El terme llast en general designa cossos pesants que s'utilitzen per llastar/carregar un element (vaixell, globus, dirigible, submarinista, etc.), per tal de moure el centre de gravetat, variar la flotabilitat, l'empenyiment cap amunt dins un fluid o augmentar la massa (inercia o pes) de tot un conjunt.[1]
Barca bretona carregant llast a la platja, a principis del seglexix.
Per a les embarcacions petites, el llast es el conjunt de material que es guarda a la part inferior del buc o que forma part de la quilla
En vaixells de grans dimensions, el llast proporciona l'estabilitat i/o la caiguda necessaria per obtenir una immersio suficient de l'helix i millors qualitats nautiques. En el passat, els vaixells alts es llastaven amb sorra i/o pedres. Els vaixells actuals utilitzen aigua de mar injectada en tancs independents allotjats, entre altres llocs, al doble buc quan existeix, sistema anomenat de llast d'aigua. Es diu queun vaixell de carrega navega en llast quan no te carrega a bord i esta carregat amb llast d'aigua.[1]
Hi ha dos tipus de llast per embarcacions:
Llast intern
En vaixells de carrega a vela es feia amb pedres, ferrocolat o Cagaferro (residu de forn molt dens) o fins i tot barrils d'aigua que substituien i /o completaven el pes de la carrega. Alguns grans vaixells de carrega d'acer del final de l'era de la vela, pero, estaven equipats amb tancs profunds, diposits d'aigua integrats al fons de la bodega i que permetien la navegacio pel llast sense la tediosa tasca de transportar pedres.
Llast extern
L'usuari d'un catamara en rapel amb trapezi i arnes.Va apareixer en velers de treball relativament petits (cutters i goletes, velers de pesca rapida) que son els avantpassats directes dels iots de vela.
Alguns Cuters du Havre (Cf Jolie Brise), coneguts com les orenetes del Canal, van guanyar regates, fent servir llast extern.
El llast extern baixava el centre de gravetat del vaixell i va augmentava el seu parell de redrecament, cosa que permetia portar mes velam, pero imposava esforcos significatius al buc, especialment si s'instal*lava al final d'una aleta profunda a la quilla.
Un dels primers velers que va demostrar espectacularment els avantatges del llast extern va ser el veler frances Velox, construit a Le Havre per les drassanes Augustin Normand.[2]
A finals del seglexix i principis del seglexx, els arquitectes navals van comencar a fer, nombrosos experiments sobre els merits comparatius de rendiment dels dos metodes de llast per a iots (sobretot a traves de la Copa America). L'escola anglesa afavoria els vaixells estrets amb llast profund i els de l'escola americana els vaixells amb ample manega, estabilitzats per la seva forma i una contribucio de llast intern (de vegades mobil), sobrenomenats "bacins de barber". El pintor Gustave Caillebotte, tambe navegant i dissenyador dels velers que va participar en aquestes regates, va provar les dues formules durant molt de temps abans de preferir el llast extern perfilat en una aleta profunda.[3]
Una campana de busseig tambe fa servir algun tipus de llast per enfonsar-se dins l'aigua, ja sigui el pes de la propia campana o un llast addicional com es veu a la imatge. De fet es tracta d'una cambra rigida que s'utilitza per a transportar els bussejadors des de la superficie fins a certa profunditat i tornar a l'aigua oberta, generalment amb la finalitat de realitzar treballs submarins.[4] Va ser un dels primers tipus d'equips per al treball i l'exploracio submarins. Aristotil va descriure el seu us per primera vegada al segleivaC.[5][6] sent emprada tambe despres del setge de Cadaques l'any 1655 com ens relata el "Journal des Scavants" de l'any 1678.[7]
Les campanes de busseig se solen suspendre mitjancant un cable i s'eleven i baixen amb un cabrestant des d'una plataforma de suport superficial. A diferencia d'un submergible, la campana de busseig no esta dissenyada per moure's sota el control dels seus ocupants, ni per funcionar independentment del seu sistema de llancament i recuperacio. Els tipus mes habituals son la campana humida de fons obert i la campana tancada, que poden mantenir una pressio interna superior a l'ambient exterior. En temps de Carles V es va fer servir una campana del primer tipus "campana humida".[8]
En el busseig, la pesca submarina i l'apnea, els bussejadors solen estar obligats a portar llast per poder submergir-se adequadament.[1] La naturalesa de la flotabilitatdel cos huma associada a la del neopre del vestit de neopre tendeix a mantenir la superficie individual. El llast, format generalment per peses, un cinturo de peses o un arnes de peses, ha de ser suficient perque el bussejador pugui submergir-se sense dificultats o mantenir una parada de descompressio a uns 3 metres sense esforc. Per tant, cal adaptar els equips: el gruix del vestit de neopre (hivern / estiu), el pes del bloc (acer, alumini) i la densitat de l'aigua.[9]
El pes es variable en funcio de molts factors, com ara l'equip del bussejador, el gruix del vestit, el volum i el tipus del bloc de busseig, la densitat corporal, la salinitat de l'aigua, el nivell d'experiencia, etc. Pot variar de 0 (per a un bussejador sense vestit de neopre) a 12 o 15 .
Un exercici tipic per determinar el llast necessari per als bussejadors es, al final d'una immersio, romandre a la superficie amb la BC buida. El nivell de l'aigua hauria d'arribar a la meitat de la mascara. Per tal d'ajustar el seu pes, es necessari, amb l'ajut d'un altre bussejador, afegir o eliminar gradualment peses per afinar la flotabilitat.
Generalment, els cacadors subaquatics i els apneistes ajusten el llast per obtenir una flotabilitat neutra a la profunditat mitjana a la qual operen, sabent que per raons de seguretat generalment no es recomana que tinguin massa pes.
Es tracta de cinturons d'aproximadament 5 cm d' ample que es fixen mitjancant un sistema de subjeccio rapida al voltant de la cintura. Col*locant i traient les peses a voluntat. Aquest tipus de cinturo es pot equipar amb petites butxaques, com ara cinturons de cartutx, on s'allotgen els ploms;
D'utilitzacio mes flexible es col*loquen a les butxaques previstes a aquest efecte, de l'armilla d'estabilitzacio. Un sistema de tancament de velcro permet treure'ls rapidament;
Es fixen en polseres al voltant dels turmells i ajuden a mantenir una posicio horitzontal. S'utilitzen poc perque cansen d'utilitzar-los a puntades de peu, que es un factor que augmenta el consum d'oxigen. Els bussejadors de vestits secs els utilitzen per mantenir un ajust neutre del cos;
Arnes de pesca submarina artesanalUtilitzat cada vegada amb mes frequencia per a la pesca submarina, consisteix generalment en dos pesos ventrals i una placa de plom dorsal que permet distribuir millor el llast i alleujar aixi els ronyons;
Si el llast es massa pesant, el bussejador tendira a enfonsar-se i no necessariament tindra el temps necessari per realitzar correctament les seves maniobres d'equilibri. Llavors s'arrisca a un accident barotraumatic.
Si el llast es massa important, el bussejador haura d'esforcar-se mes per mantenir-se per sobre del fons i moure's, corre el risc de consumir mes aire i, per tant, de quedar-se sense ell al final de la immersio, i tambe esta a merce de tenir hipercapnia
A part dels riscos esmentats anteriorment, augmentats per la proximitat a la superficie i una major variacio de la pressio, el bussejador tambe pot, en cas de deficit de llast, no mantenir les parades de descompressio i, per tant, arriscar-se un accident de descompressio a causa d'un ascens massa rapid.
En cas que es produeixi un accident sota l'aigua durant un submarinisme, si el company no aconsegueix aixecar la seva victima i l'allibera del cinturo (o del sistema de pes), els dos bussejadors s'arrisquen a ser arrossegats cap a la superficie sense poder per controlar la seva velocitat de pujada. Es per aixo que, en qualsevol altre cas, no s'ha d'eliminar un llast per la part inferior, en cas contrari hi ha el risc d'alcar un globus.
D'altra banda, els apneistes poden deixar caure el llast o el d'un company en dificultats sense la mes minima vacil*lacio.
