fins a les seues darreres consequencies a Giant Steps (1959),^[120] per despres establir-se a l'altre extrem, en el jazz modal. Aquest darrer estil va dominar el seu repertori a partir de 1960, quan va gravar My Favourite Things emprant un arranjament amb final obert.^[121] El quartet de Coltrane incloia al pianista McCoy Tyner^[122] i al bateria Elvin Jones,^[123] dos musics que, a causa de llurs qualitats musicals, van ser molt imitats.

Un altre producte de l'experimentacio de final de la decada de 1950 va esser l'intent del compositor Gunther Schuller, juntament amb el pianista John Lewis i el seu Modern Jazz Quartet, de fusionar el jazz i la musica classica en un tercer corrent, unint musics dels dos mons en un repertori que es nodria amb tecniques d'ambdues musiques.^[124]

Tambe aquests van esser els anys de major activitat del compositor, baixista i lider de banda Charles Mingus, el qual va dotar una vehemencia mes crua i salvatge a les seues improvisacions basades en progressions d'acords.^[125] Mes controvertida encara seria l'obra del saxofonista Ornette Coleman, les improvisacions del qual, gairebe atonals, suprimien les progressions d'acords, encara que mantenien el constant swing ritmic caracteristic del jazz.^[126] Si be el so i la tecnica aspra de Coleman resultaven incomodes per a molts critics, altres van reconeixer l'enginy, la sinceritat i l'estrany sentit de la manera que caracteritzaven els seus solos. Va inspirar a tota una escola de jazz d'avantguarda que va florir a les decades de 1960 i 1970 i que incloia l'Art Ensemble of Chicago,^[127] al clarinetista Jimmy Giuffre,^[128] al pianista Cecil Taylor^[129] i, fins i tot, a Coltrane, que es va aventurar en la improvisacio avantguardista el 1967, poc abans de morir.

Mentrestant, el corrent principal del jazz o mainstream, tot i que incorporava moltes de les idees melodiques de Coltrane i, fins i tot, algunes peces de jazz modal, va continuar construint les seues improvisacions sobre les progressions d'acords de les cancons populars.^[130] Les cancons brasileres, en especial les de l'estil de la bossa nova, van aconseguir incorporar-se al repertori de principis de la decada de 1960.^[131] Els seus ritmes llatins i les seues refrescants progressions d'acords van cridar l'atencio dels musics de jazz de diverses generacions, en especial de Stan Getz^[132] i el flautista Herbie Mann.^[133] Fins i tot, despres de la decadencia de la bossa nova, les sambes van continuar en el repertori del jazz, a la vegada que molts grups van enriquir llurs percussions amb instruments caribenys.

El trio que va formar el pianista Bill Evans interpretava les cancons populars amb profunditat, i els musics interaccionaven de manera constant en lloc de limitar-se a esperar el seu torn en els solos.^[134] Aquesta interaccio es va accentuar encara mes en la seccio ritmica del quintet de Davis a partir de 1963, quan va incloure al bateria Tony Williams,^[135] el baixista Ron Carter,^[136] el pianista Herbie Hancock^[137] i, mes endavant, el saxofonista tenor Wayne Shorter.^[138]

El jazz va travessar una crisi de public i de vendes a la fi de la decada de 1960. Les audiencies juvenils estaven a favor de la musica de soul i de rock, mentre que els afeccionats adults se sentien aliens a les abstraccions i manca d'emocio de gran part del jazz modern. Els musics de jazz es van adonar que per tornar a guanyar el public devien extreure idees de la musica popular. Algunes d'aquestes provindrien del rock, pero la majoria tindrien el seu origen en els ritmes de ball i les progressions d'acords de musics de soul com James Brown. Certs grups van afegir tambe elements musicals d'altres cultures. Els exemples inicials d'aquest nou jazz de fusio estan una mica barrejats amb altres subestils, pero el 1970 Davis va gravar Bitches Brew, un album de molt d'exit que combinava ritmes soul i instruments electronics amb un jazz sense compromisos i molt dissonant.^[139] Per aixo no ha de sorprendre que els epigons de Davis creessin alguns dels discos de fusio de mes exit de la decada de 1970: Herbie Hancock, Wayne Shorter i el pianista austriac Joe Zawinul^[140] (els dos darrers liders del conjunt Weather Report),^[141] el guitarrista britanic John McLaughlin^[142] i el brillant pianista Chick Corea amb el seu grup Return to Forever.^[143] Per la seua banda, els musics de rock van comencar a incorporar frases i solos de jazz sobre ritmes de rock. Entre aquests grups estaven Chicago^[144] i Blood, Sweat & Tears.^[145]

Durant aquest mateix periode altre deixeble de Davis, el pianista iconoclasta Keith Jarrett, va assolir l'exit comercial barrejant instruments electronics i estils populars. Les seues interpretacions d'estandards populars i temes originals amb un quartet, aixi com les seues improvisacions solistes al teclat, el van convertir en el mes important pianista de jazz contemporani.^[146]

A mitjans de la decada de 1980 els artistes de jazz utilitzaven novament una gran varietat d'estils per a publics diferents i hi havia un renovat interes pel jazz serios (per oposicio al d'orientacio pop).^[147] Un dels mes interessats en aixo era el trompetista Wynton Marsalis, tambe aclamat per les seues interpretacions de musica classica. El clarinetista i compositor frances Jean-Christian Michel barreja de jazz i musica sacra,^[148] Si be el jazz va seguir essent en essencia un feu dels musics nord-americans, el seu public internacional va florir fins al punt que els musics d'altres paisos van formar un subgrup cada vegada mes important dins del jazz a les decades de 1970 i 1980. Alguns dels seus predecessors son el guitarrista belga Django Reinhardt,^[149] el violinista frances Stephane Grappelli,^[150] el compositor navarres Pedro Iturralde^[151] i el pianista i compositor catala Tete Montoliu.^[152]

Per ordre cronologic d'estils:

• New Orleans (Dixieland), Chicago (hot jazz): King Oliver, Louis Armstrong, Kid Ory, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton, Johnny Dodds, Jimmie Noone Earl Hines, Fats Waller, Valaida Snow.
• Swing i anys 30: Fletcher Henderson, Coleman Hawkins, Benny Carter, Roy Eldridge, Duke Ellington, Dorothy Fields, Bubber Miley, Johnny Hodges, Lawrence Brown, Ben Webster, Ray Nance, Count Basie, Lester Young, Jo Jones, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Benny Goodman, Gene Krupa, Harry James, Lionel Hampton, Woody Herman, Art Tatum, Glenn Miller, Django Reinhardt, Nat King Cole, Charlie Christian, Erroll Garner, Dolly Jones, Ann Ronell, Lil Hardin Armstrong, "Sweet Emma" Barrett, Mary Lou Williams.
• Be-bop, cool, jazz dels anys 50: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Kenny Clarke, Max Roach, J.J. Johnson, Miles Davis, Stan Getz, Gerry Mulligan, Chet Baker, Clifford Brown, Sarah Vaughan, Dexter Gordon, Clark Terry, Paul Gonsalves, Wes Montgomery, Sonny Rollins, John Coltrane, Charles Mingus, Bill Evans, Tete Montoliu, Cannonball Adderley, Art Blakey, Sonny Clark.
• Free jazz, fusion i latin jazz, darreres tendencies : Ornette Coleman, Archie Shepp, Sun Ra, Cecil Taylor, McCoy Tyner, Herbie Hancock, Chick Corea, Wayne Shorter, Jaco Pastorious, Keith Jarret, Ron Carter, Jack deJohnette, Pat Metheny, Lester Bowie, Jan Garbarek, Wynton Marsalis, Jean-Christian Michel, Terence Blanchard, David Murray, John Zorn, Don Byron, Theo Jorgensmann, Steve Coleman, Joshua Redman, James Carter, Diana Krall, Cassandra Wilson, Jordi Rossy, Poncho Sanchez, Chucho Valdes, Tito Puente, Carla Cook, Regina Carter, Nona Hendrix, Alice Coltrane, Abbey Lincoln, Eva Cassidy, Shirley Horn, Terri Lyne Carrington, Esperanza Spalding, Geri Allen, Linda May Han Oh, Carla Bley, Melissa Aldana

• El boston
• El one-step
• El foxtrot
• El xarleston
• El bugui-bugui
• El swing
• El jive
• El lindy-hop
• El jitter-burg
• El jerry bug
• El twist
• El rock'n'roll
• La rumba-fox
• El mambo
• La bossa nova
• El filin
• La salsa

Catalunya va ser la porta d'entrada del jazz al sud d'Europa. Des dels bojos anys vint, amb les orquestres de ball, fins ben entrat el segle xxi, amb una fornada de musics com mai no havia existit, Catalunya ha generat clubs, discografiques, festivals i primeres figures de relleu internacional com Tete Montoliu, Carles Benavent i Jordi Rossy, entre moltes altres.^[153]

Catalunya es terra de jazz i s'hi concentren bastants festivals. Els mes destacats son:

• Festival de Jazz Terrassa, a l'hivern.^[154]
• Festival Internacional de Dixieland de Tarragona, la setmana anterior a la de Pasqua.^[155]
• Festival de Jazz de Barcelona, a la tardor.^[156]
• Festival de Jazz Costa Brava - Palafrugell a l'octubre.^[157]

Aquest article te bibliografia, pero no se sap quina referencia verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paragrafs concrets.

• Hipster (subcultura de la decada del 1940)
• Llista de cantants masculins de jazz
• Jac (revista editada pel Grup Enderrock)
• Sedajazz (col*lectiu de musics de jazz al Pais Valencia)

• "Acid Jazz Hispano" Arxivat 2008-05-14 a Wayback Machine.
• JazzRadio: mes de 30 canals de diferents modalitats en stream; tambe app; falques publicitaries moderades.
• 258 - els-origens-del-blues-i-el-jazz a l'en guardia! de Catalunya Radio, [vist el 2 febrer 2025]

Obtingut de <<https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jazz&oldid=36729375>>

Categoria:

• Jazz

Categories ocultes:

• Articles amb la plantilla Webarchive amb enllac wayback
• Articles amb enllacos externs no actius
• Pagines amb etiquetes de Wikidata sense traduccio
• Articles amb referencies puntuals demanades
• Articles amb referencies per millorar
• Pagines amb enllac commonscat des de Wikidata
• 1.000 articles fonamentals
• Cultura i oci (Els 1000 de META)
• Control d'autoritats