Barroc

El barroc es, a la vegada, un periode historic i un moviment cultural que es va estendre a Europa i a les seves colonies cap als inicis del segle xvii i els inicis del segle xviii.^[1]

Com a corrent artistic va influir sobre la literatura, l'escultura, la pintura, la musica, l'arquitectura i les arts esceniques. L'art espectacular del barroc recordava la gran opera del moment. Durant un temps, el terme barroc s'havia fet servir per a descriure quelcom artificialment complex i extravagant, i no va ser fins al segle xix quan va comencar a fer-se servir per a anomenar l'art i l'arquitectura del segle xvii, amb que es van crear alguns dels edificis, escultures i quadres mes grans i dramatics de la historia de l'art.^[2][3] L'estil barroc va sorgir a mitjans del segle xvi, despres del Concili de Trento. D'aci es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artistic que es dirigia no sols a les elits sino al poble illetrat. Aixi, en opera, dansa, teatre, pintura i arquitectura, el barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendencia a una abundancia d'ornamentacio. Durant els segles xviii i xix, el terme <> va tenir un sentit pejoratiu, sinonim de sobrecarregat, desmesurat i irracional. Fou revalorat a la fi del segle xix per intel*lectuals com Jacob Burckhardt; i el segle xx fou analitzat de nou per Benedetto Croce i Eugeni d'Ors. En general s'entenia com l'etapa de decadencia que seguia a qualsevol corrent artistic.^[1]

Com a periode temporal, el barroc se situa entre els periodes del Renaixement i el Neoclassic.^[1] Va estar molt de moda en les monarquies absolutistes, ja que n'emfasitzava l'autoritat, riquesa i estil de vida. El tambe anomenat estil de l'absolutisme va ser usat per l'Esglesia catolica per a mostrar el seu poder contra els nombrosos moviments culturals revolucionaris que van produir una nova ciencia i noves formes de religio, com la reforma protestant; per aixo, on es va desenvolupar mes fou a Italia, Espanya, Franca, Austria, sud d'Alemanya i Europa central. El tema estrella era la religio i l'estil, molt teatral, tendia a ser ampul*los i afectadament dramatic.^[2]

La paraula barroc, com la majoria de les designacions d'un periode, epoca o estil, fou inventada pels critics posteriors, i no pas pels practicants de l'art als segles xvii i principi del segle xviii. El terme barroc prove de la paraula portuguesa barroco, amb el significat de <>,^[1] i per extensio: de <>. Benvenuto Cellini l'aplica per primera vegada com a sinonim d'extravagant. La literatura francesa i italiana del segle xviii l'empraren per a qualificar l'art del segle anterior, que consideraven enfarfegat, retorcat, afectat, o ridicul. Aquest us despectiu es feia per a posar en evidencia l'exces d'emfasi i abundancia d'ornamentacio, a diferencia de la racionalitat clara i sobria de la Il*lustracio (segle xviii). Finalment, el terme fou rehabilitat per l'historiador alemany d'art Heinrich Wolfflin (1864-1945), qui va identificar el barroc com a contraposicio al Renaixement i com un tipus diferent dins de l'art <>.

Les fonts contemporanies al barroc, com ara la primera edicio del Dictionnaire de l'Academie francaise (1694), definien barroc com a adjectiu de les <>; si be en la tercera edicio del 1740 s'afegi <>. El 1711, Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, ja utilitza aquesta expressio en les seves memories: <>. L'Encyclopedie (suplement, 1776) definia la musica barroca com <>.

Historicament, el barroc te l'origen en la segona meitat del segle xvi, en un moment de profunda crisi economica, politica, social i cultural. Enmig de la crisi, pero, s'inicia un proces de transformacio:

• En l'ambit de l'Esglesia catolica, es produi la Contrareforma, iniciada amb el Concili de Trento (1545-63).
• En consequencia, la societat barroca es va caracteritzar per una exacerbacio religiosa i passional que impregnava la vida quotidiana. Aquest tret es especialment definitori per la investigacio del barroc feta per especialistes com Joan Regla.^[1]
• En canvi, en el camp cientific el triomf de la ciencia nova (Galileu, Kepler, Descartes, Newton, Bacon...) significa l'esfondrament complet de la filosofia i de la ciencia aristoteliques. Els reis van comencar a pagar no sols als artistes sino als cientifics, per la qual cosa els artistes havien de competir amb ells. La ciencia no sols es considerava superior a la religio i la filosofia, sino que va neixer la fisica i els rapids avencos tecnologics (telescopi, microscopi, termometre, barometre, regla de calcul, etc.) contribuien a enriquir els estats.^[2]
• En el pla internacional, l'epoca barroca fou conformada per la Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfalia posterior, que donaren al mapa de l'Europa occidental uns trets forca semblants als actuals. Durant el segle xvi, la supremacia de Portugal i Castella a ultramar fou indiscutible, pero des de l'inici del segle xvii Holanda, Anglaterra i Franca aparegueren com a grans potencies comercials i colonials. A mes, l'absolutisme que triomfa a Franca fou pres com a model a seguir per a la major part de les corts europees, fent de Paris el principal focus d'atraccio cultural.

L'estil Barroc s'ha d'entendre com una resposta contraria als canons artistics del Renaixement anterior, que es considerava que limitaven l'artista.^[1] Si el primer va ser senzill, el barroc volia ser per damunt de tot una obra de lluiment que destaques les habilitats tecniques de l'artista. Si el renaixement havia preferit la senzillesa de les linies rectes, al barroc hi va predominar l'abundancia de les linies corbes. El resultat fou un art exuberant, ple d'artifici, fins i tot exagerat o extravagant, que es presentava en escena d'una manera molt efectista.

Cal entendre'l tambe com un art religiosament apassionat i pessimista, que li agrada mostrar el dolor huma, tant fisic com psicologic. Als paisos catolics fou un estil ampliament utilitzat com a instrument didactic al servei dels nous principis de la Contrareforma de l'Esglesia.^[1]

S'ha de matisar, pero, que l'art barroc tambe va destacar pel realisme de llurs representacions, mes enlla del que havia anat l'art del renaixement i el gotic. En aquest sentit, la tecnica del clarobscur en les arts plastiques fou una de les constants d'aquest estil. Si de cas, la fantasia i la imaginacio emergien de la individualitat de l'esser huma com a individu, fos aquest l'artista o el seu client. En consequencia, l'art va escurcar distancies amb les persones, que van comencar a interpretar-lo.

Fou un estil sofisticat i emocional, sovint extravagant, per be que no tingue uniformitat, ates que al segle xvii hi havia diversos sectors enfrontats en el que es refereix a la produccio artistica: la curia romana, la cort reial de Versalles, l'Holanda calvinista i burgesa... En essencia el barroc es pot dividir en dues mentalitats contraposades: Una basada en el lliurecanvisme, promocionat per la societat burgesa, comerciant i prospera, que promogue un art basat en temes seculars, en la pintura de costums, en el retrat, i que tingue com a seus principals Napols, Genova, Valencia, Sevilla, Amsterdam i Londres. L'altra, basada en el mercantilisme, es caracteritza per un fort ideal absolutista que maldava per la centralitzacio: va generar un urbanisme rigid de grans avingudes i places subordinades sempre a un punt de concentracio. D'aquesta segon corrent van destacaren dos nuclis diferenciats, Roma, on la renovacio de la iconografia religiosa i el gust per les composicions triomfalistes responien als ideals de l'Esglesia catolica de la Contrareforma, i Versalles, on l'orgull d'esplendor cesarista era pales en la magnificencia de les decoracions. Tambe foren tipics d'aquest segon corrent un art de jardins geometrics.

Als Paisos Catalans, l'epoca barroca fou un periode d'irregular desenvolupament cultural, sota l'aclaparadora influencia de la cort castellana, el prestigi del Siglo de Oro de la literatura castellana, i les pressions castellanitzadores de la impremta de l'epoca.^[1] Es el temps de Valencia com a gran port de la Corona d'Arago, de l'expulsio dels moriscs el 1609 (que va afectar profundament el Pais Valencia), de la proliferacio del bandolerisme, i per sobre de tot es el moment en que la monarquia hispanica va maldar per reduir l'autonomia dels estats de la Corona d'Arago, provocant el 1640 la Guerra dels Segadors al Principat. L'art barroc als Paisos Catalans prengue les caracteristiques dels nuclis mediterranis de domini burges. Es manifesta en arquitectura als cambrils de la Mare de Deu dels Desemparats, de Valencia (1652) i de la capella de la Cinta, a Tortosa, a les esglesies de Sant Nicolau (1673) de Valencia i a la de Betlem (1680-1730) de Barcelona, a les facanes de Sant Francesc i de la Seu de Palma, a les catedrals de Girona i Tortosa i a la Seu de Valencia, entre altres obres. Pel que fa a l'escultura, excel*liren Agusti Pujol, Lluis Bonifac i els Tramulles. Pero cal destacar Josep Simo Xoriguera, el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera,^[1] el cognom dels quals va denominar el barroc castella com a xoriguerisme.

Dins el tenebrisme (pintura) van destacar Josep de Ribera, un dels pintors mes importants del segle xvi europeu, i Francesc Ribalta.^[1] Pero la pintura catalana barroca conrea, sobretot, l'idealisme eclectic.

Els principals autors de la literatura barroca castellana van influir enormement els seus coetanis de la literatura catalana,^[1] els quals n'assumiren el lexic i els temes. En general, els autors catalans van alternar l'us del catala amb el d'altres llengues. Cal destacar sobretot el poeta de Sant Mateu Francesc Mulet, i el poeta i comediograf tortosi Francesc Vicenc Garcia, el Rector de Vallfogona, la fama dels quals va superar amb escreix la difusio de la seva obra. Menys popular que els altres dos pel caracter dels escrits, trobem Francesc Fontanella, amb una obra poetica de qualitat i dues peces teatrals d'interes, o l'extensa obra del valencia Pere Jacint Morla. Tambe es digne d'esment Josep Romaguera, autor de l'unic llibre d'emblemes impres en catala, l'Atheneo de grandesa, genere molt de moda durant el barroc i el renaixement.

Als Paisos Catalans, el barroc musical es nomes de caracter religios, i en destaca l'Abadia de Montserrat, la Seu de Valencia i el col*legi del Patriarca, com a centres de formacio musical. Es va perllongar fins al segle xviii amb figures com Joan Cecerols, Josep Antoni Marti, Antoni Soler i Joan Baptista Cabanilles.^[1]

• Literatura barroca
• Barroc i classicisme frances
• Manierisme

• Teoria literaria al Barroc* Web del projecte de recerca Mimesi. El pensament literari catala durant l'edat moderna a la Universitat de Barcelona