Partit Baas

Va apareixer inicialment com a moviment nacionalista arab el 1932 de la ma dels pensadors sirians Michel Aflaq (cristia) i Salah Bitar, amb el nom de Partit del Ressorgiment Arab. El 1940 es va fusionar amb el Partit Socialista Siria, dirigit per Akram al-Hawrani. D'aleshores fins a la seva constitucio com a partit es va fer fort entre els marxistes sirians i en l'exercit iraquia. Va celebrar el seu primer congres el 7 d'abril de 1947 a Damasc i va estendre la seva accio a Jordania, Liban, Libia i Aden.

• Akram al-Haurani
• Salah ad-Din al-Bitar
• Zaki al-Arsuzi

Despres del cop d'estat de 1954 que va enderrocar el dictador siria Adib al-Shishakli i instaura la democracia a Siria, el Baas ja era un partit forca organitzat i amb suport popular, aixi com d'intel*lectuals i de la petita burgesia, pero topa amb rivals com el Partit Comunista Siria i el Partit Social Nacionalista Siria, oposat al nacionalisme arab i pro-occidental. Participa en el govern siria des del 1955 i es va enfortir malgrat els enfrontaments interns. Fou un dels artifexs de la creacio el 1958 de la Republica Arab Unida, que fusionava Egipte i Siria, i assolia una de les fites del panarabisme.

L'agost de 1959 va celebrar un congres que, en concordanca amb les opinions d'Aflaq, va aprovar la seva liquidacio dins la Unio Socialista Arab. Aquesta decisio no va ser acceptada per tots els membres del partit, de manera que es va celebrar un quart congres i van fer marxa enrere. Mentrestant, un petit grup de funcionaris baasistes sirians estacionats a Egipte consideraren que la posicio del partit en la RAU era feble i que aquesta era fragil. Decidiren aleshores formar un comite militar secret format pel tinent coronel Muhammad 'Umran, els majors Salah Jadid i Ahmad al-Mir i els capitans Hafez al-Assad i 'Abd al-Karim al-Jundi.

Les diferencies amb Gamal Abdel Nasser s'accentuaren el 1959 i finalment la RAU es va dissoldre el 1961 despres d'un cop d'estat a Damasc. Setze destacats politics van signar una declaracio de suport al cop d'Estat, entre ells el-Hurani i al-Bitar-(encara que aquest ultims aviat es va retractar de la seva signatura). El partit estava en crisi: la secessio va ser molt controvertida entre els sirians en general i mes impopular entre els nacionalistes radicals que formaven el Ba'as. Una gran part dels membres de l'esquerra crearen com a protesta la Vanguardia Socialista Unificada, que va obtenir un suport considerable. El lideratge al voltant d'Aflaq va ser fortament contestat per la seva tebia oposicio a la separacio. Al-Hawrani, ara un adversari decidit de la reunificacio, deixa el Ba'at i tornar a refundar el Partit Arab Socialista.

En el Cinque Congres Nacional celebrat a Homs el 1962 es produi una pugna entre les dues faccions enfrontades del partit: la socialista radical, encapcalada per Akram al-Hawrani, que fou exclos del Congres, i la nacionalista, dirigida per Michel Aflak. S'assoli un compromis amb els elements pronasseristes i el Moviment Nacionalista Arab de caa a una unitat d'accio. Pero, mentrestant, el comite militar secret preparava un cop d'estat per a comencaments de 1963.

El febrer de 1963 els baasistes iraquians organitzaren un violent cop d'estat contra el president Abd al-Karim Qasim, que tenia el suport dels comunistes, i aconseguiren el poder. Aprofitant l'avinentesa, el 8 de marc el comite militar del partit a Siria va convencer els elements nasseristes i alguns independents a fer causa comuna per a donar un cop d'estat militar. Un Consell del Comandament Revolucionari Nacional va prendre el control i s'assignara per a si el poder legislatiu, alhora que designa Salah al-Din al-Bitar com a cap d'un govern de "front nacional". El Ba'at participa en aquest govern juntament amb el Moviment Nacionalista Arab, el Front Unit Arab i el Moviment d'Unitat Socialista.

Els baasistes iraquians instal*laren al poder Abdul Salam Arif, qui a poc a poc se'n va distanciar. Alhora, en el Sise Congres Nacional de 1963 s'hi imposa la faccio mes esquerrana que intenta imposar una linia d'esquerra dura, que demana la planificacio economica i el control dels mitjans de produccio. Aixo provocaria el distanciament d'Aflaq, qui restara en una posicio decorativa en la direccio del partit. A finals de novembre de 1963 Aref, amb suport d'elements militars, va fer fora del seu govern als ministres del Partit Baasista. Simultaniament, el govern siria elimina els nasseristes del govern. A poc a poc, les dues branques del partit s'anaren distanciant.

El 23 de febrer de 1966 la faccio baasista dretana radical dirigida pel cap d'estat major, Salah Jadid, va dur a terme un sagnant cop d'estat i va enderrocar el Govern de Siria. Gamal Abdel Nasser va enviar un telegrama avisant, ja tard, al secretari del consell presidencials, Nasim Al Safarjalani. El cop d'estat sorgi de la rivalitat entre dues faccions rivals, la regionalista (qutri) de Jadid, que volia promoure la Gran Siria, i la nacionalista panarab (qawmi), que es trobava al poder. Molts liders baasistes foren condemnats a mort en contumacia per un tribunal militar dirigit pel futur ministre de defensa Mustafa Tlass i el futur vicepresident Abdul Halim Khaddam com a fiscal. La majoria aconseguiren escapar cap a Beirut.

L'ala extremista de Salah Jadid va prendre el poder en la linia mes radical del partit. Si be no tenia partidaris entre la linia d'extrema esquerra que es va imposar en el Sise Congres del Partit, molts es desplacaren ideologicament i s'adaptaren a la nova situacio, purgant del partit als seus fundadors, Aflaq i al-Bitar.

El Ba'as siria i el Ba'as iraquia ja eren de fet dos partits separats, cadascun amb el seu propi comandament nacional per tal d'expandir el seu ideari entre el mon arab. Tanmateix, a Siria el Comandament Regional era el centre real del poder al partit, i els membres del Comandament Nacional hi tenien una posicio honoraria, sovint desti dels membres que deixaven la direccio efectiva.

• Amin al-Hafiz
• Salah Jadid
• Nureddin al-Atassi
• Hafez al-Assad

Tot i la situacio, el Ba'as siria era dividit en dues faccions: la "progressista", encapcalada pel president i secretari Regional Nureddin al-Atassi, que donava prioritat a la influencia marxista pero estava estretament vinculat a les forces de seguretat de vicesecretari Salah Jadid, home fort del pais des de 1966. Aquesta faccio es va preocupar de dur a terme la "transformacio socialista" a Siria, i ordena la nacionalitzacio a gran escala dels actius economics i una reforma agraria. Tambe tenia un enfocament radical en politica exterior, i va condemnar als regims arabs reaccionaris mentre predicava la "guerra popular" contra Israel, la qual cosa provoca l'aillament virtual de Siria, fins i tot dins el mon arab.

L'altra faccio, que va arribar a controlar les forces armades, era encapcalada pel ministre de Defensa, Hafez al-Assad. Va adoptar una linia politica mes pragmatica, considerant la reconciliacio amb els estats arabs conservadors, especialment Egipte i Arabia Saudita, com a essencial per a la posicio estrategica de Siria, independentment del seu color politic. Tambe va fer una crida per a revertir algunes de les mesures economiques socialistes i a permetre un paper limitat als partits politics no baasistes en l'estat i la societat.

Ambdues faccions es mantenien al poder en una mena de coalicio precaria, sobretot despres de la derrota a la Guerra dels Sis Dies amb Israel (1967). Les tensions augmentaren i la faccio d'Assad reforca el seu control sobre els militars. Des de finals de 1968 comenca a desmantellar les xarxes de suport a Salah Jadid. Finalment, el novembre de 1970 Hafez al-Assad va donar un cop d'estat i empresona Jadid i al-Atassi. va dur a terme un rapid projecte de creacio d'institucions, va reobrir el parlament i adopta una constitucio definitiva per al pais.

El Partit Ba'as va esdevenir una xarxa de clientelisme estretament entrellacada amb la burocracia, i aviat era practicament indistingible de la de l'estat, mentre que el nombre de membres del partit es va incrementar en mes d'un milio. Pero alhora el partit va perdre la seva independencia de l'Estat, i va esdevenir una eina del regim d'Assad, que la base del qual eren les forces de seguretat. Altres partits socialistes que van acceptar l'orientacio basica del regim se'ls va permetre actuar, i el 1972 es va crear el Front Nacional Progressista com a coalicio d'aquests partits legals, pero, on nomes podien actuar com a socis menors del Ba'ath, amb molt poc espai per a l'organitzacio independent.

Hafez al-Assad, un dels liders que ha governat mes temps en un estat arab, es va mantenir com a president de Siria fins a la seva mort el 2000, i fou succeit pel seu fill, Baixar al-Assad, com a president i com a secretari Regional i Nacional del partit. Des d'aleshores, el partit ha experimentat un cert relleu generacional, aixi com una reorientacio ideologica discreta amb disminucio de l'emfasi en la planificacio socialista de l'economia, pero no s'han produit canvis significatius en la seva relacio amb l'estat i el poder.

Baixar al-Assad va abandonar Siria el 8 de desembre de 2024 amb la seva familia en direccio a Moscou en ser derrotat en la Guerra Civil siriana^[1] quan els rebels estaven a punt de prendre Damasc.^[2] i el partit fou dissolt el 29 de gener de 2024.^[3]

A l'Iraq, el partit Ba'ath era format per civils i no tenia un fort suport entre els militars. El partit va tenir poc impacte social i es va dividir en diverses faccions, despres de 1958 i novament el 1966. Un informe intern donava per fet que eren conscients que no tenien un fort suport popular, pero que creien que si reforcaven l'aparell del partit podien aconseguir el poder.

Els baasistes van arribar al poder en el cop d'estat de febrer de 1963, quan Abd al-Salam Arif va esdevenir president. Pero el partit va quedar desacreditat per la interferencia de la direccio historica al voltant d'Aflaq i les disputes entre els moderats i els extremistes, que van culminar en un intent de cop d'estat el novembre de 1963. Aixo ho van aprofitar per a expulsar del govern els membres desafectes del partit el novembre de 1963. Els oficials militars baasistes moderats inicialment tenien alguna influencia, pero foren apartats gradualment durant els mesos seguents.

El juliol de 1968, un sagnant cop d'estat encapcalat pel general Ahmad Hassan al-Bakr, Saddam Hussein i Salah Omar Al-Ali instal*la novament el Partit Baas en el poder. Pero continuaren les lluites internes al partit i el govern va fer purga periodicament dels membres dissidents. Saddam Hussein esdevingue l'home fort del partit i va utilitzar la seva creixent influencia per desplacar al-Bakr el 1979 i va governar l'Iraq fins al 2003.

Encara que gairebe cap dels dirigents baasistes no tenia antecedents militars, Hussein va canviar radicalment el partit i va esdevenir una forca militaritzada, de tal manera que els seus membres mes prominents apareixien amb frequencia amb uniforme militar.