Cinema mut

Cap a mitjan segle xix s'inicien els intents per projectar imatges en moviment real. Fins aleshores en les projeccions de llanterna magica s'incloien imatges mobils que reproduien un moviment rudimentari gracies a la mecanitzacio de les plaques de vidre. Alguns investigadors s'interessen per la descomposicio del moviment. S'inspiren en joguines que donen, per la successio de dibuixos mobils, una il*lusio de moviment. Es el cas del fenaquistoscopi de projeccio d'Ucha-tius (1845-1853) o la "Wheel of life" de Ross (1871).^[6]

Des de 1863, els progressos de la fotografia permeten fer instantanies. Com a consequencia d'una juguesca, el milionari nord-america Leland Stanford encarrega a Eadweard Muybridge que fotografies el trot d'un cavall per demostrar si en el transcurs d'una cursa aquest tocava o no amb les quatre potes a terra. El 1878 Muybridge realitza la primera sequencia fotografica d'un animal en moviment usant una bateria de dotze cameres fotografiques disposades una al costat de l'altra.^[6] Neix la cronofotografia. A rel dels treballs de Muybridge el frances Etienne-Jules Marey inventa el "fusell fotografic" capac de captar 12 imatges seguides cada cop que es prenia el disparador.^[7] Posteriorment, amb l'aparicio de la primera maquina de fotografia automatica amb pel*licula sensible, la Kodak, Marey construi diferents maquines cronofotografiques variant el sistema d'arrossegament de la pel*licula.^[6]

Mentrestant, a rel de visitar l'Exposicio Universal de Paris el 1889, Thomas Alba Edison s'interessa pels experiments de Marey i Muybridge. En tornar als Estats Units amb l'ajut de William Kennedy Dickson van construir una nova mamera cronofotografica, el quinetograf, que patenta el 1891 i explota comercialment a Europa i als Estats Units.^[8] El sistema era semblant al de Marey pero amb la diferencia que la pel*licula era de cel*luloide i presentava quatre perforacions a banda i banda de cada fotograma.^[6] Aquestes perforacions permetien l'arrossegament regular de la pel*licula amb l'ajuda d'una roda dentada. Aquesta camera pero no tenia resolt un problema clau per a la projeccio de pel*licules: per produir la sensacio de les imatges en moviment calia fer passar intermitentment la pel*licula davant el focus de llum del projector a una velocitat superior a la de deu imatges per segon. Per a la visualitzacio de les imatges gravades, Dickson i Edison inventaren el cinetoscopi. Aquest tenia un aspecte com el d'un armari el qual, en comptes de projectar pel*licules, permetia a un unic espectador, despres de insertar una moneda a la ranura, contemplar les imatges que apareixien en el seu interior a una velocitat d'unes 40 imatges per segon.^[9] Aquestes pel*licules, la primera de les quals fou "Fred Ott's Sneeze", duraven menys d'un minut, eren senzilles: el bany d'una criatura, un gos amb un os, un fragment d'un combat de boxa, etc.^[10] Per tal de poder subministrar noves pel*licules, el 1893 Edison va fer construir a East Orange (Nova Jersey) el primer estudi cinematografic de la historia del cinema, "The Black Maria" que es trobava assentat sobre un pivot per tal de permetre girar-lo i aprofitar al maxim la llum solar.^[10]

Entre 1890 i 1895 molts inventors i cientifics intentaren resoldre el problema de que la projeccio de la pel*licula que permetes a molta gent veure-la a la vegada. Alguns ho aconseguiren pero amb resultats poc satisfactoris.^[6] Entre aquests es poden esmentar els de Louis Aime A. Le Prince (1890), el cronofotograf de Georges Demeny (1893-4), l'animatograf de Robert William Paul (1895) o el bioscope d'Emil i Maximilian Skladanowsky (1895).^[11] L'exit se l'endugueren el 1895 els Germans Lumiere quan inventaren el primer aparell de projeccio capac d'assegurar de manera satisfactoria la presa de vista com la projeccio, el cinematograf, que fara d'ells, despres d'Edison, els pares del cinema. Louis i Augustes Lumiere eren fills del fotograf Antoine Lumiere que havia impulsat la industria fotografica francesa fins esdevenir la segona empresa mundial, per darrere de l'Eastman Kodak. L'estiu de 1894, Antoine va comprar un cinetoscopi d'Edison amb vuit pel*licules i en queda impressionat.^[11] A partir d'aleshores Louis es va aplicar per tal d'obtenir una camera que pogues enregistrar, projectar i copiar pel*licules a la vegada. Va resoldre el problema d'ajustar i assegurar la detencio de la imatge davant de l'objectiu mitjancant una excentrica i uns garfis que s'introduien en els forats de la pel*licula perforada el temps just per impressionar cada fotograma i reproduir-lo. L'aparell resultant, que permetia una frequencia de pas d'unes 16 imatges per segon, era molt superior a tots els seu competidors.^[12]

El 28 de desembre de 1895, a Paris, al subsol del Salo indi, s'efectua la primera projeccio publica del cinematograf.^[12][13] El public assisti a la projeccio de deu pel*licules molt curtes (17 metres de longitud), entre les quals "La sortida dels obrers de la fabrica" (una de les primeres pel*licules al mon), i El Jardiner (mes tard reanomenada "El regador regat"). Durant una desena d'anys, les projeccions dels Lumiere son coronades d'exit i imitades arreu al mon. La casa Lumiere aprofita la xarxa de distribuidors dels seus productes fotografics per desenvolupar i difondre el nou invent. Aquests, a la vegada que difonien el producte, filmaven noves pel*licules arreu del mon per a l'empresa. Aixo, juntament amb la gran versatilitat de la maquina, contribuiren al seu gran exit.^[14] El 25 de gener de 1896 inauguraven a Lio la primera sala de cinema del mon. Despres obriren sales a Londres, Brussel*les i tres sales a Paris.^[14] El 1897 les projeccions dels Lumiere van entrar en crisi, potser per la saturacio d'un mateix tipus argumental basat en documentals i per la dificultat de controlar una organitzacio a nivell mundial.^[6] Els Lumiere van deixar de fer projeccions per centrar-se en vendre els seus aparells i en produir noves pel*licules.

Entre el public de la primera sessio del Cinematographe Lumiere hi havia un mag i propietari d'un teatre parisenc, Georges Melies, que va intuir les possibilitats d'aquest nou enginy en el mon de l'espectacle. Va fundar la societat Star-Films el 1896 i va comencar a exhibir pel*licules.^[15] Un dia, mentre rodava a la placa de l'Opera de Paris, la maquina se li bloqueja uns instants; despres d'enganxar un altre cop la pel*licula continua rodant. Mes tard en observar el que havia filmat va poder comprovar com un tranvia de cop es transformava en un carruatge funerari; havia descobert el trucatge cinematografic.^[6] Les seves pel*licules aprofitaven els trucs de magia i il*lusionisme, i juntament amb alguns trucs cinematografics i efectes especials descoberts pel mateix Melies, com l'stop motion, van crear tota una serie de pel*licules fantastiques i precursores de la ciencia-ficcio, com "Le Voyage dans la Lune" (1902), "Els viatges de Gulliver" (1902) o "Le Locataire diabolique" (1909). Gracies a Melies el cinema va descobrir la seva vessant fantastica i espectacular.

A Franca, pero, als Estats Units, a Anglaterra, a Alemanya, a Italia i a tot arreu, diverses persones ja s'havien posat a rodar milers de curtmetratges, projectant-los a la vora dels cafes o en barraques. La competencia va ser mes rapida i millor organitzada a Europa que als Estats Units. A Franca, a part de la Star-Films de Melies, aparegueren els germans Pathe i la companyia de Leon Gaumont que produeixen en serie petites pel*licules comiques, amb actors com Rigadin, Boireau i Leonce Perret. La secretaria de Leon Gaumont, Alice Guy, comencaria a dirigir als 24 anys i serie una de les pioneres amb "La Fee aux choux" (1896), primera d'una llarga llista de llargmetratges.^[14] La industria cinematografica britanica tambe pateix un creixement vertiginos entre 1896 i 1906, degut sobretot als treballs de Robert W. Paul, Cecil Hepworth i els membres de l'escola de Brighton George Albert Smith, que amb "The Kiss in the Tunnel " (1899) roda la primera pel*licula en que es realitza un muntatge d'escenes per donar continuitat a l'argument i James Williamson.

Mentrestant, als Estats Units, Edison tambe va comencar a tenir competencia. El 12 d'octubre de 1896 William Kennedy i Laurie Dickson van abandonar els estudis Edison per fundar l'American Mutoscope Biograph Company, mes endavant coneguda com la Biograph. Aquell mateix any, Siegmund Lubin fa fundar la Lubin Studios a Filadelfia i James Stuart Blackton, Albert E. Smith i William T. "Pop" Rock es van associar per fundar la Vitagraph.^[10] Davant l'emergent competencia, Edison, que volia monopolitzar el negoci, va aconseguir el monopoli de pel*licula Kodak pels Estats Units i va denunciar a tots aquells que no utilitzaven les seves cameres i projectors mentre que els que si que les utilitzaven els exigia el pagament d'unes tarifes de llicencia d'us. Entre les que inicialment pagaven per l'us de les patents hi havia la Biograph i la Vitagraph. Les companyies que llicenciaven la patent acabaren formant la Motion Picture Patents Company (MPPC), mentre que les que es negaren a pagar foren anomenades de manera general com "independents" i havien d'aconseguir pel*licula important-la d'Europa. Edison contracta detectius privats que es presentaven durant els rodatges per verificar que els cameres no filmessin amb pel*licula Kodak per denunciar-los i va arribar a contractar una banda de gangsters comandada per Tim McKoy que apallissaria productors independents, els seus empleats i fins i tot amenacaria els espectadors que acudien a les sales de cinema dels independents.^[16] Entre els productors independents hi ha Carl Laemmle (futur fundador de la Universal), Adolph Zukor (pare de la Paramount), els germans Warner (la Warner Bros.), Marcus Loew (cofundador de la MGM) o William Fox (creador de la Fox).

El 1903 Edwin S. Porter, director principal de la companyia Edison, va avancar en la construccio del llenguatge primitiu i principi del muntatge amb pel*licules com Life of an American Fireman o The Great Train Robbery. A Porter se li atribueix l'establiment del pla com a unitat basica de l'accio cinematografica. Amb el tall i les seves combinacions posteriors, les pel*licules tindran ritme, seran mes dinamiques. Es creava una gramatica basada en el muntatge de fragments i es descobria el "mentrestant" per al cinema.^[16] A ''The Great Train Robbery'' l'accio es trasllada a diversos indrets: el robatori d'una estacio, la seva persecucio, la noia emmordassada, ... i a l'escena final hi observem un primer pla, per primera vegada, del cap dels bandits, que dispara a la camera.^[16]

De 1905 a 1910, el cinema deixa de ser artesania improvisada i esdeve una industria i un espectacle de masses. Durant aquests anys el cinema europeu esta dominat per Franca i Italia. A la vegada, gracies a les temptatives de persones com Georges Melies, el cinema deixa de ser una activitat estrictament comercial per reivindicar-se com un art.

A Franca, els germans Pathe i Leon Gaumont constituiren les productores mes importants. El director general de Pathe, Ferdinand Zecca, va perfeccionar la persecucio comica que inspiraria els Keystone Cops de Mack Sennett, mentre que l'immensament popular Max Linder va crear un personatge comic ("Max et la belle negresse", 1910) que influiria profundament en l'obra de Charlie Chaplin. Els serials de pel*licula van ser iniciats per Victorin Jasset amb la serie "Nick Carter, le roi des detectives ", produida per l'Eclair Company, pero va ser Louis Feuillade de la Gaumont qui portaria el genere a la perfeccio estetica amb els serials "Fantomas" (1913-14), "Les Vampires" (1915-16) i "Judex" (1916). Pathe i Gaumont estableixen societats filials de distribucio i de produccio a l'estranger (sobretot a Russia on Gaumont obre una filial el 1904 per competir amb Pathe, que ja hi era present). Amb l'estrena de "L'Assassinat du duc de Guise" (1908) de Charles Le Bargy i Andre Calmettes, s'inicia a Franca el moviment del "film d'art". Aquest es va formar per transferir a la pantalla obres teatrals de prestigi protagonitzades per interprets famosos. L'exit de la pel*licula va inspirar altres empreses a fer pel*licules similars, que es van coneixer amb el nom de "films d'art". Aquestes pel*licules van ser importants per a l'aparicio posterior dels llargmetratges.^[17]

No obstant aixo, cap pais no va ser mes responsable de la popularitat dels llargmetratges com Italia on es filmaren grans espectacles de genere epic o historic que obtingueren resso internacional abans del 1914. Els italians s'inspiren en la seva tradicio per posar en escena a dives com Lyda Borelli o Francesca Bertini i produir pel*licules com "Gli ultimi giorni di Pompei", en les versions de Luigi Maggi (1908) i Ernesto Pasquali (1913), "Quo Vadis" (1913) i "Cabiria" (1914). En aquestes pel*licules, d'un metratge entre 9 i 12 bobines (mes de dues hores), es mostraven grans recreacions de la Roma imperial en les que participaven milers d'extres. El super-espectacle italia va estimular que el public volgues veure llargmetratges i va influir en directors tan importants com Cecil B. DeMille, Ernst Lubitsch i especialment D.W. Griffith.^[17]

Als Estats Units, les productores independents, liderades per la IMP de Carl Laemmle, acaben instal*lant-se a California per escapar als representants de la MPPC. Aqui naixeran les principals "majors" i gracies a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) la industria de Hollywood es desenvolupara molt de pressa en detriment del cinema europeu. Els estudis contracten els actors per setmanes i durant alguns anys no es fa cap publicitat dels seus noms. De fet, en aquella epoca molts dels actors amagaven que actuaven en pel*licules, ja que era molt mal vist que els actors teatrals actuessin en els cinema, es considerava quelcom analeg a la prostitucio.^[18] No es fins al 1909 que es publiciten les primeres estrelles del cinema: Florence Lawrence, Florence Turner i Maurice Costello.

El 1908 D. W. Griffith debuta a la Biograph amb "The Adventures of Dollie". Amb Griffith, el cinema abandona la reiteracio constant en el llenguatge lineal i descobreix el muntatge alternant, es a dir, dues accions ocorren de forma simultania i finalment convergeixen. Griffith seleccionara allo que especificament vol mostrar a l'espectador i abandonara l'enquadrament unic prioritzant els primers plans pel seu poder expressiu i la seva carrega psicologica, usara els moviments de camera com la panoramica o el traveling, i intentara servir-se de la profunditat de camp. A partir d'aleshores ja podem parlar d'un llenguatge cinematografic propi.^[16] Tambe rebutjara la interpretacio de l'epoca, normalment exagerada, insistint en un estil mes subtil i convincent que faci emocionar i identificar el public amb els actors que poden observar en primer pla. Aixo fa que el public quedi embadalit davant actrius com Mary Pickford, Blanche Sweet o Lillian Gish i ajuda a la creacio de l'star system.^[16] Griffith creara dues de les obres mes influents del cinema mut: "El naixement d'una nacio" (1915), que marca l'inici dels llargmetratges als Estats Units, i "Intolerance" (1916). De la Biograph tambe surt Mack Sennett, el creador de la comedia de clatellades i el descobridor de moltes icones de la comedia muda nord-americana com Mabel Normand, Roscoe Arbuckle, Chester Conklin, Minta Durfee i Charles Chaplin. Aquest debuta el 1914 a la Keystone de Sennett amb "Making a Living", vestit amb barret de copa i un redingot; encara tardara algunes pel*licules fins que a "The Tramp" (1915) finalment quedi definitivament definit el seu personatge de Charlot. L'altre gran comic nord-america dels primers anys de 1910 es John Bunny, que treballa per a la Vitagraph. El cinema comic nord-america va tenir l'encert de crear un "patro" o model basic que va tenir una gran difusio: un ritme molt viu, un humor de l'absurd basat en l'us inadequat d'aparells i determinats gags que es repetien, com el llancament de pastissos o les persecucions. Com que en aquest moment es un cinema produit en curtmetratges, es de baix cost i es ven facilment en tots els paisos.^[19]

El cinema mut escandinau, sobretot el danes en aquest periode entre 1910 i 1920, tambe va contribuir de manera destacada a l'enriquiment del llenguatge cinematografic. Les seves caracteristiques fonamentals i que despres han pervingut son la seva tematica existencial, la presencia de tradicions i llegendes, el protagonisme de la natura i el gran realisme fotografic.^[19] El cinema a Dinamarca s'iniciara amb la fundacio de la casa Nordisk Film Kompanier el 1906. D'alla sortiran directors com Urban Gad, i mes tard August Blom o Benjamin Christensen que influirien en la creacio posterior de l'expressionisme alemany.^[19] Entre les grans estrelles de la Nordisk destaca Asta Nielsen.

A Russia, un dels cineastes mes importants d'abans de la revolucio d'octubre es Evgueny Bauer. Les seves millors realitzacions son melodrames morbids filmats en decoracions maniatiques refinades. Utilitzava ja plans-sequencies relativament llargs i desplacaments de camera virtuosos. Cal tambe destacar Paul Timan, Piotr Tchardynine o inclus Vassili Gontcharov que treu el primer llargmetratge el 1911. Finalment, a Espanya el cineasta mes internacional es Segundo de Chomon, tecnic fotografic, inventor d'efectes especials cinematografics, camera, pintor, productor i director de cinema va ser un dels pioners mes destacats dels primers anys del sete art i un autentic innovador del cinema. Entre 1902 i 1905 va filmar a Catalunya pel*licules que exploraven a fons el cinema i incorporaven coloracio o els trucatges mes sorprenents, com a El hotel electrico (1905), on els objectes cobraven vida propia.

A partir de mitjans de la decada de 1910 els Estats Units passen a ocupar una posicio preponderant en la industria cinematografica, per una banda ajudat per la Primera Guerra Mundial que afecta a Europa i per altra banda perque amb la finalitzacio de la guerra de les patents, les productores independents establertes a Los Angeles agafem molta embranzida i es beneficien de l'arribada de molts talents del vell continent. Hollywood es converteix aviat en el centre del cinema mundial: es produeix un gran augment del pressupost de les pel*licules, igual que els contractes de personal i els metratges i la complexitat de les produccions tambe augmenta. Aixo permet el ple desenvolupament del culte a les estrelles, l'anomenat "star System" que genera una gran propaganda per al cinema america. El cinema america d'aquest periode arrasa en els mercats internacionals: en acabar la guerra, el noranta per cent de cinema que es veia a Europa era fet als Estats Units.^[19] Hollywood atreu els actors i directors europeus mes importants, com Stroheim i Sternberg d'Austria, Lubitsch d'Alemanya, o Mauritz Stiller i Greta Garbo de Suecia, o el mateix Chaplin, d'Anglaterra. Els grans directors americans son D. W. Griffith ("Way Down East" (1920) o "Orphans of the Storm" (1921)), Cecil B. DeMille (The Ten Commandments (1923)), i King Vidor, que realitzara dues de les pel*licules mes recordades del cinema mut: "La gran desfilada" el 1925 i "The Crowd" el 1928.

Es l'epoca dels grans tres grans actors del cinema comic: Charles Chaplin, Buster Keaton i Harold Lloyd. Chaplin roda grans pel*licules com "A Dog's Life" (1918), "Shoulder Arms" (1918), "The Kid" (1921) "The Pilgrim" (1923) o "La quimera de l'or" (1925). Keaton fa "El maquinista de la General" (1926) i "The Cameraman" (1928) i de Lloyd es pot destacar sobretot "Grandma's Boy" (1922) i "Safety Last!" (1923). El western assoleix la seva estructura definitiva amb directors com William S. Hart, Frank Borzage o Fred Niblo i obres com "The Iron Horse" (1924) i "3 Bad Men" (1926) de John Ford o "The Covered Wagon" (1923) de James Cruze. En el cinema d'aventures sobresurt Douglas Fairbanks amb titols com "The Three Musketeers" (1921) o "El lladre de Bagdad" (1924) i els galants de l'epoca son John Barrymore, Rodolfo Valentino amb pel*licules com "The Sheik" (1921) o "Sang i arena" (1922), i John Gilbert.

A Alemanya, el corrent expressionista llancat per "El gabinet del Dr. Caligari", de Robert Wiene (1920) o per "De l'alba a mitjanit", de Karlheinz Martin (1920), tindra una gran influencia a l'estranger, pero s'oposa a les tendencies realistes de la produccio nacional. Fritz Lang roda "El Doctor Mabuse" (1922).

A Franca, Abel Gance marca un gir amb el seu "Napoleon" i les pel*licules s'intel*lectualitzen, influenciats per Louis Delluc, privilegiant en la seva estetica la plastica de la imatge i el ritme, i aprofundint la psicologia dels personatges, sobretot a Germaine Dulac i Jean Epstein ("L'Auberge rouge", 1923). Aquest corrent sera anomenat impressionista, per oposar-lo a l'expressionisme alemany. Tambe "Koenigsmark" dirigida per Leonce Perret el 1923 sera una pel*licula que marcara aquesta epoca.

A l'URSS, els directors, majoritariament favorables a la ideologia dels bolxevics, desitgen promoure un cinema revolucionari, que, a traves de les seves recerques sobre el muntatge, col*loqui l'individu com a element motor d'una gran historia col*lectiva, com ara "El cuirassat Potemkin", de Sergei Eisenstein (1925). Aquesta <> del muntatge es precursor de la <> surrealista que arribara a Europa amb pel*licules com Un chien andalou de Luis Bunuel (1928) o Zero en conducta de Jean Vigo, (1932). Els surrealistes volen abolir els limits de la narracio.

Es considera que la primera projeccio cinematografica a Catalunya es realitza amb un Cinematograf Lumiere el 10 de desembre de 1896 a la casa fotografica Napoleon d'Antonio i Emilio Fernandez de la Rambla de Barcelona.^[20] Tot i aixo, el 2 de maig de l'any anterior ja s'havia presentat el Kinetoscopi d'Edison, en una barraca anomenada "Salonet Edison" a la placa Catalunya. Al voltant d'aquestes dates, altres invents relacionats amb el que seria el cinema van ser presentats, com ara ll'animatograf de Robert William Paul o el Metensmograf.^[20]

Fructuos Gelabert, cineasta i inventor, va fabricar la serva propia maquina per filmar i reproduir imatges^[21] i va fer les primeres filmacions a Catalunya. Gelabert es considerat com el fundador de la cinematografia catalana i espanyola. Despres de fer alguns documentals, Gelabert filma el 1987 la primera pel*licula argumental de ficcio espanyola, "Baralla en un cafe".^[22] Mes tard va fundar la productora Films Barcelona, adaptant obres teatrals com Terra Baixa (1907) i Maria Rosa (1908). Albert Marro i Fornelio^[23] i Ricardo de Banos^[24] son uns altres pioners catalans que van fundar Hispano Films i amb la qual van fer adaptacions de la literatura, com "Don Juan Tenorio" (1908), "Don Joan de Serrallonga" (1910), "Justicia del rey Felipe II" (1910) o "Don Pedro el Cruel" (1912),^[25] i tambe actualitats, seguint aixi les experiencies italianes del cinema artistic. A partir del 1908, el que al principi havia estat un simple entreteniment es comenca a convertir en un espectacle popular d'exit entre tots els publics.. Intervenen els poders factics, atemorits per les seves repercussions, i apareix la censura a diferents nivells. Els cineastes donen a la gent el que li agrada i que normalment procedeix del teatre i la literatura, melodrames, comedies i sarsueles. Fructuos Gelabert enlluerna amb titols com "Corazon de madre" (1908) i "Amor que mata" (1908).^[26] El 1914 Barcelona era el centre de la industria cinematografica estatal, tant en produccio com en distribucio, i una de les ciutats del mon amb mes sales d'exhibicio, 140, nomes darrere de Nova York i Paris. Amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, el cinema es desplaca a Madrid i Valencia i a Catalunya va caure en la dispersio i la manca de recursos. Adria Gual, crea el 1914 la casa Barcinografo amb la qual produeix adaptacions de classics com "El alcalde de Zalamea"^[27] o "La gitanilla" (ambdues del 1914). La Primera Guerra Mundial va col*lapsar la industria cinematografica europea perque va interrompre la importacio i exportacio de pel*licules,^[28] i despres el cinema catala -i tambe l'espanyol- copia les tendencies que funcionen arreu del mon. Cintes comiques, serials, melodrames, historiques... fins i tot pornografiques, pel rei Alfons XIII, tractant en tot cas de guanyar diners oferint el mateix que fa guanyar diners a les pel*licules estrangeres. Amb Mirador, un setmanari de literatura, art i politica, Guillermo Diaz-Plaja i Josep Palau funden van crear el primer cine club de l'Estat Espanyol amb el mateix nom.^[29] Santiago Rusinol en presideix un altre. El mateix 1928 va apareixer tambe el Manifest avantguardista sobre el cine, del grup L'amic de les arts, en el qual hi havia Salvador Dali i Sebastia Gasch.^[30] L'estat fins a la Segona republica nomes havia legislat en seguretat de locals i per establir la censura; l'arribada de la Republica nomes suposa l'establiment d'un 7,5% d'impost de cinematografia, no mostrant realment cap mes interes pel cinema.^[31]

A l'esplendor dels primers anys, quan Barcelona es la capital del cinema espanyol, li segueix un trasbals amb l'arribada del so, i els seus costos d'implantacio, seguit de les arribades de la Segona Republica i el franquisme, uns fets que suposaran una davallada cada cop mes pronunciada de les possibilitats de la industria del cinema a Catalunya i, sobretot, en catala. El sonor -i els primers estudis de rodatge- va comencar a Barcelona: El gener de 1929 es va estrenar el film d'Amich " Les caramelles", sonoritzada amb el sistema Parlophon, com The Jazz Singer, mitjancant discs sincronitzats. Pero no content el director amb aquest procediment i els seus resultats, grava la canco El noi de la mare, cantada per Raquel Meller, ara amb el sistema america Western Electric, amb que son equipats alguns cinemes de Barcelona, on s'estrena la cinta de Meller. A finals del mateix any, s'estrenen els migmetratges "La Espana de hoy" i "Cataluna", sonoritzades amb el sistema Filmofono, adaptacio del Tobis-Klangfilm alemany.^[32]

En el dialegs, els texts dels actors eren escrits sobre <>, que apareixien la majoria del temps sobre tota la imatge, durant o despres d'haver-los vist parlar. Tanmateix, molt aviat, es van fer proves de sonoritzacio. En principi per la gravacio del so sobre un suport separat, rotlles de cera, disc, o segona pel*licula impressionada per un procediment fotoelectric. Pero cada vegada, la dificultat mes gran era la sincronitzacio amb la imatge i l'amplificacio encara a les beceroles. El procediment que va posar fi a aquests tempteigs va ser la gravacio optica del so directament sobre la mateixa pel*licula.

Fins i tot alguns directors com Leonce Perret a Franca ja havien tingut la idea d'acompanyar una pel*licula amb musica, pero va ser la firma dels germans Warner que llancara la primera pel*licula parlant, amb "Don Juan" (1926) on s'ha afegit simplement una musica a la imatge, despres amb "The Jazz Singer" (1927). Tot i que la historia del cinema estableix aquesta pel*licula com la primera parlada, alguns curts Vitaphone eren ja parlats; pel que fa a "The Jazz Singer", a part dels passatges musicals, nomes es parlada en algunes petites repliques d'Al Jolson cap a final de la pel*licula.

Aquestes dues pel*licules d'Alan Crosland refereixen exit i benefici, assegurant la supremacia del cinema estatunidenc, i devaluen radicalment les pel*licules mudes fins llavors admirades. L'arribada del so sera, desgraciadament, fatal pels actors muts, a excepcio d'alguns com a Chaplin, Laurel i Hardy i els Germans Marx.

En el mon dels actors es va produir un panic davant el temor de no poder superar les "proves de veu".^[33] Algunes de les figures mes representatives de l'epoca muda es van quedar en el cami. Es pot esmentar a John Gilbert, Pola Negri, Louise Brooks, Mary Pickford, Clara Bow, Nita Naldi, Mae Murray, Norma Talmadge, Lou Tellegen i John Browers (aquests dos darrers es van suicidar; el primer clavant-se unes tisores al cor i el segon ofegat a la platja).^[33] Com passa amb tota nova invencio, el cinema sonor anava a tenir defensors i detractors. Entre aquests ultims, destaca Chaplin. La revolucio del cinema sonor deixa Charlie Chaplin perplex, no perque s'havia convertit en una icona del cinema mut, aquesta consideracio no te sentit encara, sino perque els fonaments del joc humoristic del seu personatge de vagabund Charlot provenen de gags visuals seguits de situacions poetiques. El so es introduit en forma d'efectes a "City Lights" (1931); el 1936 a "Modern Times", una escena de ball improvisada en un show molt sorprenent fet apareixer paraules inintel*ligibles pronunciades sobre la musica, com si el seu personatge aprengues a parlar; finalment, a mes d'una colpidora semblanca fisica, el discurs vibrant de "The Great Dictator" al final de la pel*licula, estrenada el 1940, immortalitza la veu de l'actor en una crida vibrant al pacifisme i a la reconciliacio dels pobles, esperanca punyent llancada a la cara de la realitat d'aquest decenni.

Diversos cineastes han retut homenatge a les comedies de l'era muda, entre ells es poden destacar Orson Welles amb "Too Much Johnson" (1938), Jacques Tati amb "Les vacances del Sr. Hulot" (1953), i Mel Brooks amb "L'ultima Bogeria" (1976), un llargmetratge en color, pero gairebe completament mut, l'unica replica <> es un <> pronunciat pel mim Marcel Marceau, que no apareix a la pel*licula mes que per a aquesta replica. Tambe es poden destacar la pel*licula del director taiwanes Hou Hsiao Hsien "Three Times" (2005) que en el seu primer terc es muda amb intertitols i "Blancaneu" (2012) de Pablo Berger.