Manuel de Falla y Matheu

Falla va naixer en el si d'una familia benestant dedicada al negoci de consignataris de naus, que llavors vivien els ultims anys de la seva esplendor economica, previs a l'enfonsament de les ultimes restes de l'imperi colonial espanyol, que els arrossegaria a la decadencia. Son pare, Jose Maria de Falla Franco, era d'origen valencia, mentre que sa mare, Maria Jesus Matheu i Zabala, era catalana d'origen. Dels cinc fills del matrimoni nomes tres van atenyer l'edat adulta: Manuel, German i Maria del Carmen. Sera la seva germana, tambe soltera com el compositor, la fidel companya de Falla en els seus ultims anys de vida.

Falla neix a Cadis, l'ultim raco de l'Europa occidental, davant de les costes africanes. No obstant aixo, la familia Falla va tenir un bon contacte amb la tradicio musical europea, en primer lloc, a traves del conreu familiar de la musica, interpretant els obligats repertoris operistics i de musica de salo; i, en segon lloc, l'acces any rere any a l'obra de Haydn Les set ultimes paraules de Crist a la creu, encarregada per una confraria de Cadis al compositor austriac l'any 1785 i que es representava a la Catedral cada Setmana Santa.

Va rebre les primeres llicons musicals de la seva mare, una excel*lent pianista que no va dubtar a posar-lo en mans dels millors professors de Cadis: Alejandro Odero i Enrique Broca, comptant tambe amb el suport i l'ale del meloman gadita Salvador de Viniegra. De la seva adolescencia son les primeres obres de cambra en les quals s'aprecia una notable instrumentacio i la influencia de Wagner i Gounod. A 15 anys ja mostra alguns trets de la seua personalitat: somniador, sensible i amb una feble salut.

Tot i que Falla ja havia fet alguns viatges a Sevilla i Madrid amb la seva familia, cosa que li va proporcionar el contacte amb representacions musicals, es l'any 1898 quan la familia al complet, a causa de problemes economics, es trasllada a viure a Madrid. Als 20 anys era un pianista prometedor, que ja havia compost diferents peces per tal de proveir-se d'un repertori propi, ates que en aquella epoca no es concebia un pianista que no interpretara obres originals. De complexio debil, va ser rebutjat per al servei militar, i tardanament va matricular-se al Conservatori en matricula lliure, perque resultava massa major per alternar amb els alumnes comuns. L'excel*lent pianista Jose Trago, professor del Conservatori, va adonar-se de les excel*lents capacitats del gadita i va ser un important suport per al jove pianista que, a banda, comencava a mostrar interes per la composicio.

El panorama musical madrileny no deixava massa lloc per la creacio fora del camp habitual de la sarsuela, i Manuel de Falla, com tots els seus col*legues, va dedicar-s'hi, produint les seues primeres obres; entre 1899 i 1905 va compondre cinc sarsueles. A El corneta de ordenes, van seguir-li La cruz de Malta, Limosna de Amor i La casa de Tocame Roque, pero cap d'elles es va arribar a estrenar. Les dues primeres les va compondre en col*laboracio amb Amadeu Vives. Posteriorment Falla repudiaria aquestes dues obres, i tambe la tercera; aixo no obstant, va expressar sempre una estima especial per la quarta d'elles, i anys mes tard en va reutilitzar una part per al ballet El sombrero de tres picos. Totes aquestes obres, juntament amb les peces per a piano anteriors i alguna canco andalusa, formen el que, en una frase del poeta Gerardo Diego ben escaient i que ha esdevingut celebre, s'ha denominat el <>. La cinquena sarsuela, Los amores de la Ines, si que va ser estrenada, pero sense massa exit.

Arran de la lectura d'unes partitures de l'opera Els Pirineus de Felip Pedrell, Falla decideix contactar amb el mestre catala per rebre'n classes de composicio. Pedrell era professor d'Historia de la musica al Conservatori de Madrid. Falla va estudiar amb ell durant dos anys, de 1902 a 1904, moment en que Pedrell va tornar a Barcelona. Pedrell va inculcar-li la pulcritud i la perfeccio formal, i li va fer coneixer els tresors del nacionalisme rus, especialment la musica del Grup dels Cinc. Tanmateix, la principal influencia de Pedrell consistira a transmetre al jove compositor el coneixement del llegat musical espanyol, tant l'historic com el folkloric, com a base d'una creacio musical original i autoctona. Falla es declararia tota la vida deixeble de Pedrell tot i no seguir al peu de la lletra el consell d'aquell. En efecte, Pedrell defensava la idea de la cita explicita i directa del material musical, mentre que Falla l'utilitza com a base pero amb una elaborada recreacio del material, que esdeve completament original. Falla utilitza la font folklorica, pero l'estilitza i la transforma fins que aquesta esdeve un material utilitzable per la musica culta i adaptable a les necessitats organiques de l'obra concreta. En aquest sentit, Falla es trobara completament inserit en els darrers corrents de la musica nacionalista i de les avantguardes, representats per figures com Bela Bartok o Igor Stravinski. El mateix Falla va afirmar, confrontant l'estetica de Claude Debussy i de Pedrell:

Falla pren partit per la visio essencialista de Debussy mes que per la textual de Pedrell. Tot i aixo considera la posicio de Debussy dins l'evolucio natural de les teories de Pedrell i, per tant, no hi veu cap <> al mestre catala. Al final de la seva vida, dedicara a tots dos mestres el seu corresponent homenatge musical en la Suite Homenajes. La influencia de Felip Pedrell seria decisiva en la conformacio de la seva estetica: va ser ell qui li va obrir les portes al coneixement de la musica autoctona espanyola que tanta importancia hauria de tenir a la produccio madura de Falla.

Els anys d'estudi a la capital van culminar amb la composicio de l'opera La vida breve, guanyadora del primer premi d'un concurs convocat per l'Reial Academia de Belles Arts de San Fernando.

L'any 1904, l'Academia de Belles Arts de Madrid va convocar un concurs per la composicio d'una opera espanyola. L'estrena de l'obra guanyadora no estava assegurada pero, en les bases, l'Academia prometia que havia <>.^[8] Gairebe simultaniament la companyia barcelonina de pianos Ortiz & Cusso va convocar un premi de composicio pianistica, el premi del qual consistia en un excel*lent piano de cua. Falla decideix presentar-se als dos concursos, el que li provocara no poc estres i preocupacions, arribant a ambdues proves amb presses i dificultats. En el concurs d'interpretacio va haver d'enfrontar-se al jove pianista catala Frank Marshall, digne representant de l'escola de Granados. Malgrat la bona impressio que va deixar Falla, va perdre davant Marshall. Al concurs d'opera va presentar una obra sobre un feble llibret de Carlos Fernandez-Shaw, habitual llibretista de sarsuela: La vida breve. A causa de les presses, l'obra es va presentar amb nombrosos errors de copia, en part tambe a causa de la col*laboracio de l'inexpert germa del compositor, German, en les tasques de copisteria. Tot i aixi, l'obra va guanyar el premi.

S'ha considerat aquesta obra com la que va obrir la porta de la celebritat a Falla. L'obtencio del premi revela l'originalitat de la peca, que tot i emprar una concepcio proxima al que era habitual en la sarsuela-- s'ha dit que en aquesta obra Falla te un deute clar amb el Geronimo Gimenez de La tempranica-- destaca pel seu us original de l'element musical popular i per una ambicio estetica mes enlla del que era corrent en la musica espanyola de l'epoca. F. Sopena^[9] i T. Marco,^[10] aixo no obstant, han remarcat que, mes enlla de les influencies de la sarsuela, La vida breve es una obra de cabdal importancia, un vertader drama liric, magistralment orquestrat i a la que no son alienes les influencies veristes, tan a la moda en l'epoca, i wagnerianes.

Malauradament, el que en principi semblava un primer exit es va tornar en una de les decepcions mes grans de Falla. La subrepticiament promesa estrena a Madrid, despres de diversos titubejos i un bon grapat de renovades promeses incomplides, no es va produir. L'obra hauria d'esperar nou anys per ser estrenada, primer a Nica i despres a Paris

Falla va arribar a Paris l'any 1907, encoratjat per una promesa d'una gira de concerts que un empresari de tercera fila li havia fet a Espanya. L'arribada no va estar exempta de problemes economics, perque la gira promesa no va arribar a produir-se, i finalment va ser substituida per una gira com a pianista acompanyant d'una petita troupe. A Paris va entrar en relacio amb Claude Debussy, Maurice Ravel, Paul Dukas i Isaac Albeniz. Aquest ultim, que s'havia guanyat una certa reputacio i gaudia de merescuda fama en els cercles musicals parisencs, va fer gestions per aconseguir que la Corona Espanyola concedira una beca al jove music, el que li va garantir l'estabilitat economica a partir de l'any 1908. Falla va tenir la sort de posar-se a treballar sota el mestratge de Dukas, en efecte aquest compositor era alhora un excel*lent mestre, dominava la tecnica de l'orquestracio i no es trobava en l'orbita de l'anquilosada i academica Schola Cantorum de Paris, dirigida per Vincent d'Indy. A traves de Ricard Vines va coneixer Maurice Ravel qui junt amb Dukas, i Debussy van aconsellar-lo sobre les modificacions a introduir en la partitura de La vida breve, per facilitar la seua estrena francesa. Amb aquest objectiu li va ser encarregada a Paul Milliet la traduccio al frances del llibret castella.

L'any 1909 s'estrenen les Cuatro piezas espanolas per a piano, per Ricard Vines. Es tracta d'una obra construida sobre materials que Falla havia portat des d'Espanya i que marca un cert progres en el seu estil, on es palesa la influencia de Pedrell. El 1910 s'estrenen les Trois melodies sobre textos de Gautier. Tambe correspon a aquesta epoca l'inici de la composicio de Noches en los jardines de Espana. Tot i que en que la major part de la critica veu en aquesta obra un gir evident cap a una estetica impressionista d'influencia debussysta, el cert es que el projecte inicial datava dels seus anys a Madrid, des d'on l'any 1909 s'havia fet trametre els materials per part de la seua familia. Hi ha qui assenyala tambe la influencia de Chopin a traves dels seus nocturns per piano.^[11] En efecte, Falla va mostrar vers Chopin una gran admiracio, plantejant-se l'orquestracio d'alguna de les seues peces i fins i tot utilitzant una melodia del music polones per la seva Balada de Mallorca (1933).

Potser per l'interes que el tema espanyol despertava a Franca, potser per l'increment de l'atencio publica que comencava a despertar Falla, finalment, l'1 d'abril de 1913 s'estrena al Casino Municipal de Nica La vida breve, i posteriorment, el 7 de gener de l'any seguent, al Theatre national de l'Opera-Comique de Paris, obtenint un gran exit de critica i public en ambdos casos.

L'any 1914 marcara la tornada a Espanya, precipitada per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Tanmateix, aquest any veura el naixement de la primera obra de maduresa del compositor, les Siete canciones populares espanolas que ja seran estrenades a Madrid. Amb les Siete Canciones Manuel de Falla inicia un proces de depuracio i destil*lacio de l'element folkloric espanyol, en certa manera comparable al que Bela Bartok realitza amb el folklore hongares.

Falla va sortir de Paris amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial. En arribar a Madrid, com a testimoni del dolor que li va causar l'enfrontament bel*lic, va posar musica a un fluix poema de Gregorio Martinez Sierra, Oracion de las madres que tienen a sus hijos en brazos. Aquesta primera col*laboracio sera l'inici d'una mes llarga associacio entre Falla i el matrimoni Martinez Sierra - Lejarraga, que se substanciara en obres posteriors. Jose Casanovas^[11] ressalta la mala sort de Falla amb els llibretistes, que sempre li van proveir de textos i arguments molt inferiors a la qualitat que la seva musica mereixia.

A Madrid, l'any 1915, tenen lloc les estrenes de les dues composicions que son considerades les seves primeres obres de maduresa: les Siete canciones populares espanolas i El amor brujo (ballet "gitaneria" en un acte, sobre llibret de Martinez Sierra), amb la bailaora Pastora Imperio^[12] en el paper protagonista. A El amor brujo possiblement es troba la translacio de la influencia dels Ballets Russos de Serguei Diaguilev, que Falla havia conegut a Paris, pero tambe un cert proces de depuracio dels elements folklorics i la recerca d'un llenguatge personal allunyat de qualsevol influencia identificable.

Tambe el 1915 es l'any en que conclou la composicio Noches en los jardines de Espana a Cau Ferrat, Sitges, on havia estat convidat per Santiago Rusinol. Aquesta obra va ser estrenada al Teatro Real de Madrid el 9 d'abril de 1916 pel pianista Jose Cubiles. A partir d'aquest moment comencen els contactes amb l'empresari dels Ballets Russos, Diaguilev, que s'havia mostrat interessat en representar les Noches en los jardines de Espana, opcio que a Falla no li va semblar encertada. Amb Diaguilev i Leonide Massine va fer un viatge pel sud d'Espanya, aprofitant que els Ballets Russos havien recalat a Madrid fugint de la guerra.

Per aquesta epoca Manuel de Falla va comencar a treballar en una nova obra, El corregidor y la molinera, basada en la novel*la de Pedro Antonio de Alarcon El sombrero de tres picos.^[13] Aquesta obra, inicialment concebuda com una mera pantomima o mimodrama, donara lloc, una vegada reelaborada, al ballet El sombrero de tres picos que seria estrenat pels Ballets Russos, el 22 de juliol de 1919 (ja acabada la Guerra) al Teatre Alhambra de Londres. La data es agredolca per Falla, perque poques hores abans del clamoros exit de l'estrena, potser el mes gran de la seva carrera, rep un telegrama que li anuncia l'extrema gravetat de la malaltia de sa mare -- que, en realitat, va morir el mateix 22 de juliol --; aixo fa que hagi de tornar precipitadament a Madrid sense poder assistir a l'exit de la primera representacio.^[14] De fet, a l'estrena de El sombrero de tres picos s'uneixen tres talents indiscutibles, Manuel de Falla amb la musica, Pablo Picasso amb els decorats i els figurins, i Leonid Massine amb la coreografia. Aquesta obra passara a formar part del repertori dels Ballets Russos. L'any 1919 es tambe el de l'estrena de la Fantasia Baetica, per piano, encarrec del genial pianista Arthur Rubinstein.

Despres de diverses gires i viatges per Espanya i per l'estranger per presentar les seves obres, l'any 1922 Falla es va instal*lar a Granada, concretament a la vil*la anomenada Carmen de la Antequeruela Alta, que esdevindra la seva residencia definitiva a la ciutat andalusa, ciutat que ja formava part de l'imaginari del compositor a traves d'obres precedents, com La vida breve o les Noches en los jardines de Espana. Amb l'objectiu de reviscolar i conservar el primitiu folklore andalus va promoure -junt amb Federico Garcia Lorca, Ignacio Zuloaga i altres intel*lectuals i artistes- el "Concurso de Cante Jondo", que va tenir lloc el mes de juny de 1922 en el recinte de l'Alhambra.

A Granada va tenir ocasio de coneixer a la clavecinista Wanda Landowska, que participara en l'estrena de la seguent obra de Falla: El Retablo de Maese Pedro. Curiosament, en els anys en que viu a Granada, Falla gira la seva mirada cap a Castella i les seves joies musicals renaixentistes. Per la composicio d'aquesta opera de cambra per titelles, Falla va necessitar tres anys, i ell mateix es va fer carrec de l'elaboracio del llibret. El llibret esta basat en els capitols XXV i XXVI del Don Quixot. L'opera va ser un encarrec de la princesa de Polignac, i va ser estrenada en versio de concert a Sevilla i en la seua versio escenica a la residencia de la princesa a Paris. L'obra, qualificada per F. Sopena com la mes bella de la musica espanyola,^[9] trenca amb l'estetica anterior de Falla i connecta amb les tendencies neoclassicistes de la musica europea, encapcalades per Stravinski, des d'una optica molt peculiar. S'ha assenyalat l'original troballa del recitat narratiu del "trujaman" aixi com el retrat precis de la calidoscopica personalitat de Don Quixot, que en aquesta breu opera, mostra els seus vessants cavalleresc, noble, enamorat, somniador, temerari, i en definitiva, boig.

Despres de El Retablo Manuel de Falla va compondre la que gran part de la critica ha considerat la seva obra mestra i que el mateix Maurice Ravel va proclamar <>.^[10] Es tracta del Concert per claveci i cinc instruments, obra despullada de qualsevol element no essencial i amb la qual arrisca molt, portant l'estetica de El Retablo fins a les ultimes consequencies. Encara avui dia, malgrat el prestigi entre la critica i els estudiosos, aquesta obra s'interpreta molt menys i no gaudeix del mateix favor del public que les obres "andaluses" del compositor. Va ser estrenada per Wanda Landowska -de fet, la seua composicio es va dur a terme per una comanda de la clavecinista-,^[5] el 5 de novembre de 1926 al Palau de la Musica Catalana de Barcelona.^[15] L'any anterior, a la mateixa sala, la cantant Conxita Badia havia estrenat una altra petita i bella obra del compositor, Psyche.

Al 1927, el Gran Teatre del Liceu va organitzar el Festival Falla dins el cicle de concerts de Quaresma. L'esdeveniment, titulat <>, va incloure Siete canciones populares espanolas, Noches en los jardines de Espana, El Retablo de Maese Pedro i fragments de El sombrero de tres picos i de El amor brujo i va comptar amb la col*laboracio de l'Orquestra Pau Casals, dirigida per Falla; i dels interprets Frank Marshall, Conxita Badia, Alexandre Vilalta, Vicens Marti i Enric Dominguez.^[5] Aprofitant l'estada del compositor a la ciutat, Concerts Blaus va organitzar un festival de musica catalana en honor a Manuel de Falla.^[5] El concert, que es va celebrar el dia 20 de marc al Teatre Olympia amb la presencia de Falla i que va incloure al programa de ma un dibuix del music andalus realitzat per Pablo Picasso va tenir dues parts diferenciades. La primera va incloure una serie de cancons populars catalanes interpretades per l'Orfeo de Sants i l'Orfeo Montserrat dirigits per Antoni Perez-Moya. La Cobla Barcelona va interpretar Goig i planys d'Amadeu Vives, Florida de Francesc Pujol, Rosa del follo de Joan Lamote de Grignon i Llicorella de Juli Garreta i tambe la sardana corejada L'Emporda d'Enric Morera. A la segona part, l'Esbart de Dansaires de l'Associacio Cultural de la Barceloneta, acompanyats per la Cobla Barcelona, van ballar diversos ballets d'esbart harmonitzats per Antoni Catala. Seguidament, la contralt Concepcio Callao i el pianista Frederic Longas van interpretar diversos lieds de Frederic Mompou, Pere Miquel Marques, Joaquim Zamacois, Jaume Pahissa i Eduard Toldra.^[5] Per cloure l'acte, la Banda Municipal de Barcelona va interpretar L'alabau i la Glossa del Ball de Gegants de Solsona de Josep Sancho-Marraco, Dansa Anakota d'Antoni Nicolau, Scherzo sobre "La filadora" de Joan Lamote de Grignon i Triana d'Isaac Albeniz-Lamote. L'epileg de l'acte va consistir en l'estrena de la transcripcio per a banda de dues cancons populars de Falla, Nana i Jota i tambe de la <> de El amor brujo realitzada per Joan Lamote de Grignon.^[5] Els aplaudiments ininterromputs del public barceloni van obligar Manuel de Falla a dirigir el fragment de El amor brujo.^[5]

Entre 1927 i 1936 Manuel de Falla va comencar a alentir el seu ritme productiu. Els problemes de salut augmenten i els compromisos socials i les preocupacions causades pels conflictes socials l'absorbeixen. Es tambe temps de reconeixements: rep el nomenament de fill adoptiu de Sevilla (1926), ciutat en que havia contribuit a la fundacio de l'Orquestra Betica, fill predilecte de Cadis (1926), cavaller de la Legio d'Honor de la Republica Francesa (1928). El 1935 es nomenat membre associat de la seccio de musica de l'Academie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgica, i a proposta de Paul Dukas, es elegit membre corresponent de l'Academie des Beaux-Arts de l'Institut de Franca, ocupant la vacant deixada per Edward Elgar.

Tot i col*laborar amb la Republica, sent designat l'any 1931 vocal de la recentment creada Junta Nacional de Musica, no oblida les seves conviccions religioses, unint-se a un grup d'amics granadins en una carta adrecada a Niceto Alcala Zamora, president de la Republica, i al seu amic Fernando de los Rios, ministre de Justicia, demanant que es prenguin les mesures escaients per evitar la crema i saqueig d'esglesies, aixi com l'incipient proces de "desevangelitzacio" d'Espanya.^[16]

La situacio de Falla a Granada comenca a presentar-se insostenible cap a 1933. Per una banda s'aguditzen els problemes de salut, amb multitud de simptomes d'etiologia fins ara desconeguda, a mes de l'empitjorament de l'estat emocional. Totes les constants de la seva personalitat evolucionen cap a l'extremisme: li molesta qualsevol petit soroll, esta pendent de qualsevol simptoma o empitjorament del seu estat... Just en aquest moment li arriba la invitacio del music mallorqui Joan Maria Thomas per passar una temporada a Mallorca. Per mitja de la seua germana Maria del Carmen, secretaria i companya constant, Falla sol*licita a Thomas un lloc que li permeta treballar amb comoditat, pero amb senzillesa i sobretot <>. En realitat en la fugida a Mallorca hi ha el proposit de treballar de ferm en el nou projecte: Altantida, un oratori escenic, a la manera dels antics <>, que feia un temps s'havia convertit en la seva obsessio creativa.

Tot el que envolta el proces de creacio d'Atlantida, es insolit i rocambolesc, en primer lloc el tema: un poema noucentista del poeta catala Jacint Verdaguer, que obliga a Falla a capficar-se en l'aprenentatge de la llengua catalana.^[5] En segon lloc el llarg proces de composicio, de gairebe vint anys (de 1926 a 1946), per finalment deixar l'obra inacabada. Finalment el no mes llarg proces de conclusio de l'obra a carrec d'Ernesto Halffter, deixeble de Falla, fins a la seva estrena al Gran Teatre del Liceu el 24 de novembre de 1961 sota la direccio d'Eduard Toldra. Per altra banda, es cert que L'Atlantida de Verdaguer te evidents connexions amb el pensament i l'imaginari Fallia; el lligam amb el passat classic i amb el mite d'Alcides i l'episodi de l'hort de les Hesperides, tan connectat amb la seva natal Cadis, i la imaginada relacio del mite de l'Atlantida amb el descobriment d'America i l'existencia d'una peculiar missio d'evangelitzacio mundial per part d'Espanya. Al llarg dels anys, l'obra ha estat envoltada de dubtes. Mes enlla dels escrits pioners de Jaume Pahissa, Suzanne Demarquez, Federico Sopena, Enrique Franco i Antonio Gallego, cal citar els treballs mes recents de Yvan Nommick, Michael Christoforidis, Carol Hess, Andrew Budwig, Stephan Etcharry, Veronica Llort, Jorge de Persia, Albert Fontelles-Ramonet i Eckhard Weber, que han fet possible avancar en la comprensio de l'obra.^[5]

Fins al 1936 Falla divideix les estades entre Granada i Mallorca, pero en esclatar la guerra, trobant-se a Granada, s'enfronta amb el drama de l'assassinat del seu estimat amic Federico Garcia Lorca. Se sap que va fer gestions per tractar d'alliberar-lo, sense cap resultat... No obstant si que pot aconseguir l'alliberament del seu amic Lanz, autor dels decorats per al Retablo. Amb seixanta anys, el deteriorament fisic i mental l'han convertit en un ancia maniatic. Els anys de la guerra els passa en una especie de boira mental, amb inconsistents reaccions infantils i temors cada vegada mes accentuats. En acabar l'enfrontament rep una invitacio per donar uns concerts a Buenos Aires i, en una fugida de l'ambient enrarit que s'estava vivint no nomes a Espanya sino a tot Europa, embarca a Barcelona en el vaixell <> el 2 d'octubre de 1939, quan ja havia esclatat la Segona Guerra Mundial. A Buenos Aires va estrenar la seua darrera obra, la Suite Homenajes, orquestracio de la serie d'homenatges musicals que havia dedicat a Claude Debussy, Paul Dukas, Felip Pedrell i Enrique Fernandez Arbos, i va intensificar la seva relacio de Mestre i els seus concerts amb la musa i cantant Conxita Badia, tambe exiliada en aquest pais.

Falla es va retirar a la ciutat d'Alta Gracia, en la provincia argentina de Cordova, curiosament situada en una regio anomenada <>. Els ultims vint anys de la seva vida els va passar treballant en la que considerava que havia de ser l'obra de la seva vida: la cantata escenica Atlantida, sobre el poema de Jacint Verdaguer, que l'havia obsessionat des de la infantesa i en el qual veia reflectides totes les seves preocupacions filosofiques, religioses i humanistiques.

No se sap fins a quin punt Manuel de Falla va imaginar que el seu viatge a l'Argentina seria un viatge sense retorn. Tampoc se sap massa dels darrers anys a l'Argentina, nomes que va viure amb la humilitat i la senzillesa de sempre, acompanyat per la seva fidel germana Maria del Carmen, i enfrontat a la tasca de completar la seva darrera gran obra, un repte que segurament ultrapassava les seves debilitades facultats.

A Alta Gracia va morir el 14 de novembre de 1946,^[17] al llit, d'un rapid col*lapse cardiac, just dos dies despres que s'acomiades d'ell una de les seves col*laboradores predilectes i gran amiga, la cantant Conxita Badia, que havia decidit tornar de l'exili. "Debe ser el destino", li diu ella abans de marxar. "Al destino no hay que provocarlo", li replica Falla. "Yo seguire viviendo aqui o en cualquier parte de America. Adios, Conchita. Hasta que volvamos a vernos. Y si no, en lo eterno".^[18] El 1947 les seves restes foren traslladades a Espanya i enterrades a la cripta de la Catedral de Cadis.