Edat mitjana

Constantinoble, a la cruilla del mar Negre i de la Mediterrania; d'Asia i Europa, estava ben situada des del punt de vista comercial i militar, car des del seu port es podia controlar per terra i per mar les zones mes perilloses d'Orient. A mes, el veinatge amb les fertils terres de Tracia o de l'Asia Menor oferia la garantia en el subministrament d'aliments. La idea de recuperar l'imperi perdut sorgi forca vegades durant la historia, la mes important de les quals fou al segle vi, sota el regnat de l'emperador Justinia I (527-565).

La base economica, la constituien la riquesa de la terra i el comerc d'exportacio, tant d'articles de luxe (teixits, especialment la seda, sola o amb brocats d'or i plata; seguida de peces fines de llana, coto i lli) com de tecnologia (entre els segles v i x, Constantinoble exporta la cupula sobre base quadrada a tot Europa, per exemple). Aquest comerc dona a les arques de l'estat un superavit constant i una balanca de pagaments comercials favorable. Reflex d'aixo fou la fermesa de la moneda romana d'Orient, el solid, el valor del qual (4,55 grams d'or) es mantingue practicament inalterable des de la seva creacio per Constanti, fundador de la capital de l'imperi, fins al segle xii i constitui el que avui es el dolar o l'euro en el mon dels intercanvis de l'epoca.

En epoca de Justinia I, i abans de l'allau musulmana, l'area mediterrania torna a ser unificada des de Constantinoble. El triomf militar fou espectacular, pero efimer. La tasca de mes repercussio historica, pero, consisti en la recopilacio de l'obra juridica romana. Justinia encarrega al seu ministre de justicia Tribonia que recopiles la reglamentacio romana en un sol codi, acabat el 529, que rebe el nom de Codex Iustinianeus. Despres, es recopilaren les sentencies (l'anomenat Digest o Pandectae, es a dir, l'obra que ho conte tot). Juntament amb les Institutiones i les Novel*lae (lleis noves) formaren el Corpus Iuris Civilis.

La perdua del domini absolut sobre la Mediterrania al segle vii, l'expansio de l'islam i els canvis en l'agricultura, el comerc maritim i l'exercit portaren a la descomposicio de l'imperi. Les causes profundes de la descomposicio de l'imperi foren: els enfrontaments religiosos (iconoclastes/iconoduls; monofisites/ortodoxos...), els enfrontaments amb l'islam als segles vii i viii, que tallaren el gran comerc mediterrani, la dependencia de l'imperi respecte dels mercaders venecians i l'exigencia de fons estatals elevats per pagar els mercenaris de l'exercit. La ruina de l'estat, la feudalitzacio del camp i el despoblament rural posaren fi a l'imperi. La caiguda de Constantinoble (1453) posa fi al vell Imperi Roma d'Orient.

A partir de l'any 634, l'islam sobreeixi el marc geografic arab. El 656, tot l'Imperi Persa resta sota domini islamic, mentre que l'Imperi Roma d'Orient hague de cedir Armenia, Siria, Palestina, Egipte, Libia i Tripolitania, on els musulmans foren rebuts, sovint, com a alliberadors a causa de la violenta imposicio de l'ortodoxia pels emperadors romans d'Orient.^{[cal citacio]} Els successors de Mahoma, els califes, ja no eren nomes cabdills religiosos, sino que havien esdevingut monarques d'un immens imperi.

Abans de la desaparicio de la primera nissaga califal, els omeies (661-750), l'islam comprenia tot el nord d'Africa i la Hispania dels gots (711-721) a l'oest; a l'est arriba fins a les ribes de l'Indus i al sud de les estepes asiatiques (715). L'avenc es perllonga durant la resta de l'edat mitjana i part de l'edat moderna amb l'extensio per les estepes d'Asia, el nord de l'India, Indonesia i l'Africa negra.

Tanmateix, l'Imperi Roma d'Orient resisti l'envestida dels musulmans, si be que amb una gran reduccio del seu espai territorial. Els musulmans, al seu torn, un cop ocupat el nord d'Africa, quedaren retinguts a la linia dels Pirineus, cap a mitjan segle viii. Carlemany els foragita de l'antiga Tarraconensis a finals del segle viii i principis del ix (conquesta de Barcelona l'any 801).

Les bases materials de la civilitzacio islamica foren el comerc a llarga distancia. El centre comercial del mon musulma fou el golf Persic, des d'on els mariners islamics arribaven fins a l'India. Els mes agosarats aconseguiren arribar a les costes del sud de la Xina. Alli, aprengueren a emprar la bruixola i el timo de codast. Des d'aquestes terres orientals, desconegudes a l'Occident, els musulmans importaren principalment teles, seda, pedres precioses, paper i fusta per a construir vaixells. Encaminades vers Bassora i Bagdad, aquestes mercaderies eren transportades per caravanes a traves dels deserts d'Anatolia i de l'Orient Mitja fins a Constantinoble o fins als ports mediterranis d'Alexandria, Antioquia, Tir, etc., que eren frequentats des del segle xi per comerciants de la peninsula Italica. El comerc tambe fou frequent en direccio al cor d'Africa, d'on portaven or, vori i esclaus negres; i tambe comerciaren amb el mon eslau, d'on importaven ferro, pells i cuir. Aixi, els territoris controlats per l'islam abastaren gairebe la totalitat de les rutes comercials actives de l'edat mitjana.

Consequencia d'aquesta intensa activitat comercial fou la consecucio d'una estructura economica monetaria i urbana. Els musulmans foren grans constructors de ciutats. La ciutat islamica es basti al voltant de la mesquita. Al seu entorn, es construien els habitatges, el palau del governador i els mercats. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la produccio propia o per la produccio dels tallers dependents de les administracions dels emirats o dels califats. Tot quedava encerclat per una muralla de proteccio. L'activitat d'artesans i comerciants era viva i admira els pocs estrangers occidentals que visitaren les poblacions islamiques. Ciutats com Bagdad, el Caire, Kairuan, Fes, etc., arribaren a tenir, abans de les croades, una poblacio vint vegades mes nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals.

Aquesta activitat urbana i comercial es basa en una agricultura intensiva alli on hi havia possibilitats de regadiu, les tecniques del qual copiaren dels llocs que conegueren durant la seva expansio. Ben al reves del que passava a l'Occident feudal o als territoris no costaners de l'Imperi Roma d'Orient, als dominis islamics les explotacions agricoles tendiren a l'especialitzacio en funcio de les necessitats del mercat urba. Aixi, el propietari musulma tendi a establir-se a la ciutat on s'aplegava la vida economica i social. L'agricultura musulmana estigue dedicada a la produccio de llegums i de fruiters, de plantes orientals (arros, canya de sucre, moreres per a la cria de cucs de seda, albercoquers, presseguers, etc.) que, de mica en mica, i a traves de la peninsula Iberica, arribaren a l'Occident cristia. Tambe conrearen la vinya, malgrat la prohibicio alcoranica, car aquesta no afectava els altres pobles.

Les croades, primer, i les invasions dels tartars despres, van afeblir el mon musulma, que va revifar sota el domini dels turcs otomans, els quals arribaren a ocupar els Balcans i a amenacar la ciutat de Viena. Els musulmans foren expulsats de la peninsula Iberica a la fi de l'edat mitjana.

En l'ambit cultural, la civilitzacio islamica constitui una sintesi i fou transmissora dels coneixements procedents de diverses cultures i avancaren en camps tan importants com el de les matematiques, la medicina i la filosofia. Desenvoluparen l'algebra i aportaren la notacio decimal i el zero (d'origen indi). Tambe van desenrotllar les tecniques de navegacio d'origen; fou el cas del model de centres educatius planificats pel kan il-kanida de Persia, Mahmud Ghazan (1271), despres de convertir-se a l'islam, per tal de perpetuar el seu bon nom.^[21]

L'islam permete que cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l'arab esdevingues llengua universal de l'islam, a causa de l'expressa prohibicio de traduir l'Alcora, servi de lligam de cultures distants. Ben aviat, iniciaren el conreu d'una brillant literatura arab (poesia, novel*la, llibres de viatges, contes, historia...). De mica en mica, l'arab desplaca el grec com a llengua culta; tot i que l'islam la conserva i estudia, especialment la ciencia. Destacaren els Contes de les mil i una nits, en que es barregen influencies populars indies, perses i egipcies.

Ates que l'art de la imatge no fou gaire representat fins a l'epoca turca, l'obra d'art prototipica fou la mesquita. Aquest edifici, de planta rectangular, continua la tradicio romana d'Orient, que consistia a concentrar tots els efectes estetics a l'interior, mentre que descura l'exterior, on s'adverteix directament el material de construccio. La decoracio solia ser abstracta, geometrica o vegetal. Les mesquites mes importants de les primeres etapes de l'islam son la mesquita d'Al-Aqsa, a Jerusalem, la Mesquita Sagrada de la Meca, la gran mesquita de Kairuan, a Tunisia i la mesquita de Cordova, a Andalusia. Altres edificis de tipus religios son les madrasses i les tombes fortificades (tomba de Tamerla a Samarcanda), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans (al-Madina az-Zahra a l'Andalus, el palau de Topkapi a Istanbul, l'Alhambra de Granada), les albergueries, els hospitals i els banys publics.

En arts aplicades, assoli un gran desenvolupament la ceramica, profusament decorada amb varietat de motius i formes. La miniatura que il*lustrava els llibres tambe adquiri un gran nivell de qualitat, aixi com la cal*ligrafia. Els tapissos, les catifes i altres tipus d'objectes industrials com arquetes i pots per a guardar joiells o perfums, generalment d'ivori, foren importants en l'art i en el comerc. En les arts aplicades, es denota una forta influencia de l'art persa, amb dibuixos estilitzats d'animals o vegetals enfrontats. En aquests dibuixos i en les miniatures, si que apareix la figura humana i son frequents les representacions del Profeta, encara que sovint sense rostre.

L'Occident europeu tenia, als segles vi i vii, una densitat de poblacio estimada de 5 a 6 habitants per km2 a la Gal*lia i a Hispania, un poc mes al nord d'Italia, i nomes de 2,3 a la Germania. El predomini de boscos i les pastures, la manca d'estris agricoles i de bracos per a treballar la terra expliquen la ruralitzacio d'Occident. Les ciutats s'havien despoblat i, excepte alguns territoris de la peninsula Iberica i de la Italica, la poblacio no superava els sis mil habitants. Es construia poc i s'aprofitaven materials d'antany.

La civilitzacio medieval era quasi exclusivament rural. Tothom vivia una existencia dominada pel cicle dels treballs agricoles i la seva subsistencia depenia de la terra, de la qual obtenien tots els recursos. Era una economia de subsistencia dominada per la satisfaccio de les necessitats alimentaries, i malgrat el protagonisme de la terra, aquesta tenia un rendiment extremadament debil.^[25] A la caiguda de l'Imperi Roma d'Occident, deixa de practicar-se el conreu intensiu i el guaret esdevingue universal. Al nord d'Europa, la humitat de la capa superficial del sol permete la rotacio triennal dels conreus i obliga a la utilitzacio d'una arada pesant, amb la fita de conrear terrenys mes espessos i treballar la terra amb mes profunditat; pero, a causa del seu cost, nomes fou viable en sistemes d'explotacio comunal. En canvi, a l'area mediterrania, on s'ha d'intentar preservar la humitat, el sistema de rotacio triennal no tingue utilitat perque els cereals no es poden plantar a la primavera (s'assequen abans de la collita); la manca de civada conseguent provoca una manca de bestiar i d'adob natural per a fertilitzar la terra i, per tant, un proces de desforestacio dirigit a cercar un suplement d'alimentacio per al bestiar. L'us de l'arada lleugera, sense rella, tenia una eficacia molt limitada per la seva poca penetracio en la terra, fet que comporta un sistema de rotacio biennal, perque cada camp no donava mes que una collita cada dos anys. Amb tot, pero, moltes terres no podien mantenir aquest ritme de produccio i havien d'abandonar-se al cap d'alguns anys. Per compensar aquesta perdua, es guanyaren altres terres per al conreu mitjancant l'arrabassament o crema de boscos.

Per tant, l'agricultura era devoradora d'espai, extensiva, seminomada i dedicada a l'autosuficiencia, inclosa la manufacturera. Els propietaris acostumaven a ser la noblesa nativoromana, els magnats germanics i els grans monestirs. L'explotacio fonamentada amb esclaus minvava, mentre augmentava el treball de pagesos, als quals es pagava cedint-los un tros de terra per a la seva subsistencia. Per raons de seguretat, els pagesos s'encomanaven a la proteccio d'un terratinent patro i la seva situacio gairebe no diferia de la de l'antic colon o de la del futur serf.

Els rendiments dels conreus, sobretot el dels cereals, eren molt baixos: un gra de sembrat en generava de dos a quatre i, fins i tot, menys de dos grans. La productivitat era baixa i es volgue compensar amb conreus extensius. En aquestes circumstancies, es produiren grans mortaldats a causa de manca d'alimentacio. La fam a Occident abans de l'any 1000 era quelcom habitual a la Germania i a les Gal*lies^[26]

El retorn a l'estructura comercial i urbana de l'Imperi Roma esdevingue impossible. Les ciutats es convertiren en petits centres rurals i l'economia es transforma en un sistema de produccio per a l'autoconsum.

Els intercanvis comercials, entre els segles VI a X, disminuiren a Occident i a les terres interiors fou estrany l'us de monedes en les transaccions mercantils. Les grans explotacions agraries orientaven la produccio al consum propi i, si hi havia excedents, acostumaven a ser adquirits pels pagesos de la zona que anaven al nucli de l'explotacio (villa) a bescanviar productes. La manca d'un poder public ben organitzat i que mantingues les infraestructures viaries produi que el comerc nomes es pogues fer per via fluvial o maritima. A mes a mes, el bandidatge feu que nomes un comerc d'articles molt cotitzats justifiques l'organitzacio i el manteniment de transports a llarga distancia. En consequencia, a l'interior d'Occident, nomes subsistiren els mercats d'aquelles ciutats que eren seu de rics compradors (reis, comtes, bisbes) o les que eren centres de redistribucio d'una ruta comercial de productes d'alt interes, com fou el cas de la sal.

En aquestes condicions, tota inclemencia climatologica esdevenia catastrofica. Una mala collita provocada per excessives pluges, gelades, plagues..., produia una baixada del rendiment per sota el minim necessari per a la subsistencia: la fam i les epidemies n'eren les consequencies logiques. Les periodiques crisis de subsistencia foren una constant de l'economia medieval.

Al segle ix, l'habitat dels nobles es la vil*la, una casa mes o menys gran i luxosa que s'aixecava en el centre de la propietat, i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d'un sistema defensiu propiament dit. A partir de la segona meitat del segle ix, al centre d'Europa, de resultes de les incursions normandes i la descomposicio de l'Imperi Carolingi, els carrecs comtals passaren, lentament, a ser hereditaris, i comencaren a construir-se edificis fortificats. Les families comtals aconseguiren que el feu passes a ser, en la practica, una propietat particular i que esdevingues un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d'homenatge, al seu senyor. En la practica, la condicio de vassallatge implicava que el comte havia d'ajudar militarment el seu rei i que no es giraria en contra seva o s'independitzaria.

La descentralitzacio del poder dugue un buit de poder; les comunicacions esdevingueren insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugiren, el perill d'invasions era constant i les rivalitats entre els comtes es traduiren en conflictes armats. En consequencia, en cada comtat es munta un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciaren, per grat o per forca, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d'un poderos per assegurar-se proteccio i seguretat. D'aquesta manera, les caseries aillades s'agruparen entorn de la casa del senyor, el qual procedi a fortificar-la. Neix el castell rudimentari que, a partir del segle x, es transforma en simbol del poder. Al capdavant de cada fortalesa, es posava un cavaller que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres (feus), que van acabar posseint a titol hereditari. La possessio de terres i l'heretabilitat de les funcions militars provoca la formacio d'un segon estament de noblesa: la cavalleria.

El noble fou un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols, als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rep els seus vassalls i el personal encarregat de l'administracio de la casa i de les terres. Des del castell, administra justicia perque el feudatari te dret a jutjar els seus vassalls i serfs. La guerra, els duels, la caca i el torneig constituiren les coordenades de la vida del noble. A partir de finals del segle xii, la noblesa frui d'un regim juridic exempt d'impostos i alliberat de les penes corporals.

Els vassalls tenien moltes obligacions. La principal de totes era l'obligacio del servei militar. Tambe estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passessin pel territori del seu feu; a col*laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner per mitja d'una contribucio; havien d'aportar altres contribucions monetaries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogenit era ordenat cavaller... Per contra, el vassall prestava el servei de cort, es a dir, participava en l'assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts, col*laboraven en l'administracio de la justicia i participava, en certa manera, en l'exercici del poder politic.

La jerarquitzacio social s'establi en funcio directa de la terra posseida i els qui estaven mancats de terra o aquells que es veieren obligats a perdre la seva llibertat per tenir proteccio o dret a una mica de terra que els permetes subsistir (serfs) quedaren en el punt mes baix de la jerarquia social. Bona part dels que treballaven en el domini senyorial pertanyien a l'estament dels serfs. Pero no fou una condicio uniforme per a tothom. Per una banda, hi havia els serfs domestics (serfs dominicals), que conreaven la terra del senyor o be duien a terme activitats artesanes indispensables en una economia autarquica. A canvi, rebien aliment i abric, pero no disposaven de llibertat personal i no podien posseir bens ni contreure matrimoni sense autoritzacio del senyor. La seva condicio era hereditaria.

Per altra, hi havia els serfs <> sotmesos a treballs gratuits (corvees), al lliurament de censos, al pagament per l'us de serveis sotmesos al monopoli dels senyors... Uns tenien explotacions familiars (masovers) i d'altres formaven part d'un llogaret que tenia obligacions col*lectives envers el senyor. Estaven lligats a la terra que conreaven sense poder abandonar-la: quan aquesta era venuda, passaven a dependre del nou propietari. Tots els pagesos devien al senyor tributs i prestacions en moneda, una part de la collita i de bestiar, i de vegades, tambe objectes de produccio domestica (articles de fusta o peces de tela). A mes de la prestacio d'uns tres dies de treball no remunerat, havien de fer servir el moli, el forn i la premsa del senyor pagant un impost establert.^[29]

Malgrat aixo, no tots els pagesos eren serfs (els lliures es diferenciaven, basicament, en el fet que no havien de comptar amb el permis del senyor per marxar de les seves terres), i existien petites quantitats de pagesos que no depenien en absolut dels senyors feudals (a Catalunya, eren anomenats homes de paratge i a Anglaterra, yeomen), sino que tenien les terres en franc alou.

L'Esglesia occidental no se sostrague a la feudalitzacio. Com a administradors de grans propietats, els bisbes i els abats s'integraren dins la jerarquia feudal. Aixi, la presa de possessio del carrec d'abat o de bisbe esdevingue un acte de vassallatge envers el monarca, que incloia servir-lo amb les armes.

La noblesa aporta els seus fills per als carrecs mes importants de l'Esglesia medieval. Els que pregaven fruien de privilegis importants en materia de justicia i d'impostos i d'una gran consideracio social. A mes, posseien dominis eclesiastics transformats en feus. Amb aquestes terres, els bisbes i els abats esdevingueren vassalls d'un poderos senyor que controlava les investidures i imposava el candidat de la seva eleccio. A finals del segle xi, el papa Gregori VII emprengue una reforma que prohibi algunes practiques i s'esforca a esmenar certs abusos, com el matrimoni de sacerdots, els costums relaxats d'alguns prelats, el trafic de beneficis eclesiastics, etc.

D'altra banda, el 1027, l'esglesia, sota el guiatge de l'abat Oliba, a la petita ciutat de Toluges, al Rossello, intenta suavitzar i limitar l'abus de les guerres privades mitjancant les disposicions de Pau i Treva de Deu, que limitaven quines persones havien d'estar lliures de les violencies i quins actes havien de ser prohibits. La treva de Deu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats periodes de l'any. L'objectiu era protegir els pagesos, disminuir-ne la mortaldat i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institucio pacificadora s'estengue per tot Europa.^[30] Igualment, l'Esglesia promogue l'esperit de croada, o lluita contra els infidels, per canalitzar l'agressivitat dels cavallers pobres o secundaris.

Al segle xiii, la dona havia de casar-se als 14 o 15 anys amb l'espos que tries el seu pare i, despres, dedicar-se a la vida domestica i a ser mare. De portes endins, la bona esposa humil estigue obligada a fer la neteja diaria, fregar els plats i fer el llit. I sobretot filar perque una dona no pot restar ociosa. Elles tambe eren les encarregades d'anar al mercat per proveir-se d'aliments, especialment de carn i peix, llegums i formatges. L'acces a la cultura fou restringit i nomes les dones dels estaments privilegiats sabien lletres. Si acabaven treballant fora de la llar, ho feren de teixidores o de barreteres, o be desenvoluparen tasques en sastreries i merceries. En cap cas, tenien els drets laborals dels homes. De portes endins, la bona esposa humil esta obligada a fer la neteja en dissabte -el dia prohibit per als jueus i en que el fet de treballar de manera ostensible demostra que la casa es cristiana-, fregar els plats i fer el llit. Tambe, totes les dones, humils o riques, han de saber filar perque una dona ha d'estar sempre ocupada. Per a les dones de casa humil es un acte de necessitat: cal fer-la a casa perque comprar-la no es possible. Les dones tambe son les responsables de proveir d'aliments la familia.^[32]

Pel que fa als menors, la mortalitat infantil era molt alta (del 30%) i, en aquestes circumstancies, la perdua d'un nado pren un valor relatiu. De fet, totes les llars tenien fills petits difunts i els indexs de dones mortes de part i de nens orfes eren elevades. La mitjana de vida era just de trenta anys. Per tant, pocs coneixien les mares i menys els avis i les avies. En un context d'escassetat, els nens aviat, en set o vuit anys, havien de convertir-se en un element productiu. El progenitor masculi era l'unic responsable, per la llei i la moral, mentre les tasques de la dona es reduien als primers anys de la vida dels nens: engendrar i alletar. Finalment, l'educacio i els tractats pedagogics no existien, nomes els fills masculins dels nobles rebien una formacio militar, i les filles conventuals.^[33]

La Primera Croada, sota el papat d'Urba II, arriba a Jerusalem el 1099 per establir-hi el primer regne cristia. Un triomf breu, car els musulmans la reconqueriren noranta anys despres. La Segona Croada fracassa en la recuperacio del comtat d'Edessa, recuperat per Zengi. El solda Saladi, despres de la Batalla de Hattin, va recuperar Jerusalem novament. La Tercera Croada, liderada per l'emperador Frederic I <>, pel rei Felip II de Franca i el rei Ricard I d'Anglaterra, tambe fracassa en el seu intent de conquerir Jerusalem, tot i que van aconseguir estabilitzar un regne llati mes reduit a la costa, amb capital a Acre. La quarta, amb Innocenci III, ja al segle xiii, es queda a Constantinoble. Cap de les darreres croades (n'hi hague vuit) compli els seus objectius (tot i que la sisena va permetre a Frederic II d'Alemanya la recuperacio de Jerusalem per als cristians durant quinze anys, de manera pactada), si be serviren per a canalitzar les ansies guerreres de la petita noblesa d'Occident i aglutinar els estats feudals contra un enemic comu.^[35]

Cal tenir present que la croada, com a guerra santa, tambe es desenvolupa contra dissidents religiosos dins del mateix territori de l'Occident cristia. Aixi, hi hague una croada anticatara (1209-1215), i diverses actuacions armades de senyors i princeps a les ordres del papat contra els dolcinians o contra Catalunya (per disputar el domini de Sicilia als Anjou, aliats del papa).

Una consequencia de la caiguda en poder musulma, el 1291, de Sant Joan d'Acre, la darrera posicio important occidental a Terra Santa, fou el descredit dels ordes militars, i molt especialment de l'Orde del Temple, embrancats en baralles fraternes, en l'atresorament d'excessives riqueses i la seva ostentacio i en la intervencio en molts assumptes interns dels regnes en que tenien els seus convents. La situacio s'agreuja per la resistencia del darrer Gran Mestre Jacques de Molay d'acceptar la unio del seu orde amb els altres sota el lideratge d'un rei (projecte Rex bellator, inicialment proposat per fra Ramon Llull). En aquest marc de desprestigi, Felip IV de Franca detingue, el 1307, els frares templers del seu regne. El 1312, el papa Climent V suprimi l'orde i els nombrosos bens dels templers foren adjudicats, majoritariament, a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, amb la fita que fossin emprats en la recuperacio de Terra Santa. A la corona d'Arago, la major part dels bens templers anaren a mans de l'orde de Sant Joan de Jerusalem -amb algunes excepcions que s'apropia el rei- i una part menor, sobretot al Regne de Valencia, passaren a l'Orde de Montesa. Pel que fa als frares, al Regne de Franca i a altres indrets de la cristiandat, centenars en foren executats; en canvi, a la Corona d'Arago foren absolts i se'ls atorga una renda de per vida.^[36]

Durant l'edat mitjana, millora la tecnologia i s'expansiona el conreu de noves terres. Diversos canvis tecnologics milloraren l'eficacia del treball del camp:

• El moli d'aigua i el de vent que, tot i que el seu origen es mes antic, es comenca a usar de manera sistematica a partir del segle xi. Als indrets no afavorits per la presencia de rius cabalosos, s'empra el moli de vent, com en el cas de la peninsula Iberica. L'us de l'energia eolica i hidraulica allibera molta forca de treball.
• L'arada de rodes (carruca) substitui l'arada romana; el nou estri permete aprofundir mes la terra tot oxigenant-la millor; d'aquesta manera, fou possible la primera rompuda de terres mes dures que abans o be no es podien llaurar o be costava molt.
• Els sistemes de traccio dels animals i la progressiva substitucio del bou per cavall com a animal de tir, molt mes rapid.
• La difusio de l'us del ferro aplicat a les tasques agricoles: dalles, falcs dentades, rasclets, cavecs, destrals...

El progres tecnic ana acompanyat, des de mitjans del segle xii a finals del segle xiii, d'una expansio agraria: noves terres de conreu guanyades als boscos, als pantans i als aiguamolls. Les cartes de poblacio dels senyors feudals volien estimular la rompuda de noves terres amb concessions parcials, es a dir, amb la limitacio de diversos impostos i prestacions. La toponimia tambe ens fa coneixer les zones que foren explotades de nou: es el cas de les viles Vilanova, Neuville i noms germanics acabats en -rode; i les viles lliures d'impostos: com Vilafranca. Aquest proces d'expansio o colonitzacio no es pot deslligar de les accions hostils per a foragitar o sotmetre els habitants dels nous territoris colonitzats. Fou el cas de la colonitzacio germanica en direccio a Prussia, el Vistula i el centre d'Europa i l'anomenada conquesta del sud de la peninsula Iberica pels regnes cristians del nord. Finalment, Flandes fonamenta la seva expansio a base de dics que drenaren les aigues del mar i convertiren zones d'aiguamolls en terres uberrimes, proces que encara avui continua.

Durant l'alta edat mitjana, la vida urbana es mantingue reduida, pero a partir del segle xi i durant el xii es produeix un renaixement de les ciutats (burgs), amb la creacio de noves poblacions o el desenvolupament de les ja existents. Els nous habitants dels burgs constitueixen un nou estament social: la burgesia, especialitzada en el comerc o l'artesania, la riquesa de la qual no era la terra, sino les monedes o la plata. Sorgi, doncs, l'associacio comunal -consell o comunitat- i, amb aixo, la burgesia, adquiri personalitat juridica i esdevingue una forca social, germen de dissolucio de l'ordre feudal.

Un paper crucial, el tingueren els jueus, artesans i prestadors que gaudien de millors coneixements i d'una xarxa internacional de suport; prestaven a tipus d'interes que el papat prohibia als prestecs entre cristians, de manera que els banquers jueus mitjancaven, fins i tot, en prestecs entre cristians.

La reactivacio del comerc es produi per la multiplicacio de fires anuals ciutadanes i mercats setmanals a les arees rurals i el desenvolupament comercial a llarga distancia. Les fires i els mercats facilitaren que els pagesos medievals comencessin a treballar determinades especies en funcio de la seva venda en mercats o fires, i d'altres ocupessin els suburbis de les ciutats per oferir els seus productes a una demanda urbana creixent i rendible. El desenvolupament d'intercanvis a llarga distancia permete el creixement de ciutats del nord d'Italia com Genova, Mila, Pisa i Venecia que, juntament amb altres ciutats mediterranies com Marsella, Napols i Barcelona, connectaren amb les ciutats de Constantinoble, Antioquia i Alexandria, on carregaven sedes, especies, perfums i pells que arribaven per rutes caravaneres des de l'Extrem Orient. El pagament es feia amb l'or que arribava del Sudan als ports del nord d'Africa i que, al seu torn, es pagava amb mercaderies orientals i occidentals, i amb la plata de les mines de l'Europa central. Uns altres nuclis foren Flandes que, al llarg del segle xi, es converti en una potencia industrial textil, i les ciutats del Sacre Imperi: Ratisbona, Ravensburg, Colonia...

Molts nuclis de poblacio i ciutats en fulgurant creixement aconseguiren dels sobirans o dels comtes del territori l'autonomia politica. Aquest fou el cas de les communes del nord del Regne de Franca o de Flandes (Amiens, Sant Quinti, Gant...), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes (la lliga Hanseatica). D'altres restaren sota la proteccio del sobira amb un regim intern forca lliure (Barcelona, Paris, Le Mans...). Els mercaders, els grans artesans i els banquers formaren el patriciat urba que monopolitza el govern de les ciutats. Per exemple, per l'ordenacio del 1258, el rei Jaume I establi la creacio d'una assemblea de dos-cents jurats en representacio del municipi de Barcelona: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El 1339, els escons del Consell de Cent de Barcelona es repartiren entre 72 <> (ma major), 15 representants de la ma mitjana (dels quals, 8 mercaders, 5 notaris i 2 apotecaris) i 12 menestrals (ma menor).^[37]

A les ciutats, a partir del segle xii, la vida urbana s'organitza corporativament. Els que treballaven en un mateix ofici s'arreplegaren en gremis que donaven assistencia mutua als associats i reglamentaven l'activitat de l'ofici: les caracteristiques del treball artesa, els preus, els materials a emprar, etc. Els habitatges dels artesans servien alhora d'espai de treball a la planta baixa. Dins d'un ofici, hi havia categories: el mestre, amo del taller; l'oficial, treballador assalariat; i l'aprenent, que, sense cobrar res, vivia a casa del mestre i aprenia l'ofici. A la categoria de mestre, s'hi solia accedir despres de sotmetre's a l'examen dels altres mestres de l'ofici i de superar-lo de manera satisfactoria. Aquesta era la condicio previa per a regentar un taller.^[38] Avancada l'edat mitjana, els gremis de ciutats textils van entrar en conflicte amb els grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant materia primera a un gran nombre d'artesans no agremiats (generalment, camperols de fora de la jurisdiccio del gremi) que treballaven a un cost inferior, i despres els mateixos mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situacio era frequent en ciutats del continent europeu i de la Corona d'Arago.

La necessitat creixent de diners de les monarquies feudals feu que els reis veiessin en la burgesia enriquida un aliat util. Generalment, aquesta alianca tingue com a base contrapartides, car els monarques atorgaren mes mercats i autonomia als burgesos i els concediren monopolis; aquests respongueren amb ajuts monetaris i de milicies urbanes. La via habitual per a demanar ajuts fou la convocatoria de Corts o Parlaments (com les Corts catalanes), als quals acudien la noblesa, el clergat i els representants burgesos, i en els quals s'acabava sol*licitant diners a aquests darrers a canvi de concessions.

El creixement de les ciutats, lligat al comerc i la industria artesanal, tingue altres consequencies, com l'aparicio de l'intel*lectual o persona que te per ofici escriure o ensenyar.^[40] La cultura ja no estava refugiada en els monestirs, ni els manuscrits es guarden com a tresors: arriba a les ciutats, on es mouen les persones, les idees i els llibres. El moviment es facil perque s'empra el llati com a vehicle de cultura, que professors i alumnes parlen i escriuen. Alhora, alguns monjos s'escandalitzen per l'efervescencia de la ciutat.^[41]

La necessitat de coneixement potencia les escoles urbanes (costejades pels comuns de les ciutats) i les escoles episcopals (dependents dels bisbes). A les escoles monastiques i episcopals, es continuava ensenyant el trivium i el quadrivium i professors i estudiants son tots <>, es a dir, resten sota la jurisdiccio de l'Esglesia, que te el monopoli de l'ensenyament. Al costat de les ciencies classiques, s'ensenya tambe oficialment dret, medicina, art poetica i teologia. En les escoles urbanes, en canvi, l'ensenyament se centra mes sobre el dret civil, el calcul i la medicina.

A partir de les escoles catedralicies, des dels primers anys del segle xiii, sorgiren les universitats. El mateix exit obtingut per les escoles urbanes i episcopals fou la causa de la seva decadencia. L'interes progressiu dels estudiants i la inquietud i el desig creixent de saber provoca la unio de professors i estudiants en corporacions anomenades Universitats. Els mestres acabaren formant corporacions i obtenint dotacions i beneficis dels reis, els bisbes i els papes. La Universitat es, doncs, una corporacio que permet controlar la relativa anarquia dels ensenyaments anteriors mitjancant estatuts i reglaments. Pero les universitats lluitaren per obtenir la seva autonomia i dependre unicament de la tutela del papa, el poder del qual augmenta considerablement en la cristiandat. Cada Universitat es una federacio d'<> agrupades en quatre <> (arts, teologia, dret i medicina). Les mes importants foren la de Paris, Bolonya i Oxford. S'hi obtenia el titol de Batxiller (cap als 19 anys) i el de llicenciat dos anys despres, i de medicina, teologia i dret se'n sortia amb el titol de doctor.

Finalment, a partir del segle xiii, progressa la instruccio popular, augmenta la circulacio dels llibres, aparegueren enciclopedies (com el Speculum maius de Vicent de Beauvais), es desenvolupa la literatura en llengua vulgar (narracio, teatre i lirica). A la peninsula Italica, el dialecte tosca comenca a configurar-se com la llengua predecessora de l'italia (Divina Comedia). Alfons X de Castella escrigue en castella la Primera cronica general; Bernat Desclot en catala el Llibre del rei En Pere d'Arago e dels seus antecessors passats, i Jean de Joinville en frances la historia de sant Lluis. Tambe la filosofia bandeja el llati: Johann Eckart i Ramon Llull van escriure obres filosofiques en alemany i catala, respectivament. Per contra, la filosofia escolastica continua expressant-se en llengua llatina i les obres dels teolegs dominics i franciscans esdevingueren fonamentals dins del pensament catolic.

Es el gran moment de l'art gotic i s'anuncia el Renaixement italia: Dant neix el 1265, i Giotto el 1260.

El segle xiv comenca amb una onada de fred glacial, que feu creixer la fam i la miseria. La crisi demografica s'agreuja pel desequilibri entre una poblacio en alca i una produccio d'aliments estancada dins del marc de l'agricultura senyorial. Com la produccio de cereals era insuficient, genera un augment de preus que estengue la fam, la miseria i la mortaldat dels mes humils. L'afebliment de les reserves biologiques prepara perque dos factors externs (la guerra i la pesta) provoquessin una veritable catastrofe demografica.

La Guerra dels Cent Anys, les guerres civils castellanes, etc., posaren noves dificultats (nous impostos, devastacio dels camps) a una economia rural debil. Pero fou la pesta negra el fet que causa la mortaldat mes gran, ja que medicament es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi. L'any 1347, arriba procedent d'Orient i, en poc mes de quatre anys, a Europa moriren uns vint milions de persones, un terc de la seva poblacio, perque les mesures de prevencio foren inutils: s'ordenaren quarantenes, es prohibi el comerc entre ciutats, es tapiaren cases amb malalts a dins... Tot fou debades, i es veieren afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats. L'epidemia acaba al final del segle, despres de successius rebrots. La pesta deixa una profunda petja en la demografia, l'economia i l'imaginari col*lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningu no reclamava... El mon feudal trontolla i aquell ordre medieval que semblava inamovible des de feia segles demostra que podia canviar.^[45] A la corona d'Arago, aquesta epoca de crisi, iniciada el 1333 per unes males collites, passa a l'imaginari col*lectiu com <<lo mal any primer>>.

I es que la pesta comporta efectes importants: l'excedent de roba, que amb un procediment es podia convertir en paper, comporta que el paper baixes molt de preu, i que es fabriques en grans quantitats. Aixo escampa l'habit de llegir per Europa, i amb els llibres es va estendre la cultura. A mes, la pesta accentua la decadencia de l'Imperi Roma d'Orient, que comenca a patir una emigracio sostinguda de romans d'Orient cap a les ciutats occidentals, que dura gairebe un segle. Amb ells, Europa redescobri la tradicio grecoromana, i l'interes pel passat classic cresque en tot el continent, especialment a la peninsula Italica, on el Renaixement prengue volada.^[46]

El descens demografic, entre un 35 i un 40% de la poblacio europea, es nota al camp i la depressio agraria produi consequencies socials i economiques: despoblament rural, manca de ma d'obra, retroces dels conreus, dislocacio dels preus i dels salaris i caiguda de les rendes senyorials.^[48] La despoblacio del camp es tradui en un descens de la ma d'obra agricola disponible i de l'espai cultivable. Els senyors es veieren obligats a pagar salaris mes alts en el moment en que la baixa de preus agricoles i la disminucio de l'espai conreat havien fet disminuir els seus ingressos.

A la ciutat, la crisi del segle xiv se senti amb menys forca i moltes ciutats augmentaren l'extensio durant la baixa edat mitjana (Paris, Florencia, Genova...). La industria textil va desenvolupar-se a Anglaterra; s'inicia el treball a domicili en la industria textil de base rural; el sector siderurgic visque un avenc per la demanda d'armes de foc i de la industria naval.

Moltes zones rurals fins aleshores aillades entraren en contacte amb les ciutats, i aquestes augmentaren els contactes entre si merces a les fires i a una intensa circulacio de mercaderies.^[49] Per tant, el camp, i en especial les explotacions senyorials, anaren abandonant l'economia d'autosuficiencia i tendiren, cada cop mes, a orientar la produccio cap a la venda.

La depressio economica perjudica els senyors, que augmentaren els vells drets senyorials (mals usos) i els impostos sobre els pagesos. Aquests factors mes el descens dels preus dels cereals foren decisius i incrementaren les tensions socials al camp. Aixi, esclataren a tot Europa una serie de revoltes antisenyorials, com per exemple la Jacquerie francesa (1358) o les revoltes als regnes hispanics en el segle xv (aixecament remenca a Catalunya, la revolta dels forans a Mallorca i la revolta Irmandina a Galicia). A Catalunya, la crisi economica i el desequilibri social provoca, en temps de Joan II, una guerra civil que devora els darrers recursos del pais.^[50]

A les ciutats, les calamitats del segle xiv agreujaren les tensions. Artesans i treballadors s'aixecaren, al llarg del segle xiv i al principi del segle xv, contra la minoria de grans mercaders (patricis i oligarquia urbana) que monopolitzaven el govern municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: acces als carrecs municipals, dret al treball, augment dels salaris... Tingueren un caracter mes politic que les revoltes pageses. S'estengueren per les grans capitals europees occidentals (Gant, Florencia, Paris, Barcelona...) i finalitzaren amb l'entrada dels artesans dins els consells municipals. A Barcelona, la crisi pel govern de la ciutat es tradui en conflictes entre la Biga i la Busca.

Malgrat la inestabilitat, el comerc entre ciutats assoli un progres notable i es desenvoluparen tecniques financeres, creacions de societats mercantils i el sorgiment de noves rutes i nous centres comercials. Per exemple, a principis del segle xv, aparegueren les primeres institucions publiques de credit (com la Taula de canvi de Barcelona); es generalitzaren les lletres de canvi i les societats de comerc que es dedicaren a operacions comercials, industrials i bancaries. Alhora, en els segles xiv i xv, a causa de la Guerra dels Cent Anys, es van desplacar les antigues rutes comercials de la Xampanya i del Roine per les fires de Ginebra i les rutes del Rin.^[51]