Postres

Les postres^[1] o darreries^[2] o el llevant de taula^[3][4] o fi de taula (en catala medieval) son, a la nostra cultura, una peca de fruita o un dolc que es menja per a acabar un dinar o un sopar. Aquests dos apats solen constar d'un primer plat (tipicament amanida, verdura, sopa o hidrats de carboni en forma d'arros, pasta, etc.), un segon plat (tipicament amb tall o proteina amb un acompanyament) i les darreries.

Despres de les postres, en un apat molt complet, es pot beure un cafe, que pot anar acompanyat d'alguna galeta o pasteta, i despres encara hom podria prendre un digestiu, normalment un licor fort per a "tancar l'estomac". Abans del primer plat hom pot haver pres un aperitiu.

El mot darreries, que fa una referencia evident al darrer plat d'un apat,^[5][6] es un mot patrimonial de la nostra llengua tant com llevant de taula, els quals foren reivindicats per Pompeu Fabra i Joan Coromines per tal de substituir el castellanisme postres,^[7][8] malgrat que avui dia han reculat en la llengua en favor de la paraula postres, que prove del castella postre. Aixi mateix, hi ha institucions com ara la Universitat de les Illes Balears que encara recomanen l'us preferent de darreries en lloc de postres.^[9] En altres llengues, com l'italia o l'angles, es fa servir la paraula francesa dessert, que ve de desservir, o sigui de desparar taula.

El costum de menjar fruita fresca o seca al final d'un apat es molt antiga, pero es va perdre a les classes mes pobres durant l'edat mitjana.

Francesc Eiximenis escriu que, a l'Edat Mitjana "les classes mes pobres s'alimentaven de pa d'ordi, cebes, alls, cansalada i aigua", sense darreries, per tant; les classes mitjanes tampoc es podien en principi permetre menjar fruita, i els seus apats consistien en un sol plat "cuinat de carn o peix amb llegums", mentre que les classes "privilegiades", a part del seu primer i segon plat amb carn a l'ast, olla i salses, no tenien encara res anomenat postres pero "comencaven l'apat amb fruita i l'acabaven amb fruites (naturals, confitades o fruits secs), formatges, mel i mato, bunyols, torrons, massapans i cremes. Si l'apat era de cerimonia servien neules. Al Llibre dels feits d'armes de Catalunya (1673-75), atribuit a Bernat Boades es parla d'unes darreries salades: Li'n fae un solemnial banquet, e per darreries li'n fae traure una gran plata d'oliues de Maylorques.

El fet d'afegir un dolc (un pastis, per exemple) i dir-ne darreries no va comencar a estendre's almenys a les classes mitjanes fins al segle xix. En aquesta epoca hi comenca a haver una certa industria del sucre i els pastissos podien per primer cop ser abordables per a les classes mitjanes. D'altra banda, en aquests temps es posa de moda un tipus de cuina burgesa, nomes accessible a aristocrates i alta burgesia, molt carregada d'ingredients cars, salses i massa abundant, a la qual no podien mancar-hi postres molt riques i elaborades.

En la cultura dels Paisos Catalans, les postres solen constar d'una peca de fruita o de fruita preparada, per exemple, variada i tallada (macedonia) o tallada i macerada amb sucre i algun altre ingredient com la canyella, el vi, el suc de taronja, etc. Tambe pot ser fruita seca (postres de music) o anar acompanyada de formatge (tipicament el raim, les peres o les pomes). Si no, unes altres postres habituals poden ser el gelat o preparacions lacties dolces que es mengen amb cullera (postres de cullera), com la crema catalana, el flam, el iogurt, etc.

Tambe poden haver-hi pastissos, coques o tortells, tradicionalment els diumenges, dies especials o de festa; que molt sovint es mengen de fet despres de la fruita i no en comptes d'aquesta. Les galetes, magdalenes, els xurros, torrons, o el pa amb oli, sal i xocolata o el pa amb vi i sucre, etc., no necessariament es consideren sempre postres propiament dites, sino que poden servir d'esmorzar o de berenar, o simplement com a llaminadures per a menjar entre hores, potser per a acompanyar un cafe o una xocolata desfeta. El pa amb oli, sal i xocolata o el pa amb vi i sucre son o tradicionalment han sigut molt populars per l'hora del berenar als Paisos Catalans, i el primer s'ha recuperat com a darreries a molts restaurants moderns.

Els coberts per a postres, cullera o forquilla, son mes petits que els dels plats principals (es a dir, el primer i el segon plat).

En canvi, en altres cultures les darreries les formen unicament els pastissos i les pastes de pastisseria i en d'altres de diferents les postres son formades per una beguda, per exemple un suc de fruita o una infusio dolca i freda. A alguns paisos asiatics, per exemple, a la Xina, les postres no existeixen, tot i que si que es mengen pastissos en ocasions especials. A Europa actualment solem associar les postres amb alguna cosa dolca, pero no sempre ha estat aixi, a l'edat mitjana era habitual que hi hagues, per exemple, pollastre, o altres productes salats.

A la mediterrania en general la fruita son les darreries mes habituals. Als paisos anglosaxons distingeixen entre dessert i pudding, sent el primer unes postres de fruita i el segon terme unes postres dolces. A Franca les darreries poden ser pa amb formatge.

Viccionari